Corren veus que a Ucraïna s’està produint un canvi considerable en el panorama sociolingüístic i identitari, fruit de la invasió russa que es va llançar el 27 de febrer de 2022. El diari britànic The Guardian declara que hi ha hagut un “canvi generacional” i afirma que vora un terç de la població de la capital, Kíiv, ha “adoptat” la llengua ucraïnesa des del començament de la guerra. De la mateixa manera, Le Monde diu que milers d’ucraïnesos han “abandonat” el rus. I si busquem l’expressió ucraïnesa перейти на українську (“passar-se a l’ucraïnès”), ens topem ràpidament amb dotzenes de vídeos i publicacions de persones que afirmen haver deixat de parlar rus o donen consells de com fer-ho.

Però quina proporció de la població és ucraïnòfona? Segons l’últim cens del 2001, vora el 67,5% de la població va declarar l’ucraïnès com a llengua materna, i els russòfons nadius formaven el 29,5% de la població. Tanmateix, la majoria de les enquestes fetes abans del 2014 indicaven que l’ucraïnès era la llengua usada a casa per una proporció força més baixa, entre el 50% i el 55% de la població, i menys de la meitat de la població utilitzava l’ucraïnès a la feina o en l’espai públic. La quantitat de persones que van declarar-se parlants d’ucraïnès tot i tenir el rus com a llengua inicial o habitual s’explica pel costum als països post-soviètics d’associar el terme de “llengua materna” amb la llengua d’identificació etnonacional i no amb la llengua inicial. En el nostre article del mes passat ja vam veure la dificultat de determinar els usos lingüístics a partir de dades quantitatives, ja que les declaracions dels parlants sovint corresponen més amb l’ús volgut de cada idioma que no pas amb l’ús real.

L’arraconament de l’ucraïnès té una història llarga: al segle XIX i a principis del segle XX l’ucraïnès era la llengua dels pagesos, mentre que la població urbana parlava rus (o polonès o hongarès en algunes zones de l’oest del país). A més a més, la segona llengua més parlada a la majoria de les ciutats no era l’ucraïnès, sinó l’ídix. Després de la revolució bolxevic, la Unió Soviètica va atorgar estatus oficial a l’ucraïnès, un fenomen acompanyat per un procés d’urbanització que va fer que molts pagesos ucraïnòfons es traslladessin a les ciutats. Una oscil·lació entre noves polítiques de russificació i tolerància relativa va caracteritzar la resta del període soviètic, cosa que va enfortir gradualment la posició del rus sense rematar mai l’ucraïnès.

Arran de la dissolució de la Unió Soviètica, dos discursos identitaris diferents van articular-se (deixant de banda la minoria de la població que se sentia essencialment russa i no participava en la creació de la identitat ucraïnesa). Els nacionalistes ucraïnesos consideraven la presència del rus a Ucraïna una aberració històrica, fruit de l’imperialisme rus, i volien convertir la Ucraïna independent en un estat-nació “normal” on la llengua oficial fos la dominant a totes les regions i en tots els àmbits. Un altre grup s’expressava principalment o parcialment en rus i se sentia connectat amb la resta de l’espai post-soviètic. La polarització nacionalista provocada per la invasió russa del 2022 sembla haver portat a una reducció considerable del segon camp ideològic, i molts ucraïnesos “biculturals” s’han girat d’esquena a Moscou i han començat a adoptar les posicions del camp nacionalista ucraïnès.

Sortint una mica d’aquesta dicotomia, cal dir que l’ucraïnès no és l’única llengua territorial d’Ucraïna, sinó que, a banda del polonès, de l’ídix i de l’hongarès, que ja hem esmentat, també s’hi parla romanès, rutè carpàtic, tàtar de Crimea, grec pòntic i búlgar. Gairebé totes aquestes llengües estan greument amenaçades pel rus, excepte l’hongarès, que gaudeix de bona salut, el polonès, que ha estat fagocitat en gran part per l’ucraïnès, i el rutè carpàtic, que també està cedint davant de l’ucraïnès.

