L’últim pelegrinatge a Argelers

Dos quarts de quatre de la tarda. L’aparcament de Fontajau és un forn. Quatre autobusos amb el rostre de Carles Puigdemont carreguen gent i enllesteixen els preparatius per a sortir cap a Argelers (Rosselló). La campanya electoral de Junts és un pelegrinatge constant a Catalunya Nord, en què han participat milers de persones. Recórrer a referències a L’últim tango a París seria forçar massa les coses, però alguns dels pelegrins recorden haver anat al cinema Castillet i diuen que senten una il·lusió similar.

A l’altra banda de l’aparcament, una pancarta vermellosa es remou amb una airina càlida, que sembla un esbufec cansat de l’Onyar. “Vota socialista”, diu el text, acompanyat d’un cor blanc. Girona té una relació estranya amb el socialisme. Durant trenta-dos anys, el govern municipal fou del PSC, però Quim Nadal ara és conseller de Pere Aragonès i Anna Pagans va donar suport a la candidatura paraigua de la CUP el 28-M.

El 2011, qui va posar fi al regnat del PSC fou el senyor dels vinils dels autobusos, que comencen a arrencar els motors. A dins hi ha algun entrebanc amb els seients. “Ens tocarà anar drets”, diu una dona, rient. Pel passadís apareix un home vestit amb pantalons i armilla negres –amb xapes amb lemes com ara “Spain is a facist State”– i porta corbatí i ulleres grogues. Al final, els recol·loquen i comença el viatge. Són les quatre, falten tres hores per al míting.

De Fontajau en surten quatre autobusos, però en total se’n mobilitzen dotze en tota la demarcació de Girona. Un membre de l’organització agafa un micròfon per explicar quatre detalls del míting, però els altaveus es neguen a repetir les seves paraules. Al final, a veu nua, repassa els horaris i diu que a la tornada no pensa passar llista. “Semblaríem l’Imserso, si ho fem. No ens deixarem ningú”, promet, enmig de rialles. La mitjana d’edat és la que és. “Si no ens han enganyat, després [del míting] us podreu fer fotos amb en Puigdemont”, afegeix.

L’autobús agafa la AP-7 cap al nord. Entre els passatgers hi ha l’ex-consellera de Salut Marina Geli, que conversa amb els seus acompanyants, però discretament. Al meu costat, hi seu la Dolors, una professora de l’Escola Verd, que, tot i estar jubilada, manté la passió i la vocació completament intactes. De fet, cada divendres torna al seu col·legi i dóna un cop de mà als alumnes no catalanoparlants que tenen dificultats amb la llengua.

Quan parla de les criatures treu l’orgull, però hi ha un deix de tristesa quan la conversa deriva cap al futur de l’escola. “Els temps han canviat”, diu. L’autobús travessa l’Alt Empordà i s’atura a l’estació de servei de la Porta Catalana. A l’aparcament, entre els cotxes, es mou nerviós un home amb un jupetí vermell amb el Sol de Miró, el logotip que va crear el pintor per a Espanya.

Fem un canvi de conductor i ens informen que Anna Navarro –desapareguda en campanya– va en un dels autobusos cap a Argelers. La Dolors m’explica que va acompanyada de quatre amigues, que són les que l’han “enredada” per pujar cap al Rosselló, tenint en compte que ja havia anat a un míting de Junts a Girona. Dins l’autobús hi ha uns quants reincidents, és a dir, pelegrins que no és la primera volta que van a l’Espai Jean Carrère a veure Puigdemont.

L’autobús passa la no-frontera i baixa cap al Voló, fins que un tap descomunal ens frena. El xivarri creix. Un periodista de la cadena pública suïssa RTS conversa amb una passatgera sobre el futur polític de Catalunya. Mentrestant, el càmera enregistra plans del paisatge i de la resta de passatgers. L’autobús avança pidolant, fins que surt de la A-9. La policia francesa ha muntat un control. Nosaltres passem, però n’hi ha que no tindran tanta sort.

Poc abans de les sis l’autobús entra a Argelers. Els vinils de Puigdemont es deformen en els reflexos als aparadors. L’avançament electoral ha convertit aquesta ciutat de menys de 10.000 habitants en un dels focus mediàtics. Alguns veïns es miren els autobusos entre fastiguejats i encuriosits. El comboi es torna a aturar en un pas de vianants per deixar passar uns nens, que alcen la mirada. “No deuen pas saber què coi passa”, diu una dona.

