Ulls de baula, ulls de pregunta

“Avui he vist una cosa que Edward Hopper també hauria volgut veure. La façana d’un restaurant Chop Suey, fosca de cent anys de sutge. Jo era en una passarel·la de vianants relativament alta. El restaurant estava dividit en compartiments petits. Tots buits, excepte un. Dos homes. Un menjava. L’altre s’inclinava cap a ell. Quina mena de reunió celebraven? Suggeria un abandó descurat i alhora tenia alguna cosa de fatídica.” Ho llegeixo a la novel·la biogràfica –o biografia novel·lada o què sé jo, passem d’etiquetes– de Vivian Maier titulada Vivian, escrita per Christina Hesselholdt, publicada per Nits Blanques amb traducció de Maria Rossich Andreu, i amb pròleg de l’editora, Mònica Batet.

Al pròleg de Vivian, Batet ja ens avança que per escriure sobre Maier “serveixen les suposicions i no les certeses”, i és des d’aquesta premissa que hem de llegir la novel·la de Hesselholdt. “Parlar d’un personatge que va existir a vegades es pot convertir en una arma difícil d’utilitzar. Hi ha el que tothom sap, el que només sap l’autor perquè ha investigat i després hi ha el que el personatge en qüestió va decidir no mostrar. En el cas de Maier, si parléssim amb tants per cent, potser podríem dir que el que ella va decidir mostrar va ser només un 5 per cent”: està bé llegir això a la primera pàgina del llibre, a l’inici del pròleg, és d’aquelles vegades en què el pròleg realment és un pròleg i sí que convé llegir-lo abans que res.

“Vivian no és ni una biografia ni una novel·la històrica ni, encara menys, un tractat de fotografia. Vivian és la construcció de la persona que potser va ser Vivian Maier a través d’una multiplicitat de veus.” I aquesta multiplicitat de veus o més aviat de punts de vista fa molt de sentit si Vivian és la història d’una fotògrafa que mirava i no volia ser vista, i Hesselholdt n’empaita els rastres, n’omple els buits i la recrea. En aquest sentit, el de recrear i omplir buits amb ficció, o més ben dit amb imaginació, amb creació, em fa pensar inevitablement en la novel·la de Dominique Fortier sobre Emily Dickinson o la d’Esther Cross sobre Mary Shelley. I de fet Hesselholdt emparella Maier i Dickinson també, encara que a la Vivian, a la Vivian de la novel·la, sembla que no li faci el pes:

L’Emily amb prou feines sortia del seu jardí.

Jo he viatjat per tot el món.

Ella tenia una casa.

A mi em desarrelaven contínuament.

Jo sóc alta.

Ella era baixeta, vaig ser a Amherst i vaig veure el seu llit i el seu vestit blanc.

Els seus poemes respiren sota la superfície. Les meves fotografies són directes.

Però jo vull tornar al Hopper del principi. De vegades mentre llegeixes t’arriben respostes. Aquests dies em passa especialment, no sé si perquè tinc més preguntes i dubtes del compte o perquè llegeixo llibres que responen coses o per vés a saber quina connexió o quina casualitat o quin clima. El cas és que fa una setmana, mentre anava llegint aquesta Vivian de ficció, em ballava pel cap una inquietud que he intentat respondre o resoldre o apaivagar en moltes ocasions i que sempre penso que no me’n surto…: per a què serveix l’art. Si he de triar entre blanc i negre, sempre diré que l’art no serveix per a res abans que penjar-li una etiqueta d’útil que li vagi xuclant tot el sentit fins a deixar-lo com una pelleringa dogmàtica, alliçonadora, moralista.

Si tu et plantes davant d’un Rothko i et demanes per a què serveix, no t’aturis aquí, sisplau, continua fent preguntes, fent-te preguntes, aquest quadre “serveix” per a això, a tu t’ha servit per a això, i no tot s’acaba trobant respostes. De fet, això de Hopper que diu la Vivian de ficció no és tampoc una resposta, només apunta una opció a la pregunta de per a què serveix l’art (o la literatura, que també és art, quedem així, entesos?). Si ha de servir per a res, l’art, pot ser per mirar el món amb uns altres ulls a banda dels teus. Si has vist, si has observat, els quadres de Hopper, pot passar que després, de cop i volta, mirant el món en vegis un trosset amb els seus ulls, vegis un quadre de Hopper al mig del carrer, de qualsevol carrer, no cal que sigui als Estats Units, pot ser a Ullastrell, Amposta o Arbeca, on vulguis, perquè ja tens aquella mirada incorporada. I veient aquell tros de realitat amb ulls de Hopper, interpretes aquella realitat des d’un altre punt de vista que ja no és el teu, o incorpores aquell punt de vista al teu, i guanyes distància i profunditat perquè ja no són els teus ulls tots sols els que miren el que passa, ja tens també l’”ajuda” de Hopper.

Ara semblarà que tot això no té res a veure amb com s’escriu la vida d’algú que no ha volgut ser vist, i no. Si Hesselholdt pot escriure el 95% de Maier que no s’ha vist és perquè ha mirat molts Rothko, com si diguéssim. Perquè s’ha quedat plantada davant de moltes obres d’art (quadres, llibres, etcètera) i no s’ha aturat a la primera pregunta perquè no en trobava la resposta. No buscar respostes, sinó empaitar noves preguntes que a poc a poc vagin fent que l’interrogant perdi força fa que després puguis, per exemple, escriure sobre Vivian Maier fent que s’agafi de la mà d’Emily Dickinson. I qui llegeix, si quan llegeix no apaga les seves inquietuds, si té la consciència en guàrdia, pot ser que hi afegeixi noves baules.

Per això llegeixo aquest fragment de Hesselholdt sobre Hopper i el subratllo i m’apunto que és a la pàgina 84 perquè hi ha tres mirades encadenades, Hopper, Hesselholdt i la Maier de ficció, o fins i tot quatre si hi afegim la Vivian Maier real, i em penso que aquesta és la resposta que més m’agrada, de totes les que he anat trobant o inventant fins ara, per a la pregunta de per a què serveix l’art, quan m’ho demana algú que no vol ni blanc ni negre, que es perdria com jo per sempre en la gamma dels grisos perquè en realitat no busca una resposta sinó noves preguntes del mateix camí, perquè de vegades alça el cap i des de l’autopista contempla una masia amb els ulls de Joan Miró, o veu en les arquitectures impossibles dels murals actuals de Cinta Vidal l’imaginari de Un mundo que Ángeles Santos va pintar el 1929 amb tan sols divuit anys, per citar dos quadres que em fascinen i que em penso que han fet, fan i faran escriure molt, sobretot, o encara més, si són mirats amb ulls de baula, amb ulls de pregunta que només és la primera de moltes.