Txetxènia, un camp de concentració dins Rússia

Agafo el telèfon per escriure a la Milana, que viu a Grozni. Li demano com està i la seva resposta és com un cop de puny a l’estómac: “No et puc explicar res de bo. Se m’han endut el fill petit a Ucraïna. Ara cada dia estem pendents de tenir notícies d’ell. A mi em fan mal les cames, a penes puc caminar, i l’avi ha començat a patir del cor. Els néts van a l’escola. Fa bon temps. No hi ha res més de nou. Només patiment.”

La Milana té 74 anys i una vida gens plàcida. Havia tingut tres fills: el gran va desaparèixer sense deixar rastre el febrer de 1995. Ella sospitava que havia estat detingut per l’exèrcit rus, però no en tenia proves. Anys més tard, una veïna va fer cridar la Milana al seu llit de mort per dir-li que havia vist com uns soldats russos s’havien emportat el fill de casa. “Per què no m’ho havies dit abans?” “Per por, patia pels meus.”

El fill mitjà de la Milana va morir en una zatxiska, una “operació de neteja” efectuada per tropes russes l’any 2001.

Actualment, només té viu el fill petit. Li ha donat quatre néts i és la principal font d’ingressos de la família. I ara Kadírov l’ha enviat a la guerra d’Ucraïna per defensar un país que ha assassinat els seus dos germans.

Els txetxens i el règim de terror que els governa

Des del principi de la guerra contra Ucraïna, Kadírov s’ha mostrat com el més ferm defensor de les decisions de Putin. Ha exhortat Zelenski a rendir-se i a demanar perdó a Putin. Ha utilitzat les xarxes socials i els mitjans de comunicació per publicar múltiples vídeos en què apareix davant milers de soldats txetxens fortament armats als quals mobilitza cap a Ucraïna. Ha mostrat columnes quilomètriques de vehicles amb els seus homes dirigint-se al país veí, imatges de centenars de combatents txetxens resant a boscos ucraïnesos abans de la batalla…

Veient tot això, un podria preguntar-se com és que els txetxens, un poble que ha viscut dues guerres cruentes contra Moscou, ara apareixen com els principals aliats de Putin. La resposta és molt senzilla: cal diferenciar la major part de la població txetxena de Kadírov i el seu règim.

Ramzan Kadírov va arribar a la presidència del país el 2003 amb el mateix objectiu que havia catapultat el seu pare al poder: estabilitzar Txetxènia sota domini rus. Vint anys després, continua al capdavant del govern perquè té l’independentisme i la insurgència armada sota control. Ha reprimit qualsevol veu dissident amb una força tan brutal que ningú gosa aixecar la veu. Perquè qui ho faci no es juga només la seva integritat física, sinó la de tota la seva família.

Durant dues dècades, diversos grups de defensa dels drets humans, com Memorial, Amnistia Internacional i el Comitè Contra la Tortura, han denunciat que les autoritats a Txetxènia han comès, de manera sistemàtica i amb total impunitat, assassinats extrajudicials, tortures, desaparicions forçades, crema de cases i tot un seguit d’actes repressius contra la població civil.

Amb aquestes pràctiques de “pacificació” Kadírov s’ha guanyat el favor de Putin, el seu principal valedor. Però, al mateix temps, també s’ha creat una munió d’enemics entre dos grups que desitgen derrocar-lo: d’una banda, s’ha enemistat amb sectors dels cossos de seguretat russos, especialment dins el FSB. De l’altra, dins Txetxènia, una regió on encara preval la venjança de sang, milers de persones esperen que el règim de Kadírov flaquegi per venjar l’ofensa comesa a algun membre de les seves famílies. Kadírov és plenament conscient d’aquest perill i sap que, per continuar viu, necessita aferrar-se al poder amb el suport de Putin i també estar protegit per una guàrdia personal.

Qui són els kadírovtsi?

Els kadírovtsi, que pot traduir-se com “els homes de Kadírov”, són l’exèrcit que el president txetxè ha aglutinat al seu voltant i que li és fidel. Aquesta guàrdia va començar a crear-se a principi del 2000 amb el reclutament d’ex-guerrillers txetxens a qui els oferien amnistia i protecció a canvi d’unir-se al grup que va acabar esdevenint l’exèrcit privat de Kadírov. Amb aquest grup de combatents, Kadírov es va desfer de clans rivals. Durant anys va intentar que aquestes forces no se subordinessin formalment a les estructures militars de la Federació Russa, però Moscou va reconduir la situació el 2016 amb la creació de la Rosgvàrdia (la Guàrdia Nacional de Rússia), un cos d’elit comandat des de Moscou (Víktor Zolotov n’és el cap) que se subordina directament al president de Rússia, Vladímir Putin. Actualment, bona part dels kadírovtsi pertanyen a aquest grup.