Tornant al conflicte lingüístic entre les dues llengües més parlades d’Ucraïna, vet aquí el testimoni de la Irena Dahl, una ucraïnesa de Mikolàiv, una ciutat majoritàriament russòfona del sud d’Ucraïna, que serveix com a exemple d’aquest canvi:

“Vaig néixer a Ucraïna de pares russòfons. Teníem l’ucraïnès com a assignatura a l’escola i el sentíem a la tele, però quasi ningú no el parlava fora de l’aula. […] Considerava que l’ucraïnès era una llengua parlada només als pobles per gent amb poca formació. El 24 del febrer [del 2022] és el dia en què vaig deixar de ser russa. […] Vaig arribar a parlar l’ucraïnès amb fluïdesa a l’abril. […] Encara sóc una ucraïnesa de parla russa, però parlo ucraïnès amb parlants d’ucraïnès nadius i en contextos públics. […] A poc a poc, el rus va desapareixent d’Ucraïna, i com a russòfona hi dono suport.”

Una anàlisi sociolingüística del politòleg ucraïnès Volodímir Kulik –que compara els resultats de dues enquestes fetes el 2014 i el 2017 amb els d’una enquesta feta uns quants mesos després de l’inici de la guerra amb Rússia– també sembla indicar canvis considerables a favor de l’ucraïnès.

Segons Kulik, el 49% dels enquestats l’any 2017 va dir que parlaven sobretot o exclusivament ucraïnès en la vida diària, una xifra que va pujar al 58% a finals del 2022. A part de l’ús declarat, l’enquesta també va examinar quantes de les persones entrevistades van decantar-se per l’ucraïnès amb un entrevistador que anava alternant entre les dues llengües: només el 45% va optar per parlar ucraïnès l’any 2014, mentre que el 87% ho va fer el 2022. Al sud i a l’est del país –zones majoritàriament russòfones–, es va evidenciar un canvi encara més gran: només el 10% de la població va respondre a l’enquesta en ucraïnès el 2014, comparat amb el 74% l’any 2022.

Kulik reconeix que això no necessàriament demostra un canvi en els usos lingüístics diaris de la població, però argumenta que sí que indica una pujada del prestigi de la llengua oficial:

“Això, és clar, no vol dir que a partir d’ara el 87%, ni tampoc el 74%, dels nostres conciutadans parlaran principalment en ucraïnès, i és evident que la llengua no prevaldrà de cop i volta al sud i a l’est [del país]. Però en situacions més o menys formals […] una majoria aclaparadora de la població ja entén la necessitat de parlar ucraïnès. Per si mateix, aquest ja és el canvi més gran i més important de la situació lingüística, un canvi que suposo que l’ha provocat sobretot [la invasió russa del 2022]. Ara tenim […] els fonaments per a desenvolupar aquest èxit i fer que l’ucraïnès sigui la llengua […] per defecte de l’espai públic. En la vida privada, els ciutadans encara podran comunicar-se com els sigui més fàcil o més còmode, però els hàbits i usos lingüístics adquirits en l’espai públic s’acabaran transferint a la vida privada.”

La predicció del Kulik és optimista, però no impossible. Encara s’haurà de veure si aquesta tendència d’identificació creixent amb l’ucraïnès es mantindrà en el temps i si es traduirà en usos lingüístics diferents. Això depèn de factors extralingüístics –com ara l’evolució exacta de la guerra, les noves fronteres o les línies d’armistici que s’establiran en cas d’una congelació del conflicte, i la quantitat i lloc d’assentament final dels refugiats interns, majoritàriament russòfons– que són molt difícils de predir. Si bé veiem certs indicis d’un enfortiment de l’ucraïnès, la història encara dirà quin en serà el destí final.

Saim Dušan Inayatullah és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).