27.07.2019 - 21:50
Durant els anys de la Comissió Europea controlada per Jean-Claude Juncker el procés independentista català ha fet eclosió i el conflicte amb l’estat espanyol ha arribat a la tensió màxima. El terreny de joc internacional era cabdal, i el govern espanyol, que havia badat durant la darrera etapa de la Comissió Barroso, ho va acabar entenent i va situar en posicions estratègiques, tant dins la Comissió Europea com al Parlament Europeu, persones al servei del combat contra l’independentisme. I durant aquests darrers cinc anys gent com ara Clara Martínez Alberola, Luis Romero, Juncker mateix, Antonio Tajani i Jaume Duch han servit per a curtcircuitar la relació de l’independentisme amb els àmbits de poder i de decisió de Brussel·les. Ara hi haurà una nova Comissió –encapçalada per l’alemanya Ursula Von der Leyen– i s’obren noves expectatives. Però Espanya continuarà tenint peons al seu servei per a continuar isolant l’independentisme català.
La Comissió Juncker es va moure de la indefinició cap a una hostilitat progressiva envers l’independentisme; de la resposta de manual sobre l’afer intern espanyol al silenci còmplice i enervant respecte de la violència policíaca de l’1-O i la repressió desenfrenada de l’estat espanyol sobre els dirigents polítics i socials independentistes. A l’Eurocambra, Tajani s’erigia com el màxim aliat (guardonat i aplaudit amb escreix a Espanya per la seva contribució) del govern de Mariano Rajoy per a aturar el discurs independentista, posar-hi traves, provant, per exemple, fins al darrer moment, de boicotar la conferència del president Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva el gener del 2017. No se’n va sortir, però en va prendre nota i més endavant, com es va veure en la sessió constitutiva del nou parlament del 2 de juliol proppassat, ho va fer pagar. I va ser nou que, a dins de les institucions europees, fins a les hores prèvies a la declaració d’independència del 10 d’octubre, hi hagués una intervenció més clara i directa, amb la petició del president del Consell Europeu, el polonès conservador Donald Tusk, a Carles Puigdemont perquè no tirés endavant la DUI (i li va fer cas) en benefici d’un escenari de diàleg. La DUI es va suspendre i el diàleg no va arribar, però sí la presó i la repressió.
De Schinas al cor de la comissió Juncker
Ara no hi ha ni Tusk ni Juncker ni Tajani; els han substituïts el belga Charles Michel, l’alemanya Von der Leyen i l’italià David Sassoli, respectivament. Però què en resta, dels seus equips, de la gent en qui l’estat espanyol confiava per a frenar l’independentisme? En el cas de la comissió, falta encara definir quina composició tindrà l’equip de Von der Leyen. Hi ha un nom que d’entrada ja repetirà, el del grec Margaritis Schinas, que fins ara era portaveu en cap de la comissió i que d’ara endavant serà un dels comissaris de l’equip de Von der Leyen si abans el Parlament Europeu el valida. Faltarà decidir la cartera que tindrà, i això dependrà fonamentalment de la presidenta de la Comissió. Schinas és recordat per aquelles conferències de premsa a Brussel·les, després de l’1-O, en què es feia l’orni amb les preguntes insistents de periodistes de mitjans de diversos països que li demanaven la resposta de la Comissió a la violència policíaca que havia vist tot el món contra els votants catalans. La muller de Schinas és l’espanyola Mercedes Alvargonzález, del PP, cap de gabinet del president del grup del PP europeu, Manfred Weber.
Aleshores Schinas feia de tap, d’escut, perquè l’escàndol no arribés fins als despatxos del palau de Berlaymont i no passés de preguntes formulades sense resposta a la sala de premsa. Era la mateixa tàctica, la del silenci i la cara llarga, que Schinas va gastar quan molts periodistes li van demanar per l’escàndol més greu que ha esclatat a les mans de la Comissió Juncker, el ‘Selmayrgate‘. Es tracta d’un cas de relacions de poder, destapat pel periodista del Libération Jean Quatremer, de favoritisme entre la petita elit que aquests últims anys s’havia fet forta entorn del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, i que encarnava millor que ningú l’alemany Martin Selmayr. Selmayr va arribar al càrrec de secretari general de la Comissió per un procediment d’elecció molt dubtós, opac, dut amb secretisme, que va permetre que aquest cercle reduït a l’entorn de Juncker es fes fort. I en aquesta estructura, en què Selmayr ha actuat movent els fils de l’ombra estant, hi va tenir un gran protagonisme la valenciana Clara Martínez Alberola, del PP espanyol, una dona de confiança de Mariano Rajoy que va acabar essent la mà dreta de Juncker. Ella era la sospitosa d’haver manipulat la traducció a l’espanyol de la resposta de Juncker a una pregunta sobre la independència de Catalunya que li va arribar el setembre del 2015, molt poc abans de les eleccions del 27-S.
