24.12.2020 - 19:50
Amb els dos últims botons de la camisa descordats, l’Agustí es mira al mirall i es veu els quatre pèls que sempre ha tingut al pit brillant per l’efecte de la llum del sol que entra per la finestra del lavabo. La llum del sol. La llum del sol que li aclareix els ulls, sempre marrons foscos, ara color de mel. Color de mel. Agustí mel, agustí meu, li diu l’Anna, i ell s’hi torna: Anna de sal, Anna del mar; i ella riu. De sal perquè des de ben joveneta havia tingut els cabells esquitxats de blanc, del mar per ser filla de pescadors.
De la mel d’ell i la sal d’ella en van néixer dues nenes, la Mercè i l’Eulàlia, filles ja de la ciutat que els havia acollit acabats de casar. L’Anna s’escapa al seu mar maresmenc cada diumenge, perquè entre setmana fa més hores que un rellotge a la tintoreria on planxa els trajos de tots els oficinistes del barri. L’Agustí es queda amb les nenes i si té feina endarrerida se les enduu al taller amb ell, i mentre elles juguen amb els pneumàtics vells del pati de darrere, ell s’embruta sota els motors dels cotxes dels veïns més afortunats. A casa no tenen ni trajos ni cotxes, només mel i sal, hores de planxa i hores de motor.
El termòstat marca 29,5 graus, l’Agustí sua i somriu encara davant del mirall. Quina calor, parla sol, i veu l’Anna recollint-se la cabellera grisa en una cua alta i mal feta per continuar planxant camises amb les galtes vermelles i l’escot humit. L’Agustí es descorda un altre botó de la camisa hawaiana que ha decidit posar-se avui; està arrugada. Mira si té glaçons i se’n posa un al cafè. La foto d’ella a la porta de la nevera: bon dia, Anna de sal.
De seguida que engega el mòbil rep un missatge de la filla gran: “Tot a punt per a avui, papa”, i poc després un de la petita: “Tens un parell de carmanyoles a la porta, papa.” L’Agustí va cap al rebedor arrossegant les xancletes i a mig camí es descalça per sentir la fredor de les rajoles a les plantes dels peus. Obre la porta i troba una bossa vermella de nanses daurades amb dues carmanyoles a dins, la deu haver portat el gendre, que treballa a prop; la deixa a la cuina sense obrir-la, no té gana, només set. Es prendria un granissat. “Em prendria un granissat!”, diu en veu alta, i riu sol. “Gràcies, filla”, els respon a totes dues per escrit. I llegeix les notícies del dia.
Quan s’acosta el migdia rep una trucada del net més petit, en Biel: “Avi, com estàs? Jo estic molt nerviós. La mama vol saber si estàs bé.” L’Agustí, l’avi Agustí, riu i li diu que sí, que tot bé, que estava llegint, i mentre ho diu s’eixuga el front, amarat de suor i se li escapa: “Quina calor.” “Però què dius, avi!”, respon el nen entre rialles. Pengen. 30 graus i ell que no obre cap finestra. Llegeix una novel·la negra mig endormiscat al sofà, en calça curta, descalç, la camisa cada cop més descordada. La gata se’l mira espaterrada a terra, sota l’ombra de la tauleta de la sala d’estar, ulls recargolats com interrogants.
“No em miris així, Patufa, faig el que puc”, sospira l’Agustí i s’aixeca a beure aigua. Tinc set, Anna de sal, la saluda. I beu a galet de la gerra. Ella el renyaria. Ella el renya. No cal embrutar un got, respondria ell, respon ell, que és qui renta els plats a casa, que és qui renta els plats a casa. L’aigua no embruta, diria ella, i ho diu. Fa cassoleta amb totes dues mans a la pica i es remulla el clatell, després es passa els dits molls pels cabells i se’ls pentina cap enrere, com li agrada a ella: Agustí mel, Agustí meu. Ara es mira al reflex de la porta del safareig: els dits dels peus torts, les cames primes i blanques, els braços com dues branques sortint de les mànigues de la camisa de palmeres, el pit enfonsat i la panxa rodona i flàccida, però els ulls de mel, Anna de sal, Anna del mar, els ulls de mel encara hi són i et veuen sempre.
El soroll de la videotrucada el retorna al present. Torna a la sala d’estar, es calça les xancletes, es planxa la camisa amb les mans, s’escura la gola, despenja: “Bon dia, filles.” “Papa, què fas vestit així?” “Fa calor, Lali”, diu intentant sonar convincent. “Però si estem a deu graus! I ara menys que mai no convé que te’ns refredis.” “Que no tinc fred, et dic!” “El Biel ja m’ha dit que tenies calor, et trobes bé, papa?” “Posa’t el termòmetre; agafo un taxi i vinc. Vint minuts i sóc aquí.” “Feu el favor totes dues, estic bé, només tinc calor.” “Però, papa, 25 de desembre, deu graus, què estàs dient!”
I els ho ha hagut de dir. Ha posat la calefacció ben alta des de bon matí per tenir calor, per pensar que és estiu, que no és Nadal, que no és aquest Nadal sense l’Anna, aquest primer Nadal sense ella i a més tot sol, aquest Nadal de carmanyola al replà i tió per la pantalla. Vol pensar que és estiu, vol palmeres a la camisa i glaçons al cafè, i no es menjarà la sopa de galets ni l’escudella, es farà un entrepà fred i un suc de taronja, com quan a l’estiu tornaven tard de la platja i no tenien ni gana ni esma per cuinar, i seien al balcó i… el sol als ulls, Agustí mel, Agustí meu. No és Nadal, és estiu, i desa les carmanyoles a la nevera, la sopa de galets i l’escudella poden aguantar fins al dia dels Sants Innocents, que tot sigui una broma. No és Nadal, Anna de sal.
I l’avi Agustí mira com en Biel fa cagar el tió dient-se que és un vídeo del Nadal passat, de quan la iaia Annita hi era i feia sopa i escudella per a tots. Té les aixelles xopes, fa pudor de suat, i riu pensant que sort que no l’ensumen, avui, les filles, perquè el renyarien com ho feia l’Anna quan ell tornava del taller i seia al sofà sense passar per la dutxa, com ho fa l’Anna quan ell torna del taller i seu al sofà sense passar per la dutxa.
