La UE pot lluitar contra el monopoli xinès de fabricació de plaques solars?

Fa pocs dies, l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) va presentar l’informe “Renovables 2024, anàlisi i previsions per al 2030“. Segons l’organisme internacional, al final d’aquesta dècada la meitat de la demanda elèctrica mundial es cobrirà amb renovables. L’energia solar fotovoltaica serà la font principal, amb un 80% de la capacitat renovable nova. Tot i que la tendència és positiva i és previst que la potència renovable actual es multipliqui per 2,7 el 2030, la tendència actual encara no assoleix l’objectiu internacional de triplicar-la en aquella data. Però hi ha esperança, atès que l’AIE sistemàticament erra a la baixa l’evolució de les renovables. En tot cas, el creixement renovable continuarà encapçalat de manera destacada per la Xina, que serà la responsable del 60% de l’expansió. Si ho pot fer és perquè fabrica més del 80% de les plaques solars mundials, amb un control absolut de les cadenes de subministrament i la manufactura dels diversos components clau. Hem substituït la dependència dels països productors de petroli per una dependència xinesa? Europa, que originalment tenia una indústria solar pionera, però que fou destruïda per la competència xinesa, prova de reaccionar per fabricar mòduls solars en massa. Voluntat compartida pels EUA i molts països més: el Brasil, Nigèria o l’Índia també volen fabricar l’element que els permet de tenir l’electricitat més barata i ser independents energèticament, les plaques solars fotovoltaiques.

El perquè del domini xinès en la fabricació de plaques solars

Els experts situen el començament del monopoli de la fabricació de plaques solars del gegant asiàtic en una decisió europea, paradoxalment. L’any 2000 Alemanya va aprovar el pla per posar fi a l’energia nuclear i, per assolir-ho, també va engegar l’impuls a gran escala de les renovables, particularment, l’energia solar. La nova demanda de plaques solars, un salt en volum molt destacable a escala internacional, va ser coberta pels fabricants incipients xinesos, que oferien més bon preu en un moment en què les plaques solars eren molt cares. Gràcies a això, per l’efecte d’economies d’escala, el cost de la fabricació va baixar més, cosa que va fer encara més competitives les fàbriques xineses i va abaratir l’energia solar per a tothom. Però tot això és una simplificació d’un procés més complex i profund.

Durant la dècada dels noranta, la Xina es desenvolupava a una escala mai vista en la història de la humanitat. El volum d’obra pública, la reindustrialització accelerada i gairebé qualsevol xifra del país que es considerés no tenia equivalents històrics. I ací l’energia era l’element fonamental. De fet, si la Xina no creixia més era perquè no tenia podia aconseguir més energia, tot i la febre per construir nova capacitat de generació. D’entrada, l’opció va ser construir centrals de carbó, la font energètica més econòmica i que es podia obtenir al país mateix, que va ser el primer del món a fer servir aquest combustible fòssil de manera més o menys general, a partir del segle XI.

Amb el carbó, la Xina no en tenia prou. També recorria a l’energia hidràulica, amb projectes faraònics com ara la presa de les Tres Gorges, que va començar a construir-se el 1994 i va entrar en funcionament el 2003. Encara avui dia és la central hidroelèctrica més gran del món, en termes de producció. Però la set energètica xinesa no es cobria solament amb això. La Xina també construïa unes quantes centrals nuclears en paral·lel, copiant el model energètic present a Occident, amb les economies més desenvolupades. Tanmateix, l’opció principal pel carbó causà una contaminació greu a les ciutats i una protesta ciutadana incipient que posava en risc la dictadura comunista. A més, el terratrèmol de Sichuan del 2008, d’una magnitud de 7,9 a l’escala de Richter i que causà més de 80.000 morts, es va atribuir a l’entrada en funcionament d’un altre gran embassament. L’energia solar (i en un grau més baix, l’eòlica) esdevenien una alternativa que podia garantir la independència energètica del país, fer baixar la contaminació de les ciutats, defugir de projectes faraònics amb gran impacte i contribuir a la pau social, preservant el règim comunista. A més, com més anava era més evident que seria la font energètica del futur, si s’aconseguia d’abaixar-ne el cost.

