Ulster

Si l’apartheid és la metàfora que condensa millor la por que té Espanya de perdre Catalunya, l’Ulster és la que explica amb més cruesa la nostra por de fer la independència –la nostra por de perdre Catalunya per culpa nostra. La fúria passada de voltes de Pablo Casado revela la força creixent que hauran de fer per justificar l’ocupació. En canvi, que nosaltres ens prestem al joc comparatiu amb el nord d’Irlanda desemmascara com de fràgils ens sentim, com d’atrapats estem en els nostres tabús. El record que tenim de Jordi Cañas és la por gairebé inconscient que l’estratègia d’aigualir el nacionalisme català, farcint-lo de valors tous per caure millor a l’esquerra espanyola, se’ns capgiri i acabi creant en efecte dues societats paral·leles en què no tinguem prou força per a imposar la nostra. És el blocatge de què parlàvem; la lesió abans de sortir del camp.

Aquests dies, la profecia de Jordi Cañas (“Us muntarem un Ulster que us cagareu a les calces”) es fa servir per a situar Ciutadans a l’origen de tot, per amarrar tot el sarau de la immersió amb el mal que ha fet el partit. Segons aquesta tesi, vivíem plàcidament fins que quatre ressentits, de cop, van dedicar-se a atiar l’odi fins al punt que tot de gent que votava amb el cap va passar a votar amb l’entranya. Però els qui fan aquest resum mai no s’ocupen d’explicar per què l’entranya i el cap van poder votar una cosa diferent, si tan plàcidament vivíem. Amb aquest relat no s’entén, per exemple, per què Salvador Illa va fer la campanya del 14 de febrer parlant de “la Catalunya real”. Illa tan sols seguia la vella maniobra socialista de prostituir els lligams amb Espanya d’una part de la població catalana per reduir la catalanitat a una mera condició jurídica, i convertir en un crim intolerant la catalanitat desvinculada d’Espanya. Ciutadans no és tan sols un engendrament populista finançat per Madrid. És aquesta tradició duta a l’extrem, que només va funcionar en aquests termes perquè hi havia en joc el país, i ells tenien el camp llaurat per dir que també hi havia en joc la identitat. Per això ara el PSC ha rebrotat novament.

Si hi ha qui té por que ens puguin muntar un Ulster, tan sols és perquè una part de l’independentisme progressista, sobretot Esquerra Republicana, ha seguit el joc a l’esquerra espanyola i ha estigmatitzat el nacionalisme i la identitat, calculant que era la millor manera d’arraconar Convergència –aquesta era la lògica reconeguda rere el tripartit, de fet, i d’aquí ve l’anècdota de Carod-Rovira reaccionant contrariat a la pintada que deia “Esquerra més Convergència igual a Catalunya”. Però és mentida: no poden muntar res, els pares de Canet són un miratge. No tenen prou gent per a fer un Ulster a Catalunya perquè, mal que a alguns els sembli fantasiós o ridícul, mal que a alguns els sembli que a la gent no li importen aquestes coses, la catalanitat no es pot substituir encara sense arrasar la intimitat i el caràcter de molta gent, massa gent. L’Ulster és una amenaça impracticable si no ens abandonem a nosaltres mateixos fins a l’extrem d’una mena d’autodestrucció molt personal.

L’única manera de protegir-nos és entendre això que ens passa com un torcebraç entre nacions, de tu a tu. Dir que el català és la llengua de cohesió social, per exemple, és una manera d’evitar dir que el català és la llengua de Catalunya. El català no és la llengua nacional perquè cohesiona, sinó que cohesiona perquè és la llengua nacional. Naturalment que sense cohesió no hi ha nació; però Catalunya ja fa segles que criaria malves si el català no hagués salvat els mots d’una generació a una altra. Un país no és únicament un vincle que es renova cada dia. Això és tan sols una idea postmoderna que deforma una obvietat –el contracte social– per vendre’ns amb un aire de sofisticació que les nacions, les cultures, són una cosa prou buida i voluble perquè s’acabin d’un dia per l’altre, si una part dels seus ciutadans canvia els termes de l’acord. És una idea profundament lerrouxista: quan diuen que les nacions són un contracte temporal és la seva manera matussera d’amenaçar que el poden estripar. Però si poden fer aquesta amenaça, no és perquè puguin fer desaparèixer cap nació, sinó perquè creuen que la podrien substituir per una altra que té més armes.

La virulència espanyola és el complex de la victòria que se sap provisional; el lament català és la derrota de qui té por de les conseqüències de guanyar perquè sap que, si vol fer-ho, ha de fer força. Tan sols avançarem quan perdem la por de fer-ne.

Aneu a la presó

He llegit l’editorial de l’Ara sobre la inhabilitació del secretari de la mesa del parlament, Pau Juvillà, però encara no he entès per què pensen que l’han inhabilitat. Com Francesc-Marc Álvaro dilluns, l’editorial juga a constatar sense explicar, com si la política fos un joc de rol en què hi ha ficció i prou, i tan sols se’n pogués jutjar el guió. “Altre cop assistim a la ingerència del poder judicial en el legislatiu”, diuen. És una cosa ben secundària que el poder judicial sigui espanyol i el legislatiu, català. No ens ha de molestar perquè hi hagi soterrada cap persecució política, simplement perquè vulnera les regles del joc espanyoles.

Tal volta hi ha fragments que us en sorprendran, d’entrada. “El Parlament fa bé de negar-se a suspendre Juvillà fins que hi hagi sentència ferma”, diuen. Ep, però no correu. Tan sols “perquè això és el que consta en el reglament de la cambra”. Ara: de seguida que la sentència sigui ferma, poseu tants recursos com vulgueu però no defenséssiu res, perquè “s’ha d’evitar un bloqueig de la cambra que pugui perjudicar l’aprovació de lleis o projectes especialment importants, com ara els pressupostos, per al conjunt dels ciutadans”.

El final és ben revelador: “La regla general per als polítics independentistes ha sigut que les conseqüències del seu enfrontament amb l’Estat les havien d’afrontar de manera personal i individual, i protegir funcionaris i ciutadans. I així van assumir la presó o l’exili com una forma més de la seva lluita política. Ara tampoc hauria de ser diferent.” Lluiteu tant com us plagui, però si us fiquen a la presó aneu-hi. No fos cas que dissabte no poguéssim fer el vermut.

Acostament reforçat

El president rus, Vladímir Putin, i el xinès, Xi Jinping, han mostrat avui múscul i unitat. En les compareixences que han fet després d’una reunió telemàtica, tots dos han enviat el missatge que respectarien els moviments i els interessos internacionals de l’altre. “Hi ha forces internacionals que proven d’interferir en els afers interns dels nostres països”, ha resumit el president xinès. Mentre els Estats Units de Joe Biden miren de cohesionar les seves aliances internacionals contra el risc que creixi el poder de la Xina –i ha fet gests d’acostament amb Hong Kong i Taiwan–, la Unió Europea malda per cohesionar-se a si mateixa i cap enfora contra Rússia. Avui, justament, Xi ha dit que entén les preocupacions de Rússia sobre les seves fronteres, un missatge que cal interpretar com un suport a l’ofensiva militar que Putin organitza a la frontera ucraïnesa, amb l’amenaça d’una invasió.