01.03.2022 - 20:31
N’hi ha, d’espanyols, que haurien volgut veure vessar sang a Barcelona el primer d’octubre de 2017: Borrell, el de la Pobla, n’és la veu funesta. Sort que, aleshores, les urnes i els electors no van ser defensats per comandos armats, perquè, efectivament, els piolins i l’exèrcit, que hi hauria arribat darrere, no haurien pas dubtat a fer una matança exemplar. I això no és pas ciència-ficció: basta rebobinar el discurs del Putin espanyol el 3 d’octubre del mateix any per veure que, si a la violència estructural de segles i a la violència conjuntural d’aquella data precisa, hi haguéssim respost amb una rebel·lia del mateix signe, Espanya estava disposada a tot per tal d’evitar la independència de Catalunya: ¡A por ellos! I la UE, els EUA i l’OTAN haurien donat suport al Putin espanyol en nom de la democràcia, els valors occidentals i tota la pesca.
En aquest punt de la qüestió, arriba la invasió russa d’Ucraïna i la Generalitat dóna suport a l’OTAN contra el sàtrapa rus, és a dir, pren posició al costat no de l’Espanya que ens va atonyinar, sinó de l’organització internacional que va callar com un mort quan hi va haver l’estossinada: la mateixa organització que, si les coses s’haguessin complicat per la nostra resistència, hauria avalat la militarització del conflicte entre Espanya i Catalunya. Hi podem fer tants tombs com vulguem, però el cas és que, en política, i més en política internacional, pots jugar tantes cartes com vulguis mentre sàpigues destriar entre interessos estratègics propis i aliens. No és pas el nostre cas. (L’escena del Mobile en què Aragonès canta el “Happy Birthday” a Sánchez, al costat del Putin espanyol, demostra que el MHP de la Generalitat no sap destriar aquells interessos: és un tacticista de la supervivència.)
Aquest dilluns alguns analistes ja preveien que el xoc entre la UE, l’OTAN i Rússia significaria una onada d’antiindependentisme dels grans estats: de fet, un analista de La Vanguardia ja avançava que, amb la seva posició respecte a Ucraïna, l’independentisme establert a la Generalitat deia: “No ho tornarem a fer.” Doncs, bé, allò que cal demanar-nos és si, en nom de la defensa dels valors d’occident contra Rússia, la Generalitat no ha posat un gra més de sorra en el munt de propaganda que es desfermarà contra tot intent de fragmentar estats en un futur immediat. I encara més: si no s’ha lligat de peus i mans, la Generalitat, quan ha pres posicions al costat d’un estat espanyol la ministra de Defensa del qual és més atlantista que el Pentàgon i tan unionista com Vox. La nostra paradoxa és que pretenguem de defensar la unitat i la democràcia ucraïneses fent costat a aquells que neguen, precisament, amb una violència estructural o conjuntural, la nostra capacitat de decidir si volem continuar sotmesos a Espanya i a la seva autocràcia fàctica sobre Catalunya. Com que el tema que discorre per sota d’aquesta qüestió és que, si en nom de la nostra estratègia particular –que mana no fer el joc a l’enemic que et vol anorrear–, hauríem de mirar cap a una altra banda respecte a la invasió d’Ucraïna, agafem el toro per les banyes i mirem de respondre-hi.
