24.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 24.01.2022 - 23:25
La guerra russo-ucraïnesa va començar el 2014 després de l’enderrocament per manifestants pro-europeus del govern del president Víctor Ianukòvitx, que tenia el suport de Moscou. Això va conduir a una ràpida escalada de la crisi que va desembocar en l’annexió de Crimea per Rússia el març del 2014 i l’establiment de dos estats de facto protegits per Rússia a l’est d’Ucraïna: les anomenades repúbliques populars de Donetsk i Luhansk (DPR, LPR).
Quan tot aquell territori es va acabar de consolidar amb l’ajuda russa, el febrer del 2015, unes deu mil persones hi havien perdut la vida a conseqüència directa dels combats. D’ençà d’aleshores, el nombre de víctimes ha augmentat a més de tretze mil, inclosos gairebé tres-cents passatgers del vol MH17 de Malaysia Airlines.
Aquests darrers set anys, la guerra dins Ucraïna ha continuat. La lluita és entre les forces armades d’Ucraïna i les forces de la RPD i la LPR amb el suport de Rússia, de cap a cap de la línia d’alto el foc del 2015, supervisada per una missió especial d’observadors de l’OSCE.
En la guerra, hi ha una dimensió econòmica, centrada en la pèrdua d’Ucraïna com a país de trànsit de gas rus cap a la UE, cosa que li ha costat si fa no fa l’1% del PIB, més de mil milions de dòlars.
Però també hi ha una dimensió diplomàtica, estretament relacionada amb les tensions no resoltes entre Moscou i Occident. Ací hi intervenen ens internacionals com ara l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) de cinquanta-set membres; i el Quartet de Normandia, que aplega Ucraïna, Rússia, França i Alemanya. Fins ara, aquests estats han impedit una escalada important de la guerra i una crisi humanitària multitudinària.
Tanmateix, la situació a la línia de contacte a l’est d’Ucraïna és molt volàtil. A més, Rússia ha augmentat gradualment la pressió sobre Ucraïna i els seus aliats occidentals. Hi ha hagut violacions constants de l’alto-el-foc, pressió econòmica, ciberatacs –alguns ja el 2014–, guerra d’informació… I ara, una vegada més, l’amenaça d’una invasió a gran escala, depenent de les garanties occidentals per a una “zona d’influència” russa a l’espai postsoviètic.
Més enllà de Rússia i l’oest
Però sovint, en la informació de la crisi ucraïnesa, hom passa per alt el cost acumulat que hi ha hagut sobre l’estat i la societat ucraïnesos. La posició geopolítica d’Ucraïna la manté en el punt de mira de les grans potències rivals i el govern ucraïnès té una capacitat d’actuació limitada.
Tot això ha obstaculitzat considerablement els esforços de reforma. Els avenços en la reducció de la corrupció, l’enfortiment de l’estat de dret, la descentralització i més reformes de govern s’han deixat en suspens o s’han reduït de resultes d’una eventual invasió russa, que ara no tan sols és possible, sinó cada vegada més probable.
Els problemes de seguretat continus d’Ucraïna aquests darrers vuit anys han esgotat les institucions de l’estat i n’han minvat encara més l’eficàcia. A més, la despesa militar hi ha augmentat constantment: de 1.600 milions de dòlars el 2013 (1,6% del PIB) a 4.100 milions de dòlars el 2020 (4% del PIB). Només la despesa en adquisicions es preveu que passi de 838 milions de dòlars l’any passat a poc més de 1.000 milions de dòlars el 2022. Això ha disminuït encara més la capacitat de l’estat d’invertir en serveis públics i infrastructures i, doncs, l’atractiu del país per a la inversió estrangera se n’ha ressentit encara més.
Després de les fortes caigudes a conseqüència de la crisi financera del 2008 i el començament de la crisi actual a final del 2013, la inversió estrangera directa el 2019 va ser de poc més de 5.800 milions de dòlars, en contrasta amb els 8.200 milions de dòlars del 2012 i els 10.700 milions del 2008. Tot i que el país ha tornat a veure un creixement econòmic constant d’ençà del 2016, el PIB del 2020 (155.000 milions de dòlars) encara és molt inferior al màxim assolit després de la independència del 2013 (190.000 milions de dòlars). El 2020 va disminuir encara més, d’un 4%. Això ha estat en part per la pandèmia de la covid, però, segons les perspectives econòmiques del Banc Mundial del gener del 2022, les perspectives de creixement a llarg termini d’Ucraïna es troben limitades per l’impuls lent de les reformes, que ha dificultat la competència i el desenvolupament del sector privat.
La societat ucraïnesa i els socis occidentals de Kíev també s’han tornat més tolerants amb les restriccions als drets humans, que poden ser una resposta comprensible, tot i que miop, a l’aguda amenaça externa a què s’enfronta el país. Tanmateix, són destinades a perjudicar el govern tant a l’interior com a l’estranger i poden afectar l’ajuda de la UE. És probable que això impliqui una pressió encara més gran sobre les institucions ucraïneses, que podrien arribar al punt ruptura.
Crisi de legitimitat i identitat
En resposta a l’última escalada de la crisi, Ucraïna ha adoptat la doctrina de la “resistència nacional“. En virtut d’això, tots els menors de seixanta anys resten subjectes a mobilització per al servei militar. Si els sondatges d’opinió mostren que el 33% dels ucraïnesos estan disposats a oferir resistència armada a Rússia en cas d’una invasió, un altre 21% hi oferiria una resistència no violenta. El 14,3% s’estimaria més emigrar a un lloc segur dins Ucraïna, i el 9,3% abandonaria Ucraïna en cas d’una invasió russa. Gairebé un ucraïnès de cada cinc (18,6%) no es resistiria l’agressió russa.
Només l’any 2021 van emigrar del país sis-centes mil persones (un 1,5% de la població), la xifra anual més gran d’ençà de la independència. Això és un indicatiu d’una gran crisi demogràfica i alhora de la contínua crisi de legitimitat i identitat de l’estat.
La necessitat d’institucions resilients
Per tant, la crisi d’Ucraïna no és sols militar i geopolítica. Aquests, és clar, són els problemes principals dels responsables polítics i s’han d’abordar amb rapidesa i determinació. Però, més enllà d’aquestes crisis –i molt relacionades–, també hi ha hagut una crisi domèstica que requereix una atenció sostinguda. Sense institucions resilients, Ucraïna continuarà essent dependent del suport extern i vulnerable als canvis geopolítics.
La situació interna d’Ucraïna és una contribució tan important a la seguretat europea i mundial a llarg termini com és imperatiu de dissuadir immediatament l’agressió russa.
Stefan Wolff és professor de seguretat internacional de la Universitat de Birmingham. Tatiana Maliarenko és professora de relacions internacionals de la Universitat Nacional “Odesa Law Academy”. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
