Ucraïna desperta el maldecap geopolític d’Europa: els desafiaments dels cinc anys vinents

La legislatura de la guerra a Ucraïna ha estat també la del final del miratge europeu: aquestes darreres dècades, la Unió s’havia acomodat en un oasi d’estabilitat que s’ha anat assecant –ja es veié amenaçat per l’annexió russa de Crimea l’any 2014, per exemple– i, ara, la falta d’un rumb geopolític coherent i autònom li ha esclatat als morros. El món s’ha tornat a posar en marxa i ha agafat la Unió amb el peu canviat, sense unitat en la política exterior ni de defensa. La preocupació és que Vladímir Putin pugui guanyar a Ucraïna i continuar l’operació més enllà –Romania tem que Moldàvia sigui la pròxima víctima, els països bàltics endureixen posicions, Polònia no veu amb mals ulls d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terra ucraïnesa–, i tot això arriba en un moment de debilitat. La Unió es podria trobar que, si al novembre Donald Trump torna a la presidència dels Estats Units, l’OTAN, molt dependent dels nord-americans, entri en fase de degradació. Trump ja va agreujar, durant el seu mandat, els avisos de Barack Obama que cadascú s’havia de costejar la defensa, i ara la cosa es podria complicar.

Els darrers moviments de la guerra van donant més opcions de victòria a l’exèrcit rus. Trump no tan sols podria afeblir l’OTAN, si guanyés, sinó que tindria una posició molt més tèbia de suport a Ucraïna. I els membres de la Unió no es posen d’acord –tampoc els de l’aliança atlàntica– sobre com continuar ajudant els ucraïnesos i com desencallar la situació. Ucraïna neguiteja especialment els dirigents dels vint-i-set perquè és el primer conflicte bèl·lic sostingut en terra europea d’ençà de la guerra de Iugoslàvia; perquè, per primera vegada d’ençà de la Segona Guerra Mundial, s’ha obert la rivalitat contra una gran potència, Rússia, en un conflicte amb risc d’enfrontament nuclear; i perquè es produeix al cor geogràfic de la conjunció continental amb l’Àsia, en un moment en què el pes demogràfic, econòmic i polític del món es desplaça cap allà. El paper de la Xina, funambulista amb tothom, sòcia i rival d’Europa alhora, serà una carpeta oberta dels cinc anys vinents, pendent d’allò que pugui fer amb Taiwan, i el polvorí del Llevant, amb l’escalada bèl·lica del govern de Benjamin Netanyahu contra la franja de Gaza, pot ser un factor d’inestabilitat que trasbalsi encara més la Unió.

Què ha passat aquesta legislatura?

La invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022, va marcar un punt d’inflexió en la política europea. La subordinació al règim de Putin respecte del proveïment de gas va passar factura de seguida. Fins aleshores, Rússia era un dels principals exportadors d’energia a Europa, amb un pes molt important en potències com Alemanya. Lenta i prudent en la resposta, la Unió va començar amb sancions contra Putin i els seus homes forts, però, amb la reconversió cap a l’economia de guerra, Rússia ha aconseguit d’aturar el cop de l’aïllament. La resistència de l’exèrcit ucraïnès i els enviaments d’armes per part dels països de l’OTAN i dels Estats Units sembla que ha estat suficient per a evitar la guerra llampec que preveia Putin, i que li havia de permetre de prendre ràpidament control d’Ucraïna, però l’ofensiva ja fa més de dos anys que dura. L’ús de gas provinent de Rússia havia baixat dràsticament, d’un 33% a un 13% respecte del desembre del 2021, però els estats no hi han acabat de tallar vincles del tot: l’arribada de gas rus va tornar a créixer a començament d’aquest any perquè, temorosos que un nou paquet de sancions aprovat a Brussel·les barrés l’aixeta de sobte, s’han llançat a escurar bé les restes.

En canvi, la narrativa del rearmament ja fa mesos que llisca. La primera fou Alemanya, que poc després de la invasió s’adonà que havia seguit una política militar massa tímida. Després, s’ha anat escampant com una taca d’oli el compromís per a reforçar coordinadament la indústria armamentística. Un dels problemes és que no hi ha consens ni tan sols sobre qui ha de capitalitzar la despesa, si la Unió o l’OTAN –que inclou, és clar, els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit o Turquia. Al març, la Comissió Europea va presentar la primera estratègia de defensa industrial per a tota la Unió que marca l’objectiu d’una despesa de 1.500 milions d’euros per a ajudar la indústria armamentística a produir més. La directriu no exclou pactes amb l’OTAN, però Brussel·les també vol enviar el missatge als Estats Units que es prepara per sobreviure sense ells. Mentrestant, l’OTAN també es prepara per augmentar la despesa en defensa, tot i que uns quants socis en recelen. Però els països que més temen Putin també han reaccionat. Finlàndia i Suècia han trencat la seva neutralitat històrica amb l’ingrés a l’aliança, Letònia ha reinstaurat el servei militar obligatori i Lituània fa campanyes per a conscienciar del risc d’un conflicte armat.