La Rosgvàrdia a Txetxènia compta amb quinze batallons, aproximadament, molts dels quals formats per grups mixtos de txetxens i russos. No obstant això, hi ha dues unitats compreses pràcticament només per txetxens de màxima confiança de Kadírov: són els batallons Sever (Nord) i Iug (Sud). Els homes que en formen part estan molt ben entrenats, disposen de les millors armes, reben molts diners i tenen un gran poder a Txetxènia.

La resta de cossos de seguretat que anomenem kadírovtsi i no formen part d’aquest nucli dur són forces d’ordre públic supeditades al Ministeri d’Interior en els quals treballen majoritàriament txetxens, molts d’ells perquè a Txetxènia no hi ha feina pràcticament enlloc més.

Reclutaments forçats

Arran de la conversa amb la Milana, vaig decidir trucar a dos altres coneguts txetxens, una periodista que viu a Grozni i un activista txetxè que es va exiliar a Europa fa anys. Estan disposats a explicar-me coses sempre que conservin l’anonimat. La periodista m’explica que actualment a Txetxènia recluten homes joves fins a quaranta anys. Segons la periodista, envien a Ucraïna qualsevol que treballi en els òrgans de seguretat o a l’administració, fins i tot funcionaris sense cap mena de preparació en temes militars, com ara informàtics i enginyers. Els deixen triar: o accepten anar a Ucraïna “voluntàriament” o els fan fora de la feina. “Molts d’aquests homes tenen famílies, fills, pares, o invàlids a càrrec seu. I saben que si pleguen de treballar, els serà impossible trobar cap altra feina a Txetxènia, ni obrir un negoci propi. Totes les portes estaran tancades per a aquesta gent i per als seus familiars directes. No hi ha cap llei que els empari, perquè vivim en un lloc sense llei”, explica.

La situació laboral precària a Txetxènia me l’havia exposat anteriorment l’Adam, un jove txetxè propietari d’una agència de turisme a Moscou que havia intentat d’establir una sucursal a Txetxènia. “Per obrir qualsevol comerç, has de pagar una suma considerable per sota mà. I a més, no tens cap garantia que el contracte que signis per a arrendar un local no serà revocat l’endemà sense explicacions.” A ell li va passar: al cap d’uns mesos d’haver inaugurat la seva oficina (pagant el suborn corresponent), uns homes van fer-li saber que “per ordre verbal del govern, havia d’abandonar aquell local en el termini d’una setmana i el contracte no seria renovat”. No va tenir cap més opció que deixar el local i buscar una altra via per a guanyar-se el pa.

Per aconseguir feina com a assalariat, normalment també s’ha de pagar un suborn, i aquests diners sempre acaben a les butxaques de funcionaris d’alt nivell: infermeres, policies o conductors d’autobús només troben feina si avancen dos o tres mesos de sou. O això, o si tenen bona relació amb qui ho controla tot: Kadírov i el seu teip (clan).

Milana

El fill petit de la Milana es troba en aquesta situació. Una família a càrrec seu i una feina que no podia perdre. Va anar “voluntari” a lluitar. La Milana m’explica que tota la família està en contra de la guerra. “Aquí tota la gent normal s’hi oposa, però no podem alçar la veu. L’única cosa que podem fer és callar i enterrar els morts quan arriben.”

Oficialment, el govern de Kadírov paga un milió de rubles als soldats morts en combat. Ho va prometre Kadírov després d’haver reconegut que dos combatents havien mort a Ucraïna. No hi ha més dades oficials de morts. Però l’activista txetxè em diu que un conegut seu amb qui ha parlat a Txetxènia ha anat a cinc funerals. “Les morts es compten a dotzenes, segurament deuen passar del centenar.”

La periodista txetxena diu que hi ha cossos d’homes txetxens que arriben al dipòsit de cadàvers de Rostov del Don, una ciutat al sud de Rússia, sense que els familiars en sàpiguen res per vies oficials. “Uns parents meus van saber per altres familiars de Moscou que el seu fill estava o greument ferit o mort a Rostov. Hi van anar i el van reconèixer. Havia mort d’un tret, per un franctirador. Feia una setmana que era al dipòsit. Van recollir-ne les despulles, el van enterrar sense fer soroll i no han rebut cap comunicat ni compensació del govern. Si no hi ha morts oficials, no cal pagar res.” Segons que explica, també hi ha pressió als familiars dels qui lluiten a Ucraïna perquè no difonguin informació. “Això ja fa temps que funciona, aquí, vivim en un camp de concentració dins Rússia.”