A parer meu, per veure-hi clar, la pregunta clau ha de ser: què passaria a Europa si Rússia disposés d’una democràcia a la manera polonesa, hongaresa o txeca? D’una banda, penso que Ucraïna acabaria dins la UE i l’OTAN, Moscou faria acords econòmics amb la UE –antecedent obligat per a ingressar tard o d’hora a l’OTAN– i, a mitjà termini, l’atlantisme s’estendria d’Alaska a Kamtxatka, amb el Japó al costat oriental com a gran base aliada. I què hi quedaria, a sota, ens preguntarem? La Xina, és clar. Estic d’acord, doncs, a considerar que la qüestió no és pas el caràcter autocràtic d’un megalòman com Putin, sinó la política internacional de Rússia, una potència imperial d’ordre intermedi entre la tenalla EUA-UE-OTAN i la Xina. Que el pretext de Putin per a fer la crisi i dir “aquests són els meus poders dissuasius” sigui Ucraïna té a veure, paradoxalment, amb el caràcter defensiu de la seva posició, que necessita refermar al voltant de Moscou totes les forces eurasiàtiques –estats satèl·lits– susceptibles de crear un glacis a les seves fronteres occidentals i orientals. Tot ho mou la síndrome russa de país històricament envaït, la política expansiva atlantista des de la caiguda del Mur i els interessos particulars de la Xina. Ho diré d’una altra manera: si, per fer content occident, Rússia hagués d’afeblir el seu domini sobre la seva àrea d’influència mentre l’OTAN la va ocupant a poc a poquet, quant duraria un govern democràtic rus sense que les forces armades no hi diguessin res? Putin s’ha de revestir d’autòcrata a la manera Romànov-Stalin per fer veure que garanteix la pervivència dels interessos col·ligats entorn de la “Rússia eterna”, tant se val a quin preu i sacrificant qui; i, si cal, cavant, com els seus predecessors, la pròpia tomba. Aquesta guerra que ha emprès podria ser el final de Putin, certament: llavors veuríem (de te fabula narratur) com occident esdevindria, segons costum, conqueridor en terra cremada i convertiria en “miracle” el saqueig de primeres matèries –és l’economia, estúpids! En l’entretant, que Pequín faci l’orni, o tusti amablement l’espatlla de Putin, forma part del joc d’escacs del poder xinès (i, indirectament, de la confirmació de la seva naturalesa d’estat-partit-exèrcit), conscient de la divisió interna europea en política exterior i de la seva dependència de l’OTAN, per debilitar l’atlantisme i, de retruc, els EUA: en una paraula, d’aquella actitud europea que Lampedusa veia en el caràcter de Fabrizio del Dongo, el petit heroi de La cartoixa de Parma: “(Una) naturalesa feliç i superficial, que li impedeix adonar-se de les coses greus.”
Així, doncs, la defensa de la unitat ucraïnesa, al marge de la naturalesa política del seu règim (perquè, en les guerres, les víctimes no són pas dictatorials, ni mafioses, ni paranazis, sinó, senzillament, víctimes), es presenta, per part de l’atlantisme, com el pretext –i goso dir com el resultat previsible de la seva política expansionista a l’antic bloc soviètic– per a portar la punta de llança d’una potència que va perdent el domini del món (EUA) a les fronteres de Rússia i disposar estratègicament les forces al nord i a l’est de la potència que la supera (Xina). La guerra econòmica en marxa mana, doncs, com a la guerra freda, augmentar la despesa del complex armamentista propi (que algú recordi que Espanya n’és el setè estat exportador d’armes) per passar a l’ofensiva, assetjar l’enemic i obligar-lo a militaritzar-se en termes defensius; i com menys aliats tingui aquest enemic, i més tancat es vegi dins les seves fronteres, més possibilitats hi ha de debilitar-lo. Aquest esquema és el joc global de l’OTAN des del 1947, dins l’estratègia nord-americana de neutralitzar i liquidar, amb cops d’estat i organitzacions satèl·lits regionals (SEATO, OEA, etc.), la “subversió” que posava en dubte el seu domini imperial. I, si n’hi ha que ho posin en dubte, els recordaré que la dictadura espanyola franquista (si és que té sentit separar tots dos adjectius) va conservar el poder gràcies a la seva submissió incondicional a l’atlantisme.