Quins són els desafiaments per als cinc anys vinent?

El primer envit que tindran els estats europeus durant la legislatura que ara començarà és fins a quin extrem portaran el rearmament, i com combinaran els passos amb l’OTAN. El secretari general de l’aliança, el noruec Jens Stoltenberg, ha proposat un ajut de tots els membres de l’aliança de 100.000 milions d’euros, molt superior a la xifra amb què treballa Brussel·les. S’haurà de debatre durant el mes que ve, però molts mandataris no veuen clar d’on haurien de sortir els diners. A poc a poc, l’OTAN s’arma: l’any 2016, tan sols cinc membres complien l’objectiu de despesa en defensa d’un 2% del PIB; enguany, divuit membres dels trenta-un de l’aliança són a punt d’arribar-hi. Però l’augment de la despesa és un càlcul a llarg termini, que no necessàriament implica atiar una escalada a Ucraïna. De fet, l’altre desafiament al si de la Unió serà posar-se d’acord sobre què més fer per a ajudar Volodímir Zelenski i el seu exèrcit. El president francès i el canceller alemany discrepen sobre si es podrien arribar a enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments sobre el terreny a Ucraïna: Emmanuel Macron no ho descarta, Olaf Scholz, sí.

A més a més, segons l’Eurobaròmetre, el 81% dels ciutadans de la Unió Europea són partidaris d’una política de defensa i seguretat comuna, cosa que ja preveu el Tractat de Lisboa, però que s’ha anat fent amb comptagotes pel zel dels estats. La vella proposta d’un exèrcit europeu comú torna a passar per uns quants debats, però la posició de consens continua essent que, de moment, amb la cooperació ja n’hi ha prou, i no és pas una hipòtesi que agradi la resta de membres de l’OTAN. En tot cas, el front del combat no és l’únic maldecap europeu en relació amb Rússia. Les importacions de gas rus passen ara per un sol conducte, el que passa per Ucraïna, i l’acord entre Putin i Zelenski d’allargar-ne l’activitat s’esgotarà el 31 de desembre d’enguany. El procés de més autonomia armamentística respecte dels Estats Units pot comportar més dependència energètica, en la mesura que, si hi ha un tap, s’hi haurà de recórrer encara més que no pas ara, que ja en proveeix una part creixent. Passi què passi, les relacions amb els Estats Units seran determinants a partir de la tardor, quan se sabrà qui n’és el nou president. La Comissió acabarà de sortir del forn.

Què en diuen els partits?

El programa de Junts per Catalunya diu que ajudar Ucraïna és “una necessitat per a garantir la seguretat del continent”. Proposen d’incrementar les sancions contra Rússia, sobretot en productes estratègics com el gas liquat, a fi de reduir-hi la dependència energètica. També volen ampliar la Unió per prevenir-hi la interferència de Putin, “tot prioritzant l’entrada d’Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Bòsnia i Montenegro”. “La defensa d’Europa passa per assolir més autonomia estratègica respecte dels Estats Units pel que fa a la política de defensa i seguretat”, diuen, però alhora preservant la relació amb els nord-americans “sense generar duplicitats contraproduents en matèria de defensa”. Ara Repúbliques –on concorren Esquerra Republicana i Més per Mallorca– també mostra “ple suport a la independència, la sobirania i la integritat territorial” d’Ucraïna i demana que la Unió n’afavoreixi l’entrada “sempre que Ucraïna faci les reformes institucionals i democràtiques necessàries” i que cal que el govern de Zelenski “lluiti contra la corrupció”. Demana de no dependre de matèries primeres russes, però no parla de rearmament i critica “el creixement del militarisme.”

Els socialistes són, clarament, partidaris d’enviar més ajut a Ucraïna. Fa poc, el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar una inversió de 1.000 milions en armament per a ajudar l’exèrcit ucraïnès, cosa que va originar crítiques per poca transparència de tota l’oposició –fins i tot de Sumar, els seus socis de govern. El PSOE i el PSC proposen una política europea comuna de seguretat i defensa “més avançada i en més estreta cooperació amb l’OTAN” i la creació d’una Caserna General Europea d’Operacions i d’una Acadèmia Europea de Seguretat i Defensa. També donen suport explícit al “desenvolupament de la indústria europea de defensa a través d’una despesa més específica i intel·ligent” i diu que exigiran a Rússia que reti comptes. Sumar, on hi ha els Comuns i Compromís, diu que va donar suport de bon començament al dret dels ucraïnesos a defensar-se i a l’enviament de suport militar i financer, diuen que ha arribat l’hora d’intentar “un nou esforç diplomàtic”. En la mateixa línia, Podem insisteix que la solució més eficaç no és l’enviament d’armes. El PP no té programa i el seu manifest no desenvolupa cap proposta per a Ucraïna, però Alberto Núñez Feijóo ha donat suport a l’enviament d’armes i a rebaixar la dependència energètica de Rússia.