Ucraïna i la misèria dels equidistants

Fa tres anys i mig vaig obtenir la nacionalitat noruega, i ara sóc ciutadà d’un país que té frontera amb Rússia. Des del febrer d’enguany, quan Putin va llançar la seva “operació especial”, aquí al nord estem ben distrets. Han detingut russos que feien volar drons al costat d’infrastructures clau, i un professor brasiler de la Universitat de Tromsø va resultar ser un espia del GRU (el servei d’intel·ligència militar de les Forces Armades russes) anomenat Mikhaïl. El paper de Noruega com a reserva energètica europea cada cop és més important, i es tem un sabotatge que pugui tallar els subministraments al continent. A més, els recursos àrtics són un gran botí, i les illes Svalbard, de sobirania noruega però amb una presència històrica russa, són al centre. De moment els ciutadans hem après on són els refugis urbans en cas d’atac, i l’estat ens recomana tenir a casa un equip d’emergència amb aigua, provisions, llenya, una cuina de gas i un transistor.

Malgrat que Noruega és un país de tradició socialdemòcrata i dedicat a la resolució de conflictes, tenir de veí un imperi desfermat no ens permet ser gaire exquisits. Per això és força grotesc veure com bona part de l’esquerra catalana ha decidit enfilar-se a la talaia de la superioritat moral. Les subvencionadíssimes testes d’aquests prohoms no volen o no poden entendre una cosa ben senzilla: un cop els tancs russos van travessar la frontera i es van dirigir cap a Kíiv, només quedaven dues opcions. O bé s’ajudava militarment Ucraïna perquè es pogués defensar, o bé es deixava que Rússia ocupés el país, amb tot el que això implica. Muntar una falsa equidistància “ni Putin ni l’OTAN”, o invocar un genèric “no a la guerra” vol dir deixar desemparades les víctimes de la invasió. Així, per cert, ho van entendre els ucraïnesos que van assistir a la protesta-performance de David Fernàndez, perquè és complicat sentir missatges de pau quan van llançant míssils sobre els teus parents.

És ben gros veure com la tropa d’equidistants intenta justificar l’atac rus amb l’argument que l’expansió de l’OTAN ha estat una provocació. Aquests panxacontents que han gaudit tota la vida de les llibertats occidentals ara diuen a un adolescent ucraïnès, o estonià, o moldau, que no, que ha de viure sota l’imperi rus perquè és el que toca; i si no pot gaudir de llibertat d’expressió, o el reprimeixen per ser gai, o el seu vot no serveix per a res, doncs c’est la vie. Els pot més les ganes de fotre els Estats Units, la seva bèstia negra (amb Israel, és clar), que no seguir preceptes bàsics com ara no exterminar la població del país veí.

Aquesta esquerra sembla ancorada als anys noranta, quan deien que el creixement econòmic causaria el triomf de la democràcia a tot arreu. Com hem vist, ha passat tot el contrari. Les autocràcies ja no necessiten Occident per a subsistir, i encara menys els seus discursos morals; i les noves tecnologies permeten amb més facilitat controlar la població i esclafar qualsevol revolta. La invasió d’Ucraïna és un dels primers episodis del gran xoc de civilitzacions a què estem abocats, i és lògic que uns quants països de frontera vulguin venir al nostre bàndol, que de moment encara és el més ric i on es viu millor.

En afers internacionals l’esquerra catalana sempre ha mostrat una indigència intel·lectual força espaordidora, però això no els disculpa. Seria molt fàcil dir que aquests equidistants van amb el lliri a la mà, si no fos que tot el seu discurs beneficia les accions criminals de Putin. Això sí, no és difícil trobar-hi una certa ironia: molts han construït la carrera sobre el record de la derrotada segona república espanyola, i ara demostren que el 1936 haurien estat al bàndol que va donar carta blanca al feixisme.