Pocs mesos després d’aquell escàndol de la traducció, el govern espanyol la va condecorar amb la gran creu d’Isabel la Catòlica. Els corresponsals d’El País a Brussel·les deien d’ella: ‘Com a mà dreta de Juncker, a Martínez Alberola li va tocar de bregar, a part del Brexit, amb les repercussions a Brussel·les del procés a Catalunya, els dirigents del qual sempre van cercar, sense èxit, el reconeixement més o menys tàcit de la Comissió.’ Ara Ursula Von der Leyen ha de desmantellar aquesta estructura de poder al voltant de Juncker, perquè és tocada, desautoritzada pel Parlament Europeu, que va arribar a demanar la destitució de Martin Selmayr. I una de les primeres decisions de la presidenta ha estat justament de prescindir de Selmayr, que ha estat destinat a fer de representant de la UE a Àustria, amb l’argument oficial que no convé que hi hagi un alemany de secretari general quan la presidenta és alemanya, però amb l’explicació plausible que a Von der Leyen li convé de fer net a la Comissió. I és per això que també és previsible que Martínez Alberola deixi de tenir la posició privilegiada i poderosa que havia tingut amb Juncker.
Una altra cosa serà on la recol·locaran, i si continuarà tenint capacitat d’influència dins la Comissió i si serà capaç de continuar neutralitzant el discurs independentista i qualsevol moviment de contactes eventuals. Per contra, és més complicat que canviï de lloc un altre dels espanyols més ben situats dins de la UE, Luis Romero, el director del Servei Jurídic de la Comissió Europea. Fa deu anys que té aquesta responsabilitat i en fa divuit que treballa en llocs de responsabilitat a la UE, sempre relacionats amb qüestions impositives. La seva posició actual li permet d’interpretar els tractats en nom de la Comissió. No és pas previst que amb la nova Comissió canviï pas el seu lloc.
Control de comissions al Parlament Europeu
Al Parlament Europeu s’obren noves expectatives. D’entrada pel perfil de David Sassoli, molt diferent del de Tajani. Sassoli, que pertany al grup socialdemòcrata i pot tenir un perfil menys bel·ligerant amb l’independentisme que no pas el seu predecessor, oimés quan va criticar la repressió policíaca de l’1-O i va suggerir que la UE podria mitjançar entre Espanya i Catalunya. El dia que s’estrenava, quan li van demanar sobre la qüestió catalana, va dir: ‘El president del parlament ha de dialogar amb tothom. La meva porta ha d’estar sempre oberta.’ Caldrà veure de qui s’envolta; qui serà, per exemple, el seu cap de gabinet, que hom dóna per fet que serà un representant del PSOE. I també és clar que continuarà en el càrrec de director general de comunicació de l’Eurocambra el català Jaume Duch, guardonat pel rei d’Espanya amb l’Ordre d’Isabel la Catòlica, per ‘la lleialtat a Espanya i els mèrits ciutadans estrangers en bé de la nació’. Durant aquests darrers anys, el ‘bé a la nació’ va consistir sobretot a ratificar i validar la política de Tajani al capdavant del parlament.
Però sí que hi ha algunes novetats amb relació al nou parlament europeu que han passat una mica per alt i que cal tenir presents. El PP, PSOE i Ciutadans han aconseguit col·locar gent a la presidència de la comissió de Peticions i a la comissió de Llibertats, Justícia i Afers Interiors de l’Eurocambra. L’eurodiputada del PP Dolors Montserrat presidirà la de Peticions, mitjançant la qual en la legislatura anterior els partits del 155 ja van tenir la capacitat de frenar iniciatives catalanes. Ara també ho podran fer a la comissió de Drets Civils, presidida pel socialista Juan Fernando López Aguilar i amb l’eurodiputada de Ciutadans Maite Pagazaurtundua, molt hostil envers l’independentisme.
Serà en aquesta segona línia que Espanya podrà tenir més capacitat per a maniobrar contra l’independentisme, després del fracàs del PSOE de Pedro Sánchez d’esdevenir un actor decisiu en el club europeu, després dels anys d’ostracisme del govern Rajoy. No se’n va sortir, va fracassar en les gestions perquè el socialista neerlandès Franz Timmermans fos president de la Comissió, i tant aquest càrrec com el del president del Consell Europeu van anar a parar en mans dels conservadors. I l’aposta de Josep Borrell va acabar rebent un premi menor, el de representant de la política exterior de la UE, amb un marge de maniobra i una autonomia de moviments que seran molt limitats per al propòsit real del nomenament: ofegar l’independentisme català a Europa.