La consecució de la democràcia catalana, no vindrà, doncs, de la mà de l’OTAN per moltes manyagueries que li fem. Cosa que no impedeix, naturalment, condemnar enèrgicament la guerra, però dubto que calgui enviar armes europees a Ucraïna, senyal inequívoc de la pèssima qualitat de la diplomàcia de la UE. La guerra s’ha d’acabar de totes passades, Putin ha de treure els soldats d’Ucraïna i una comissió de pau internacional ha de garantir la independència d’Ucraïna com un estat tap (ni que sigui temporalment) entre l’Europa occidental i Rússia. Ara bé, en la protesta contra la invasió, s’hi ha format un mercat de Calaf de mil dimonis: aquestes cadenes (Movistar Esports), aquestes federacions (FIFA, UEFA), aquestes estrelles de futbol que proclamen el seu “no a la guerra” quan la fan els altres –”guerres eslaves”, fortament connotades de racisme per occident–, però no quan la fan els “nostres” a Palestina, a l’Afganistan, a Síria, i etcètera, dic que tota aquesta gent són el perllongament ideològic de l’atlantisme, mitjancers del discurs ideològic occidental des dels temps imperialistes (“la càrrega de l’home blanc”, pobret, sempre amb Déu al costat, com li va cantar Dylan!). Com m’escriu David Fernàndez: “A Brussel·les, algú va pitjar l’accelerador. Agafeu-vos fort a allò que tingueu a mà, perquè a aquesta velocitat ens fotrem una hòstia segur…” En el cas que ens ocupa, la paràbola dels cecs no és pas sobrera: ningú no sap com s’acaba una guerra en què la ceguesa geopolítica és decisiva i terrorífica, mentre la gent del carrer, els grans oblidats de la història, els damnats de la terra han de deixar enrere família, país i vida.
D’una altra banda, la invasió d’Ucraïna proporciona elements de reflexió per al futur de la democràcia catalana, és a dir, mitjançant quins recursos –bàsicament, les formes i modulacions de la resistència– s’haurà d’assolir. Entre altres, la mena de resistència enfront d’un estat com l’espanyol, que, amb Catalunya, és tan autòcrata com qualsevol govern rus amb Txetxènia, Ucraïna, o el Caucas. I, atès que, com ha ensenyat recentment Joan Burdeus a Núvol (“Què llegir ara que hi ha guerra?”, 26 febrer), els catalans ni tan sols disposem de literatura que abordi el tema de la guerra, no sembla pas que puguem obrir una via insurgent militar sense miraments: fins ara mateix, l’última ensulsiada ens ha deixat amb una por secular al cos. El si vis pacem, para bellum, no és escrit per a nosaltres, si més no, en termes imperatius. En canvi, disposem d’experiència, gent i organització per a la desobediència civil. Aquí caldrà recordar que, contra l’optimisme històric, la creació de “màrtirs” com a referent de victòries pacífiques demana matisos. Amb tants considerandos com convinguin al cas, per exemple, el cristianisme no va triomfar gràcies als màrtirs, sinó a la dislocació de l’imperi romà per les invasions eurasiàtiques. Al Vietnam, hi va haver els bonzes, certament, però el Vietcong discorria, clandestí i armat, entre els arrossers. L’Índia de Gandhi va aconseguir la independència, com bé sabem, però el subcontinent es va partir per motius religiosos (fundació del Paquistan) i Gandhi mateix fou assassinat per un ultradretà hindú. I nosaltres hem tingut contemporàniament Xirinacs, l’exemple del qual ha estat negat, precisament, pel mateix establishment que ell va blasmar.
No hi haurà camins rectes, doncs, ni un camí únic, en aquest procés. Ho sabíem, però qüestions com la d’Ucraïna demanen molta reflexió i no poca prudència verbal quan no tens poder internacional i la carambola et pot rebotar al cap fins i tot en temps de pau (si és que es pot parlar de cap mena de pau per a nosaltres dins l’estat espanyol).
De passada, com que té una estreta relació amb el que s’exposa en aquest article, el cronista expressa tota la solidaritat amb Eulàlia Reguant, resistent contra el feixisme i la guerra en tants escenaris.