Finalment, els vehicles s’aturen i es van buidant. A l’entrada de l’Espai Jean Carrère –ex-jugador de rugbi i ex-batlle socialista del municipi–, hi ha un cotxe i uns quants agents de la policia francesa. “Mira, mira, hi ha la Gendarmerie. Deuen controlar”, diu un home. “Aquí hi ha en Llarena, segur”, li respon un altre en to de befa. La cua per a entrar al pavelló creix sense aturador i afegeix centenars de persones. Alguns desisteixen i s’asseuen a les primeres fileres de l’espai habilitat a l’exterior.

L’home de l’armilla negra reapareix amb tots els complements: una barretina de color granat i una bandera catalana gegantina amb l’escut de Girona. A la cua, la gent porta estelades i alguns domassos de Puigdemont com si fossin capes de superheroi. “Domassos del president a cinc euros, més barats que a Andorra”, diu l’animador Pep Callau. Enmig de la gentada apareixen Gemma Geis, Salvador Vergés, Jami Matamala i Lluís Puig, entre més.

Dins un envelat gegantí, Junts hi ha col·locat dues furgoteques (food trucks), uns quants futbolins i dianes per a jugar als dards. Pels altaveus, la veu de Callau va entrevistant la gent que entra al pavelló. “Viviu bé a Tarragona”, li diu a un home. “Sí, tenim un alcalde socialista i de Ciutadans”, li respon. El volum és altíssim. Pel carrer del costat, passen dos jubilats amb roba llampant amb bicicleta. Un porta un pomerània al cistell del manillar. Es miren l’espectacle amb cara d’incredulitat i continuen pedalant.

En una de les entrevistes, un home explica que fa tres dècades que viu a la República Dominicana, però que ha decidit de venir aquests dies per votar Puigdemont.

—Com hi has acabat, allà?
—Em vaig enamorar d’una dominicana i m’hi vaig quedar a viure.
—I no vols tornar?
—La meva dona i la meva filla van venir aquí, però jo m’he quedat allà.

S’acosten les set del vespre i el pavelló és ple. L’organització diu que hi ha 1.400 persones entre l’interior i l’exterior. Junts ha decidit de mobilitzar la terra de Puigdemont com a mostra de força abans de l’últim acte de campanya al Rosselló i el retorn a Catalunya sud. Cal dir que el mateix dia –coincidència o no– el PP ha portat Isabel Díaz Ayuso a Girona.

Dins el pavelló, una senyora gran, que es diu Rosa, agafa el micròfon a l’animador i diu: “Vull dir al president que corri amb la independència, que la volem veure.” Les seves paraules fan esclatar una ovació. “Però quants anys té?”, l’interpel·la Callau, però la Rosa no respon i torna al seu seient. L’ambient es va escalfant i Anna Navarro apareix i saluda alguns simpatitzants.

Callau fa assajar al públic la recepció de Puigdemont –desplegament d’una estelada gegantina inclòs–, mentre sona Oques Grasses. Són les set del vespre i l’acte no comença. Tres autobusos van amb retard perquè els ha aturat la policia francesa. Paciència. Sonen Txarango, Manel, The Tyets i més. Se sent algun esglai i part del públic es gira. Albert Batet escorta Puigdemont des d’un reservat a una porta lateral cap a l’exterior.

Minuts més tard, per la mateixa porta entren Batet, Marcela Topor, Josep Rius i Anna Navarro, que s’adrecen cap a la primera fila, on hi ha Núria de Gispert. Són dos quarts de vuit i, ara sí, amb els autobusos a lloc, comença el xou. Els llums s’apaguen i la pantalla gegant –al voltant s’hi han desplegat una vintena de joves– emet l’espot electoral. Poc després, Puigdemont irromp a l’escenari exterior. Saluda el públic, li agraeix l’esforç de pujar a Argelers i afegeix: “Vull donar-vos una bona notícia: diumenge guanyarem. Visca Catalunya lliure!”

La gent esclata. Crits, aplaudiments, bogeria absoluta. Si un míting cerca agitar la massa i xarbotar-li les emocions, s’hauria pogut acabar en aquell moment. Però no ha estat així. L’èxtasi dels pelegrins ha topat amb un discurs de la vice-batllessa de Girona, Gemma Geis, que ha recitat part de la lletra de “Seguirem somiant” de Sopa de Cabra. Després l’ha seguit la batllessa de la Jonquera, Míriam Lanero.