Ací entra en joc la decisió alemanya, que va reafirmar l’opció xinesa per les renovables, que també tenia una part nacionalista, de recuperar el paper de primera potència mundial que havia tingut el país durant segles abans de la revolució industrial occidental. La Xina volia recuperar el lideratge tecnològic històric, i això es feia optant per les noves tecnologies, com ara les renovables i els vehicles elèctrics, i no pas per les tradicionals, encara que es desenvolupessin a un volum mai vist. Assolir aquest objectiu tampoc era una tasca fàcil. La Xina va haver de crear tota una nova cadena de subministrament per construir plaques solars. Identificar els minerals necessaris, els seus productors, arribar a acords comercials i polítics a tot arreu del món, construir les plantes de processament d’aquests minerals al país mateix i més enllà i, finalment, les fàbriques de producció de tots els elements que conformen les plaques solars, i les que les acoblen, tot a gran escala. Una tasca gens fàcil, però que la Xina ja havia après amb l’augment de la demanda de petroli i més matèries primeres pel seu creixement explosiu. Fer-ho també per a les plaques solars no era dificultat especial, avesats com estaven a arribar a acords amb governs de tot el món per a les matèries primeres.

Els plans europeus per a corregir la situació

A Europa, mentrestant, no li calia fer aquesta cursa per construir en massa infrastructura de generació energètica nova. Havent fet la revolució industrial a partir del segle XVIII, ja tenia totes les centrals elèctriques necessàries, tant de carbó com de gas i nuclears. Sí, les renovables les defensaven els grups ecologistes, però eren molt més cares que no pas les tradicionals, i no hi havia una consciència de la gravetat del canvi climàtic i la contaminació dins les ciutats, malgrat els clams de la comunitat científica. A més, Europa havia començat la desindustrialització i havia abaixat les necessitats energètiques com a resultat de traslladar fàbriques a la Xina emergent, la nova fàbrica del món, on podien manufacturar a un cost més baix i tenir més marge de benefici, malgrat que s’hagués de pagar el transport de l’altra punta del planeta i es fes pujar la desocupació al nostre continent. Un altre element és que als països industrialitzats europeus no fa el mateix sol que tenen els països mediterranis, menys industrialitzats. L’energia solar no era tan atractiva en aquell moment per a qui prenia les decisions a Europa.

De manera que la indústria solar europea sorgida a recer dels centres de recerca i les conviccions ecològiques, quan va caler fabricar a gran escala per cobrir el salt de producció requerit per l’opció alemanya, va fracassar completament perquè no va poder enfrontar-se amb una locomotora xinesa a tota màquina planificada per cobrir uns volums que solament es podien pensar per a un mercat xinès amb una expansió sense precedents. Europa no va fer els deures per a establir la producció en massa de plaques solars i, com en la resta d’indústries, va confiar en la Xina com a subministrador únic. Tanmateix, han passat els anys, s’han tancat acords per a abandonar els combustibles fòssils en l’escenari del 2050 i ja fa uns quants anys que l’energia solar és la manera més econòmica d’obtenir electricitat. I això vol dir, la manera més econòmica de fer anar qualsevol indústria. Sense energia solar no hi ha indústria ni futur per a unes economies que volen continuar essent de les primeres del món. Van començar a sonar les alarmes.

El juliol del 2022 l’Agència Internacional de l’Energia advertia de la grandíssima dependència (més del 80%) de la producció xinesa de plaques solars i els seus components (polisilici, lingots, làmines, cel·les i mòduls). Aquest monopoli era el resultat que el gegant xinès hagués invertit 50.000 milions de dòlars en nova capacitat de producció solar, deu vegades més que no pas Europa i hagués creat més de 300.000 llocs de feina en tota la cadena de subministrament d’ençà del 2011. A més, aquest domini del 80%, estava clarament orientat a l’exportació, atès que la Xina aleshores representava menys del 40% del mercat mundial, xifra que pujarà al 60% d’aquí al 2030, tal com hem vist. De fet, la Xina ara com ara té sobreproducció solar, fet que causa un preu de venda per sota del cost de fabricació.

Les plaques solars s’acumulen als magatzems, i amb la seva evolució tecnològica ràpida, les empreses s’estimen més de vendre els mòduls per sota del preu de cost abans que acabin desfasats i els hagin de llençar sense obtenir-ne res a canvi. Especialment, quan són una indústria estratègica per al govern xinès, disposat a assumir les pèrdues d’aquestes empreses mentre puguin alimentar la voràgine de l’expansió energètica del país, necessària per a la indústria i el sector serveis. Una pràctica de rebentar preus que a més dinamita la competència de la resta del món, que no es pot permetre el luxe de vendre amb pèrdues.

