23.08.2024 - 21:40
A trenta-cinc anys, sóc més jove que moltes persones i coses –com ara internet i els ordinadors d’Apple. Tot i això, sóc més gran que la independència del meu país, Ucraïna.
Per a la majoria de gent, la independència del seu estat natal és tan inqüestionable que rarament s’hi paren a pensar. Alguns, com ara els britànics i els francesos, ni tan sols tenen un dia de la independència al calendari. Uns altres van guanyar la independència fa segles i, tot i que encara la commemoren, és més una ocasió per a una celebració divertida que no pas un moment per a reflexionar sobre què hem sacrificat com a nació per ser lliures.
Faré una suposició atrevida: hi ha poques nacions al món modern, si és que n’hi ha, en què la independència avui signifiqui tant com per als ucraïnesos, que celebrem el Dia de la Independència avui, 24 d’agost.
Després de segles de lluita per la independència, Ucraïna finalment la va aconseguir quan la Unió Soviètica es va ensorrar el 1991, però amb l’amenaça que el seu estat successor, Rússia, provés de tornar-la a subordinar.
I això explica que, després d’un breu parèntesi de dues dècades, Ucraïna torni a lluitar per la seva independència contra un veí ambiciós que no pot deixar anar els seus somnis imperials obsolets.
En aquesta lluita, hi ha un recordatori que cal fer al món lliure: la llibertat és difícil d’aconseguir i fàcil de perdre. La llibertat no és mai segura. Necessita ser protegida activament contra les forces autoritàries que sempre estan disposades a conquerir més terra, més persones i més poder. I que no sempre envien tropes. De vegades actuen mitjançant el sabotatge, el xantatge econòmic i la influència cultural. I la seva presa preferida és un lloc on la llibertat i la independència ja es donen per fetes.
Per a la meva generació, la Ucraïna independent era una cosa que primer vam donar per feta, però que després hem après a valorar en la seva dificultat.
Tenia dos anys quan la Unió Soviètica es va ensorrar. Els meus primers anys de vida van transcórrer en els tumultuosos anys noranta, quan un estat acabat de néixer provava de trobar el seu camí cap a la democràcia i l’economia de mercat. Va ser una transició accidentada, i així ho percebíem, fins i tot els infants. Els nostres anys noranta els van marcar la pobresa generalitzada, la desocupació i la incertesa sobre el futur.
Les coses van millorar aviat, econòmicament, però mancava de resoldre una altra qüestió: tot i ser un país independent sobre el paper, encara estàvem profundament connectats a Rússia.
Signar la Declaració d’Independència va ser més fàcil que desempallegar-se de l’herència de segles de subjecció per part de Rússia, primer com a imperi i després com a Unió Soviètica. Segles d’opressió de la llengua i la cultura ucraïneses, de provar de diluir la identitat ucraïnesa i barrejar-la amb la russa, van requerir un gran esforç per ser superats.
Per a la meva generació –per als ucraïnesos nascuts a prop de la independència– això va significar que descobríem qui érem al mateix temps que la nació es descobria a si mateixa.
Molts d’aquests descobriments tenien a veure amb la identificació de la identitat ucraïnesa, que separàvem lentament del llegat cultural soviètic omnipresent. I no n’hi ha cap manifestació més gran que la llengua que parlem.
Sóc ucraïnesa, però les meves primeres paraules van ser en rus. De fet, totes les meves paraules eren en rus fins que vaig començar l’escola. Com tantes famílies ucraïneses més, la meva havia estat parlant d’ucraïnès, però s’havia russificat en les darreres generacions.
Així, els prestatges de casa eren plens de literatura russa. I la nostra televisió mostrava canals russos i ucraïnesos, que jo no diferenciava –perquè, de fet, tots dos emetien principalment en rus. Cada Cap d’Any teníem el costum de brindar dues vegades: primer, a l’hora de Moscou, i una hora després, a la de Kíiv.
Quan vaig començar l’escola, llegia amb avidesa –però solament en rus. Tot em va confondre molt. Provava de llegir en ucraïnès com si fos rus, i no me’n sortia. Quan van començar les classes de literatura ucraïnesa, tots els noms m’eren nous o estranys. Coneixia bé els clàssics europeus i russos, però descobria els ucraïnesos –els meus– a l’aula. Estava obsessionada amb Alexandre Dumas i em sabia Els tres mosqueters de memòria, però no puc dir cap llibre ucraïnès que em fascinés de petita.
De la mateixa manera que molts ucraïnesos de la meva generació, vaig sentir la necessitat de descobrir més coses sobre la nostra cultura a final de l’adolescència. Hi ha alguna cosa en aquest moment de la vida que encoratja la cerca de significat i sentit de pertinença. Per a mi, això va ser descobrir escriptors ucraïnesos moderns, com ara Serhí Jadan i Irena Karpa, i escoltar grups de música ucraïnesos. Tot i això, els russos i els occidentals encara dominaven el meu reproductor d’MP3.
No crec que nosaltres, els nens, aleshores donéssim gaire importància al fet que vivíem en una Ucraïna independent. De fet, tampoc n’hi donaven gaire els adults que teníem al voltant. Els anys post-soviètics consistien sobretot a ajustar-se i sobreviure, no a cercar una identitat.