La número dos per Girona, Carme Renedo, ha mantingut el to pausat, però les seves paraules duien pues. Ha recordat la guerra bruta de l’estat i ha encès la metxa: “No us passa que us costa respirar aquest aire espanyol ranci, resclosit i putrefacte?” “Ara toca restitució per superar la paràlisi. […] Cal que Catalunya eixordi Espanya i Europa amb el vot a Puigdemont”, continua. La intervenció s’acaba amb crits d’independència.

I l’últim taloner ha estat el cap de llista per Girona, Salvador Vergés, que ha tingut unes paraules per a la delegació de Revolta Pagesa. “Fem nostres els compromisos que heu tancat amb l’actual govern”, diu, entre males cares dels pagesos. Un fins i tot ha fet gestos obscens i li exigeix que digui veritats. Tanmateix, Vergés s’ha acomiadat del món rural i ha reprès la retòrica de míting: “Sabeu la frase: Espanya ens dóna les engrunes, però volem el pa sencer? Doncs no, nosaltres reclamem la fleca.”

Vergés ha assegurat que Junts “negocia en majúscules” a Madrid i Suïssa un nou referèndum, és a dir, un referèndum pactat amb l’estat. “I si no compleixen, han de saber que el referèndum ja el vam fer”, continua. Cap al final del discurs, el dirigent s’entrebanca i té un lapsus: li diu president espanyol a Puigdemont. Ràpidament, s’excusa, en to de broma, dient que és final de campanya i està molt cansat.

Puigdemont puja a l’escenari enmig de crits de “president, president”. Quan pot parlar diu que l’acte amb la gent de Girona és especialment emocionant, però de seguida es posa el xip electoral. “Ho sap tothom que hi ha eleccions a Catalunya. Ho sap tot Europa. […] Aquest diumenge hi haurà moltes orelles pendents de les urnes”, diu, abans de lamentar que “alguns ja hi van amb el càrrec a la butxaca o el govern de coalició fet”.

Insisteix en la idea que hi ha nervis a les files socialistes perquè no s’esperaven tanta mobilització i ganes de resistència. “Saben que hem tornat i que ho tornarem a fer”, assegura, però alerta que si el vot independentista no es concentra en Junts, hi haurà conseqüències: “Preparen una OPA hostil amb els seus homes de negre amb el governador civil, Salvador Illa, al capdavant.”

Els crits i les aclamacions interrompen el discurs unes quantes vegades. Puigdemont reitera que no es pot perdre cap vot i recorda que, en les eleccions passades (2021), Junts va quedar per darrere d’ERC per la dispersió de vot, en referència al PDECat, que va sumar 77.229 vots. “No badem”, diu. Tot seguit, proposa als simpatitzants “l’estratègia de l’1, 2, 3” perquè aprofitin els dos dies vinents per convèncer amics i familiars indecisos i abstencionistes, però també aquells que volen votar opcions minoritàries, en referència a l’Alhora.

🎥 President @KRLS Puigdemont: “Hem d’aplicar ‘la fórmula de l'1, 2 i 3’ fins que tanquin els col·legis electorals:
1️⃣Convèncer 1 votant que ja ha decidit votar un partit independentista, que canviï el vot amb un partit que tingui opcions de governar.
2️⃣Convèncer 2 persones que… pic.twitter.com/IRZYlzOP4p

— Junts per Catalunya🎗 (@JuntsXCat) May 9, 2024

“Visca Girona i visca Catalunya lliure”, acaba. Puigdemont surt a fora per cantar “Els segadors”. Quan comença a sonar l’himne, la majoria del públic s’alça i canta, però també hi ha espavilats que comencen la cursa per anar al lavabo abans no se saturi. Quan s’acaba l’himne, Puigdemont desapareix. No hi haurà fotos. Al·lega que està cansat i necessita descansar abans del míting final d’Elna. Salvador Vergés accepta de bon grat fer-se selfies, però el magnetisme no és el mateix.

Les planxes de les furgoteques treuen fum. Les hamburgueses, els frànkfurts, els entrepans i les patates fregides omplen mans i boques. Tres conductors dels autobusos conversen en castellà en un racó mentre esperen per anar-se’n. Primer parlen del viatge, però també amb ambivalència sobre l’amnistia i posen en dubte que Puigdemont pugui tornar. A poc a poc, fosqueja al Rosselló.

L’actor Lluís Marco també es fa fotografies. “El president està molt convençut que guanyarem”, diu a un grupet. “Costarà, però arribarà. S’ho mereix, collons. Ell és qui ha aguantat”, afegeix, abans d’anar a la recerca de sopar. Abans de pujar als autobusos, molts pelegrins es fan fotografies de grup davant els vinils, mentre les granotes del riu de la Maçana rauquen sense consol.