Hom pot pensar que hem substituït la dependència dels països productors del petroli per una dependència de la Xina. Però mentre que el petroli és on és i un país per més que vulgui no en pot extreure si la geologia no ho ha permès, la fabricació de plaques solars és, fonamentalment, una qüestió tecnològica. I la tecnologia es pot transferir d’un país a un altre. A més, la dependència de certs minerals baixarà dràsticament a mesura que augmenti el reciclatge de les plaques (obligatori a la UE), amb una taxa de recuperació al voltant del 95%.

Sigui com sigui, la UE és conscient d’aquesta dependència perjudicial de la Xina i fa anys que ha establert plans per a disminuir-la. Eliminar-la del tot, ara per ara, sembla inviable. El volum de noves plaques solars requerit per a assolir els compromisos internacionals de renovables i la viabilitat de l’economia europea és tan gran que fins i tot el sector solar europeu s’ha posicionat en contra d’un tancament del mercat europeu a les plaques d’origen xinès, tant si és complet com limitat amb una pujada elevada d’aranzels d’importació. La producció solar europea seria clarament insuficient per a cobrir la demanda i això impediria l’expansió renovable al nostre continent.

Ara per ara, la UE s’ha centrat en un seguit de mesures, com ara el pacte verd europeu i el pla industrial del pacte verd, amb l’objectiu de fomentar la fabricació de plaques solars al nostre continent, incloent-hi suport financer públic o la reducció de la burocràcia per a l’establiment de noves fàbriques. En aquest context, en col·laboració amb el sector privat, es va crear la Iniciativa Solar Europea, amb l’objectiu de desenvolupar una capacitat europea de fabricació de 20 GW. Cal tenir en compte que el 2023 es van instal·lar a Europa 56 GW i la previsió per a enguany és de 62 GW. La dependència xinesa continuarà essent molt important. Tanmateix, aquesta política va donant fruits, amb anuncis freqüents de noves plantes de fabricació planificades. Aquesta setmana, per exemple, s’ha anunciat que el govern holandès ha assegurat 4,2 milions d’euros per a la construcció d’una nova planta de fabricació de cel·les fotovoltaiques, el component bàsic de les plaques, amb una producció de 4 GW anuals.

Aquesta nova planta, a més, opta per noves tecnologies fotovoltaiques que augmenten l’eficiència de les plaques del 20% actual al 27%, i amb l’esperança de poder-ne fabricar de perovskita, la següent generació de plaques que ha de permetre superar el 30% d’eficiència. La innovació tecnològica també és una de les polítiques europees per a competir amb la Xina: si amb preu no es pot competir, s’ha de mirar d’aconseguir-ho amb qualitat i superioritat tecnològica. El programa Horitzó Europa actua en aquest camp, que també inclou la recerca en millores del reciclatge de les plaques. Un altre front en què actua la UE és la creació d’una cadena de subministrament dels minerals necessaris per a la indústria solar europea, i així diversificar-ne l’origen per no dependre d’uns pocs països, gràcies al pacte per les matèries primeres crítiques.

També hi ha plans per a facilitar l’accés del sector europeu al finançament privat per a poder fer les inversions necessàries, gràcies al Fons Europeu d’Inversions Estratègiques. Igualment, la UE treballa per signar acords comercials amb unes altres regions del món per a exportar-hi plaques solars fabricades a Europa i augmentar la competitivitat del sector europeu gràcies a les economies d’escala, que també disminueix el poder xinès perquè li treu quota de mercat. Sobre les mesures comercials, en el passat va establir temporalment aranzels del 50% a la importació de plaques solars, però ara per ara una mesura d’aquesta mena sembla descartada. Tanmateix, els EUA han apujat els aranzels a les plaques solars xineses del 25% al 50%, amb el mateix objectiu de no dependre del gegant asiàtic. És possible que la UE en copiï els passos, tal com ha fet en unes altres àrees en què la Xina posa en perill la indústria occidental, com ara els vehicles elèctrics.

Sigui com sigui, la UE no està sola en la batalla contra el domini solar xinès. Tant la UE com economies de la importància del Brasil, l’Índia, Nigèria i més països africans i asiàtics dediquen molts esforços a fer fàbriques de plaques solars. És la font energètica més econòmica i cridada a dominar el futur pròxim. No volen trobar-se en una situació com la que han produït els combustibles fòssils, amb la dependència d’uns pocs països que fixen el preu que els interessa més. Tothom vol poder construir plaques solars al seu país per guanyar en independència energètica i assegurar el futur de la seva economia amb la font energètica més barata que existeix.