A casa, per exemple, no celebràvem el Dia de la Independència d’Ucraïna, i jo no coneixia ningú que el celebrés. Era un festiu estatal, marcat el 24 d’agost, i jo tan sols en sabia això. La independència era solament un fet i no semblava convidar a la celebració.
Però el Big Bang que ho va canviar tot va ser el 2014. El nostre país va viure un gran desvetllament –l’Euromaidan, una revolta popular que va expulsar un president pro-rus corrupte.
Va ser un esdeveniment impactant que va consolidar unes quantes coses: Ucraïna va triar Occident en compte d’una unió amb Rússia i va pagar-ne un preu de sang –més de cent manifestants van ser assassinats. També va triar la democràcia i l’estat de dret en compte de la plutocràcia corrupta i opressiva.
Aquella revolució va canviar la relació d’Ucraïna amb Rússia de cop. I, rebutjat per Ucraïna, l’antic imperi va reaccionar amb la força. Va ocupar la península de Crimea i se la va annexionar, i així va començar una guerra a l’est d’Ucraïna, que va provar de disfressar com un conflicte separatista.
El resultat és que la revolució i l’agressió russa, en realitat, van engegar el gran renaixement de la identitat ucraïnesa.
Ens vam manifestar el primer Dia de la Independència posterior a la revolució, l’agost del 2014, i la celebració no va ser com abans. Els carrers de Kíiv es van inundar de gent amb vixivankas, les camises tradicionals brodades ucraïneses que es van convertir en una manera de demostrar el patriotisme. Jo no havia tingut mai una vixivanka, i me’n vaig comprar la primera per a aquella celebració. Molts ucraïnesos tenien llàgrimes als ulls mentre veien la desfilada militar –perquè, per primera vegada, les persones que marxaven davant nostre eren les que defensaven el nostre país al camp de batalla.
És així: va caldre l’amenaça de perdre la nostra independència per començar a donar-hi valorar. De sobte, allò que solament era una paraula i un festiu estatal sense cap significació popular va adquirir un significat molt tangible –la mena de significat per què la meva gent estava disposada a morir.
Quan, vuit anys més tard, Rússia va escalar l’agressió fins l’actual guerra a gran escala contra Ucraïna, es va tancar el cercle. En l’intent de liquidar Ucraïna com a estat independent, Vladímir Putin i el seu exèrcit de russos assedegats de sang van rematar involuntàriament la tasca de formació d’una Ucraïna independent.
Milers de persones es van oferir voluntàries i es van unir a la lluita per defensar Ucraïna i la seva llibertat de la força que intentava –i encara intenta– de prendre-li-la.
Què els impulsava? Què porta algú a lluitar, i no a fugir, quan el risc de ser assassinat és tan alt?
Crec que molts es van alçar per defensar la seva llibertat no simplement per un orgull patriòtic o pel deure, sinó perquè sabien que una vida digna de ser viscuda començava amb la llibertat. Ser envaït i ocupat per Rússia significava el final de la llibertat, la independència i el dret de triar el futur propi.
Avui, Dia de la Independència, pensarem en el seu sacrifici i en la batalla contínua que mantenen per a la llibertat i el futur d’Ucraïna. Serà una celebració agredolça d’una nació desafiant que es nega a doblegar-se davant un tirà i els seus exèrcits. Perquè cada Dia de la Independència que ara podem celebrar l’apreciem perquè es paga amb la sang del nostre poble.
I res no hauria estat possible sense el suport de milions de persones amants de la llibertat de tot el món –persones per qui la independència i la llibertat signifiquen alguna cosa de veritat, igual que ho significa per als ucraïnesos.
Sovint diem que Ucraïna lluita pel futur del món lliure, pels valors democràtics que de què Rússia és antagonista. Crec que és més senzill. En aquesta guerra hi ha en joc la llibertat en totes les seves formes. Qualsevol individu que valori la seva llibertat personal i la llibertat i independència de la seva comunitat, de la seva nació, ha de saber que també forma part d’aquesta guerra –tant si ho vol com si no.
I a partir d’ací, tot és una qüestió d’ajudar en la lluita o restar-ne al marge. Milions de persones a tot arreu del món trien de defensar allò que és correcte i ajudar-nos.
Si doneu suport a Ucraïna, si hi doneu diners, si exigiu als vostres polítics que enviïn ajuda militar, si us arrenglereu amb nosaltres en aquesta lluita existencial per la llibertat, heu de saber que el Dia de la Independència d’Ucraïna també és una celebració vostra. Avui, 24 d’agost, brindeu per la llibertat –la nostra i la vostra.
Olga Rudenko és l’editora en cap del Kyiv Independent, un diari ucraïnès nascut el novembre del 2021 gràcies a l’antic equip editorial del Kyiv Post –del qual Rudenko era subeditora en cap. Ha escrit per a publicacions internacionals i va ser becària a la Chicago Booth School of Business el 2021. Va ser portada de la revista Time el maig del 2022 com un dels Líders de la Pròxima Generació i va guanyar el premi Dones d’Europa en la categoria de Dona en Acció el desembre del 2022.
