Ucraïnesos, sota la protecció dels polonesos

Unes tanques metàl·liques separen els dos mons. Aquí hi ha una multitud, fins i tot camions i cotxes, estacionats als marges, però no es pot veure què hi ha a l’altra banda. Un policia atura la gent i diu en polonès que es retiri tothom. Les paraules no s’entenen, però els gests són universals. Hi ha molts policies, militars i voluntaris que volen tornar a combatre. Dorohusk ha esdevingut aquests dies un lloc de pas per a tots: una de les zones que Polònia comparteix amb Ucraïna, on arriba una de les principals carreteres.

Un bar que sembla tancat de fa temps, una botiga que té de tot i una caseta per a canviar diners eren fins ara els únics punts de reunió per als guàrdies fronterers i els cinc-cents habitants que hi ha. Però ara han convertit, improvisadament, un parell de camions en botigues i han instal·lat un parell de punts on ofereixen cafè. També hi ha banys. Tot és de franc, tots són productes que porten els veïns del rodal. Dins de la improvisació, l’organització és rigorosa.

Un autobús aparca i dos voluntaris hi pugen una gran caixa amb cafès. També hi ha desenes de voluntaris que ofereixen beure i menjar als qui arriben amb automòbil. Dues joves obren termos en el petit camió-botiga i barregen aigua bullent amb cafè en pols, en gots de cartó, disposades a donar una mica d’escalfor als passatgers que arriben. “També per a tu”, diu la més jove sense entretenir-se a xerrar. “En tenim per a tothom.” Els voluntaris que han pujat a l’autobús en baixen amb les caixes buides. L’autobús se’n va i els passatgers saluden.

Un altre autobús ha arribat des d’Ucraïna i els passatgers n’han baixat. Pargma Bunko en surt d’un salt; les seves germanes també, darrere seu, lleugeres. A la mare li costa més. Vénen de Rivne. “Tots els de l’autobús venim de Rivne”. La mare no calla, però la Bunko s’estima més no sentir-la. Fa senyals perquè calli. “Està enfadada. Ha estat tot el camí renegant.” Bunko no està enfadada, sinó trista. Fa una setmana notava tensió a l’ambient, però no esperava de cap manera això que passa. “La nostra ciutat està destruïda; hi ha morts, soldats russos pertot arreu i molts hem vingut a Polònia. Molts de nosaltres hi tenim parents, a Polònia.” L’autobús s’adreça a Varsòvia. “Hi viuen cosins del meu pare i nosaltres anem a casa seva.” El pare s’ha quedat a Ucraïna, lluitant.

No sap què farà a partir de demà. Ja ha arribat a l’edat per a entrar a les discoteques, però no pensa pas en festes. “També he hagut de deixar la universitat. M’agradaria tornar com més aviat millor. Espero que això passi aviat.” El preocupa sobretot el seu pare. “Nosaltres estem segurs, però el nostre pare, el nostre germà i els nostres fills, no.” Gairebé tothom té un familiar al camp de batalla, tot i que, com el seu pare, molts no havien agafat mai les armes. “Han estat cridats a lluitar, i la majoria se n’han anat sense pensar-s’ho dues vegades”, diu, orgullosa. Les germanes fan que sí amb el cap, movent el cap amunt i avall. La mare, que no ha escoltat la seva filla, continua remugant.

La mare i les filles s’han adreçat als llocs on ofereixen una mica de tot. Una dona els mostra capses de l’altre costat del taulell: entrepans, llet, compreses, sabó, cereals per a l’esmorzar, dolços… També els ofereix menjar per a gossos i gats. Mengen alguna cosa, estiren les cames, omplen les motxilles i tornen a pujar a l’autobús.

