The Washington Post · Siobhán O’Grady, Serhii Korolchuk i Serhiy Morgunov

Kíiv, Ucraïna. Gairebé tres anys després de la invasió russa, Kíiv continua recorrent a voluntaris no remunerats per a derrocar, amb armes antiquades, els eixams de drons que proven d’atacar la capital ucraïnesa cada dia.

Aquests darrers dos mesos, Rússia ha intensificat dràsticament els seus atacs aeris contra Kíiv i més grans ciutats ucraïneses, ha mort i ferit centenars de civils i ha destruït infrastructures per tot el país. Pel cap baix, 165 civils van morir al novembre, i gairebé 900 van resultar ferits, segons dades de l’ONU. El 93% d’aquestes víctimes va registrar-se en territori controlat per Ucraïna.

Moscou sol atacar el territori ucraïnès amb drons de disseny iranià, anomenats Shahed. L’ús d’aquests drons “suïcides”, que destrueixen els seus objectius estavellant-s’hi, s’ha multiplicat pràcticament per dos d’ençà del setembre. Aquest mes, Rússia ja n’ha fet servir prop de 1.300; al novembre, aquesta xifra s’enfilà fins els 2.500.

Els pocs sistemes de defensa antiaèria Patriot –de fabricació nord-americana– de què disposa Ucraïna se centren, principalment, a derrocar míssils guiats russos, amb un potencial destructiu més alt que no pas el dels drons. Els Shahed són prou petits, i lents, per a ser derrocats manualment amb metralladores. Aquesta feina sol anar a càrrec de civils voluntaris que treballen en torns de dotze hores uns quants cops per setmana, tot operant bateries antiaèries repartides per tota la ciutat. Molts d’aquests voluntaris treballen de dia a les seves respectives feines i derroquen drons a la nit.

Els periodistes de The Washington Post van acompanyar els voluntaris d’una d’aquestes unitats, anomenada Mriia, al torn nocturn del primer de desembre a Kíiv. Aquella nit, Rússia va fer arribar més d’un centenar de drons a la ciutat, dels quals les forces ucraïneses van derrocar cinquanta-dos. La cinquantena restant va perdre’s pel camí, cosa que les forces aèries ucraïneses atribueixen a l’èxit dels senyals electrònics d’interferència dels seus voluntaris.

A les 8.30 del matí següent, un únic Shahed continuava sobrevolant Ucraïna.

Passen pocs minuts de les nou de la nit quan els mapes de l’aplicació de l’exèrcit ucraïnès comencen a alertar d’un eixam de drons russos que es dirigeixen cap a la capital.

Set homes amb uniforme militar, d’edats compreses entre els 30 anys i els 60, s’apleguen en una petita habitació al terrat d’un gratacel de Kíiv. Tot esperant ordres per a disparar la seva metralladora Maxim, de l’època de la Segona Guerra Mundial, preparen cafè i te mentre mengen talls de pastís.

A sota pot sentir-se el soroll constant de la música d’un club nocturn proper.
“És com sortir de festa en temps de còlera”, diu el comandant de la unitat, Oleksandr Muzika, mentre observa els joves com surten de la discoteca, situada a peu de carrer.

Artem, un músic originari de la ciutat de Donetsk, observa l’eixam de drons amb la tauleta.

“Estem en alerta màxima; els drons ja són a la regió de Kíiv”, diu. Tot seguit, assenyala la taula: “Hauríem de menjar-nos el pastís ara que encara és bo.”

Aquests darrers dos anys, els voluntaris de la Mriia han fet servir aquest indret, l’emplaçament del qual The Washington Post ha accedit a no revelar per evitar que esdevingui en un objectiu dels atacs russos, com a posició de defensa aèria per a protegir la ciutat dels drons enemics.

De la teulada estant, els voluntaris analitzen els mapes militars tot esperant que es declari l’alerta aèria. Fiten el cel amb el reflector, a la recerca de drons, i paren l’orella, pendents de sentir-ne el brunzit. Quan un dron entra a la zona antiaèria, un voluntari s’afanya a empunyar la metralleta i disparar-hi.

A les 21.41, el mapa mostra que un Shahed s’acosta a l’aeroport internacional d’Ucraïna, tancat de fa temps, als afores de la capital. A les 21.49, les sirenes antiaèries comencen a sonar.

Els homes, de cop, es corden els cascs i s’afanyen a retirar la tela que oculta l’arma.

Fa dos anys, aquest terrat era completament buit. Aleshores, Rússia va començar a llançar Shaheds contra Ucraïna.

Serhii Sas, un ex-jutge del Tribunal Constitucional que ara exerceix de comandant de la Mriia, va veure’n volar un i es va adonar que no li caldria gaire més que una pistola per a derrocar-ho.