Voluntaris polonesos

A més dels autobusos, molta gent ve amb cotxe i a peu d’Ucraïna estant, però també hi ha gent que fa el camí contrari, des de diferents ciutats i pobles polonesos. Anna Lagowska-Lewinska han vingut amb la seva filla de Varsòvia. És el seu tercer viatge a la frontera d’ençà que Rússia va començar a bombardar Ucraïna, fa una setmana. Tenen dos cotxes carregats amb coses de tota mena. Aquesta vegada recolliran dos nens i quatre dones i els traslladaran a Chelm, un refugi a vint-i-sis quilòmetres de Dorohusket.

Fins diumenge, es desplaçaran fins on els demani la gent i tornaran. “Hem vingut aquí a recollir gent. La primera cosa que vam fer és portar uns homes ucraïnesos que anaven a combatre. Els vam rebre a l’estació d’autobusos de Varsòvia, i ara agafem gent aquí i tornem. Els oferim un lloc per dormir, menjar i refugi. Rebem molta gent pel nostre compte i mirem d’ajudar tant com podem.”

Srina Matveitxuek és una de les que portaran al cotxe. Primer va anar de Kíev a Rivne amb cotxe amb un cosí, i ha arribat a la frontera amb autobús. Està embarassada de sis mesos. Acariciant-se el ventre, comença a parlar. No vol ser enregistrada. Al principi no parla, però a poc a poc es va relaxant i les primeres paraules són sobre el seu marit. “S’ha quedat lluitant, però jo me n’he hagut d’anar. És evident que no puc quedar-me allà així.” Li agradaria tenir el marit al seu costat, però s’ha quedat per a defensar el país, diu. “Perquè els fills tinguin un futur. El nostre país és gran i l’hem de defensar.”

No volia sortir d’Ucraïna, de cap manera. “Fa pocs dies era feliç i, de sobte, ha passat tot això. Encara no m’ho crec.” Amb el jersei, eixuga dues llàgrimes que li cauen per la galta, però respira i somriu. “La cosa més important ara és això”, diu, tocant-se la panxa. “En aquests moments Kíev no és segur; fora de Kíev tampoc, ni tan sols als hospitals, i jo ara mateix necessito això, un lloc segur perquè neixi la meva filla.” Lagowska-Lewinska li frega l’espatlla i l’agafa pel braç. Pugen al cotxe.

Assistent ucraïnès

A mesura que passa el temps, a mesura que els moviments es repeteixen, l’estretor del límit es fa més flexible que no semblava al començament. Hi ha un grup d’homes parlant amb els policies. Han esperat una estona, mentre pugen a un cotxe i travessen la frontera cap a Ucraïna. Anton Hnybida travessa la carretera després de parlar amb ells. Els periodistes se li acosten de sobte.

No va a Ucraïna: “Jo no tinc experiència militar.” Ha vingut per quedar-se a la frontera. És ucraïnès, però ha arribat aquí provinent de l’Irac amb la voluntat d’ajudar. Parla amb els qui volen travessar la frontera, amb els qui van “a l’altre costat”. “Hi ha molts voluntaris disposats a alliberar Ucraïna: els que tenen experiència militar, els metges…”. Hi ha més disposició que no pensava creia. “L’exèrcit ucraïnès està molt preparat per a fer front. Puc ser més útil aquí que no allà.”

Menys enrenou causen Liang Justin i Chen Zoey. Es troben en un racó amb una pancarta a la mà que hi diu “Lublin”. Lublin és a uns cent quilòmetres de Dorohusket, a Polònia, a poc més d’una hora amb cotxe. Fa quatre hores que esperen per si algú hi vol anar. “Hem vingut a rebre els ucraïnesos per ajudar-los i donar-los suport”, diu Chen. Són d’una església catòlica de Lublin i han format una xarxa amb els seus veïns per acollir els ucraïnesos. “Ahir també vam ser aquí. Som estudiants i tenim temps per a ajudar.”

Com Liang i Zoey, hi ha dos homes d’edat avançada i una dona al marge de la carretera, immòbils, sostenint pancartes en alfabet ciríl·lic. Cada vegada que entra un cotxe a la frontera, miren atents, però fins ara ningú no els ha aturat. Esperaran per a portar els qui fugen de la guerra, enmig del trànsit, fins que els necessitin.