L’exèrcit va accedir a proporcionar a la unitat de voluntaris de Sas municions i armes, incloent-hi la metralladora Maxim del 1944. La resta de l’equipament de la unitat –armilles antibales, cascs i uniformes de camuflatge, entre més– l’han hagut de pagar els voluntaris mateixos. El 2022 i el 2023, l’Ajuntament de Kíiv va concedir primes d’uns 550 dòlars als voluntaris, repartides en dos anys. Enguany, els membres de la unitat no han cobrat res.

“Ens agradaria veure molt més suport, no tant en termes monetaris com en termes de material” diu Sas. “Crec que això entra dins les possibilitats econòmiques de l’Ajuntament de Kíiv”.

Els voluntaris diuen que els cal més material, com ara, càmeres termogràfiques, tauletes, projectors i punters làser. “No són grans despeses, la veritat. Però ens permetria de millorar l’eficàcia de la nostra unitat”, afirma Sas.

A l’exterior, el so dels trets ressona en la distància mentre les posicions de defensa antiaèria disparen contra el dron. Els voluntaris de la Mriia romanen en alerta, però l’aparell finalment no entra a la seva zona de tir.

L’alarma s’apaga. Poc després, torna a sonar, i no para. Les alertes aèries se succeeixen durant tota la nit.

Els homes entren al balcó i en surten. Dins, bullen aigua per al te i s’expliquen històries de totes les voltes que han emmalaltit per passar tant de temps a l’aire lliure durant les fredes nits d’hivern de Kíiv.

Cap a les 00.30, l’Oleksii Tkatxenko, de 50 anys, torna a entrar a la sala. Explica com la seva dona, Anastasiia, i el seu fill de 4 anys, Mark, s’han traslladat a Irlanda per evitar aquestes nits d’insomni. “És millor viure separats i acabar guanyant que no pas viure junts sota Rússia”, sospira.

Com molts altres a Ucraïna, Tkatxenko veu els atacs nocturns amb drons com un senyal que Moscou no disposa de prou míssils per a atacar regularment els seus objectius a l’interior d’Ucraïna, cosa que l’obliga a recórrer a drons més barats per desgastar els sistemes de defensa antiaèria d’Ucraïna i desfermar el caos i l’angoixa entre la població civil.

Serhii Zamidra, de 46 anys, torna a l’interior de l’habitació per escalfar-se. La pròxima alerta aèria podria arribar d’aquí a uns quaranta minuts, explica mentre bull més aigua per al cafè.

Cap a la 1.10 arriben notícies d’explosions a la ciutat de Ternopil, a l’oest d’Ucraïna. Un Shahed havia impactat contra un edifici residencial, en un atac que deixa un mort i uns quants ferits.

Els Shahed solen canviar de rumb reiteradament, cosa que fa saltar alarmes aèries en diferents regions del país per confondre les defenses antiaèries ucraïneses. Aquests atacs han ajudat Rússia a desestabilitzar la xarxa elèctrica del país durant els dies més freds i foscos de l’any, han deixat algunes ciutats a les fosques durant uns quants dies i n’han obligat d’altres –incloent-hi Kíiv– a conviure amb l’amenaça contínua d’apagades.

Els atacs, que es registren gairebé cada nit, causen el pànic entre la població civil, que sovint és despertada en plena nit per les sirenes i ha de córrer a refugiar-se en soterranis i passadissos freds. A voltes, les sirenes tornen a sonar pocs minuts després d’un primer atac, cosa que obliga els ciutadans a haver-se de refugiar novament just quan semblava que ja podien tornar a casa.

A la 1.39, la sirena torna a sonar.

“A vegades, la sirena sona durant tot el dia”, explica el voluntari Maksim Krutsevitx, de 49 anys. “És un soroll molt estrident. Passa factura”, lamenta.

Quatre hores més tard, la sirena torna a sonar. Els homes romanen al peu del canó mentre el sol surt per sobre de la ciutat.

A les 7.06, l’alerta aèria s’apaga. El torn dels voluntaris, de dotze hores, és a punt d’acabar. Alguns se n’aniran a casa a descansar; uns altres, a dutxar-se per anar a la feina. Alguns tornaran al terrat aquesta mateixa nit; d’altres, un dia d’aquests.

Zamidra explica que, a vegades, arriba a casa just a temps per a dur la seva filla, de quatre anys, a la llar d’infants.

Les alertes antiaèries que vigila tota la nit, diu, s’han convertit en una mena de joc per als infants ucraïnesos.

“Van jugant i, de cop i volta, un nen crida: ‘Atac aeri!’ I tots els nens comencen a córrer pel pati, i juguen a tocar i parar, com solíem fer nosaltres”, explica. I afegeix: “La diferència és que, per a nosaltres, això era un joc i prou. Per a ells, desgraciadament, les alertes antiaèries són ben reals.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb