Txell Bonet: ‘Els altres presos li diuen que té molta sort de no haver de tenir remordiments’

Ens cita a l’estació de metro de Fontana, a Gràcia. Cerquem un lloc on prendre una infusió o un cafè a mitja tarda. Els dos primers llocs que havíem pensat són tancats. Anem a petar a La Violeta, la casa de la festa. Una menta, un cafè, un tallat… Fa un mes que Jordi Cuixart és a la presó acusat d’un delicte que no ha comès. Una mena d’escarment per haver fet un referèndum amb més de dos milions de participants malgrat la violència descarnada de la policia espanyola. I per haver respost amb una multitudinària mobilització contra l’intent de cop d’estat del 20 de setembre. Txell Bonet és la companya de Cuixart. És periodista i té les idees molt clares. Encara la situació amb una fermesa sorprenent. Diu que Cuixart és fort i positiu, dins la presó. Parlem amb ella d’aquest mes nefast, de la vida dins Soto del Real i dels impactes de l’empresonament del president d’Òmnium.

—Us havíeu imaginat que s’arribaria a aquesta situació?
—Era una possibilitat que teníem en compte. Sabíem que podia passar. Però fins que no passa, no veus la dimensió que té.

—Potser havíem confiat massa en la idea que no serien capaços de portar la repressió tan lluny…
—Quan has dit això de ‘no serien capaços de…’, si vols que et confessi el meu procés anímic en tot això, et diré que el dia 1 d’octubre va ser, per a mi, el punt d’inflexió. S’havia produït una escalada de la repressió, amb aquella recerca de butlletes i urnes, l’entrada als mitjans, les detencions del 20 de setembre… Ens semblaven coses que atacaven molt els nostres drets, però l’1 d’octubre va marcar un abans i un després. Jo vaig estar molt pendent de la reacció de les institucions europees per veure si denunciaven la violència policíaca repressiva. I em va frapar aquella impunitat. Tan greus són la violència i la repressió com el silenci que hi va haver després. Allò em va regirar l’estómac durant uns quants dies.

—I va arribar el dia que el van tancar.
—Això que va passar després amb el Jordi… La primera vegada que el van cridar a declarar a l’Audiència espanyola el vaig acompanyar. Aleshores van demanar que li apliquessin mesures cautelars. I la segona vegada ja hi vam anar més mentalitzats. Potser teníem la sensació que es tractaria d’una fiança desmesurada o una cosa així. Però ja ens plantejàvem qualsevol hipòtesi. La primera vegada ja hi vam anar amb una maleta per si se’l quedaven. Per mi, les coses més fortes han estat el mal que s’ha fet al poble, a la gent, i la manca de reacció d’Europa. Allò em va deixar molt tocada.

—L’empresonament dels Jordis va ser una venjança pel referèndum?
—Em costa de pensar així. Jo visc allò que passa i reacciono a cada cosa. Sí que és cert que l’acusació enrevessada del delicte de què els acusen fa pensar que volen associar-nos a coses molt grans. Perquè és un delicte que no han comès en cap cas. Em costa de fer servir la paraula venjança… Com la paraula ostatge… Costa molt que aquestes paraules surtin de la meva boca. Fins que no ha disminuït el gas, potser perquè Europa diu ‘sotto voce’ a Espanya que freni, jo tenia la impressió que anaven a sac a reprimir qualsevol cosa. El seu objectiu és fer por per aconseguir l’autocensura. Si a les deu del matí veus que colpegen gent que va a votar, et fa por portar l’àvia que gairebé té cent anys al col·legi. No sé si llavors l’estat espanyol era prou conscient de la mirada del món. Encara que el món no reaccioni com nosaltres voldríem, l’estat espanyol no té tanta impunitat com es pensa.

—L’empresonament de mig govern us fa témer la caiguda en un segon pla?
—No. Tota aquesta història que passa, li passa al meu company, però jo ho visc com una cosa que passa al nostre país i a tothom. La violència contra el poble el dia 1 d’octubre, l’aplicació del 155 i la manera com perillen les nostres institucions, l’amenaça sobre els nostres mitjans, els atacs a l’escola catalana… Tot i que el Jordi és el meu company, jo veig el seu cas com una part de tot això. És tan bèstia tot això que passa al país, que no puc comparar un cas amb els altres ni pensar si passarà a un segon pla. A mi també em fa por que el nostre sistema educatiu es vegi alterat. No ho puc comparar amb el fet que el meu company faci un mes que no viu amb mi. Són coses que em preocupen igual, però que tenen plans diferents. En relació amb l’empresonament dels membres del govern, em demano si s’acabarà unificant la causa. I em temo que no sigui tot més lent en el nostre cas.

—Hi trobeu res de positiu, a la vostra situació?
—Sempre hi ha una part positiva. Sempre. No tinc més remei que cercar els aspectes positius de tot plegat. Ens aferrem a les coses que trobem per sortir-nos-en. Tot plegat és un aprenentatge, és posar-se a prova… En aquestes situacions surt la millor part de cadascú. Jo no pensava que la gent es prendria l’empresonament del Jordi com si haguessin posat algú de casa seva a la presó. M’ha fet veure que som un poble madur, solidari i que se sap autogestionar… Potser no calia que ens posessin tant contra les cordes.

—Les proves que ens posa la vida…
—La meva relació amb el Jordi… Tots dos vivíem sense horaris, fent la nostra feina tan bé com podíem, i intentàvem trobar els nostres espais… Doncs ara el nostre espai són els cinc minuts merdosos de conversa telefònica. Em sento unida a ell. Però és cert que el fet d’estar molt de temps separat d’una persona passa factura. Sé que s’ha de fer un esforç i que cal trobar l’encaix. Sí, és una prova que ens ha posat la vida i és a les nostres mans l’oportunitat de sortir-ne més forts.

—Esteu satisfeta amb la resposta popular que hi ha hagut? Hi ha gent que voldria anar més enllà de les concentracions de condemna… i que té una sensació d’impotència.
—No sé per què, però, dins la desgràcia, sóc positiva. La revolució social que fem en aquest país és perquè ens adonem que com a ciutadans tenim poc poder, però que tenim una capacitat transformadora si ens organitzem. Cada cop som més conscients que podem canviar les coses segons la mena de vida que fem, les marques que comprem, les empreses d’energia i telefonia que contractem… Nosaltres pensàvem que l’ús de violència causaria un terratrèmol i que podríem apel·lar als drets humans, però potser només hi ha moviments de plaques tectòniques quan esclata la prima de risc. Que la gent sigui conscient que ens volen com a consumidors i que tenim la possibilitat de dinamitar-ho per mitjà del nostre consum. Això és important per a fer una societat més intel·ligent, encara que la transformació sigui lenta.

—Les vostres respostes són sempre de dimensió col·lectiva. Ho veieu així o són una cuirassa?
—Et puc assegurar que em surt de dins. Vaig tenir la sort de ser a Birmània per feina i vaig parlar amb presos polítics que han estat molt de temps tancats. No sé res de budisme ni he llegit llibres d’autoajuda… Però em sembla que els occidentals donem molta importància al jo. A l’individu com a centre. I em passa que molts dies no tinc ni temps de pensar en la meva pròpia vida. Els esdeveniments arriben com una sotragada, però tinc poc temps d’aturar-me a pensar-hi.

—No pensar-hi gaire també és un mecanisme…
—Si penso poc en la meva vida privada i no em provoco el desig de voler anar a sopar amb el Jordi al vespre o de marxar al Montseny amb ell el cap de setmana, és perquè em surt naturalment. Portàvem un ritme de vida que ja no ens permetia gaire de fer aquestes coses. I ell també té una manera de pensar molt col·lectiva. Si ell es va posar en tota aquesta història, i a mi ja m’agradava tenir una parella que tingués aquesta vida, és perquè ja teníem aquest xip d’entendre-ho tot en clau col·lectiva. Potser sí, que d’ací a un temps m’agafarà com una ressaca. Però ara no tinc temps de fer-ho.

—El vostre fill ha fet set mesos. Això sí que deveu pensar com anirà…
—Com que mai no havíem tingut cap fill, són coses que tampoc no et planteges fins que no et passen. Ara, el cap de setmana, el nen que pesa nou quilos, l’enfilo a la motxilla, anem cap a Soto del Real… El veu a través d’un vidre i reacciona… Però fins que no comenci a parlar i pregunti perquè els altres pares van a cercar els seus fills a la guarderia i nosaltres l’anem a veure darrere un vidre… Encara no m’hi he trobat i espero que no hi arribem. Però si mai passa, el meu fill ja haurà crescut amb aquest condicionant. De moment, jo visc al dia. Aquest problema encara no el tinc. Quan el tingui, ja li cercarem una solució. Sóc conscient que algun dia pot passar.

—Feu l’exercici de pensar que això va per llarg i, si surt abans, serà una bona notícia?
—És exactament això, el que ens hem dit amb el Jordi. Que ha d’anar per molt llarg i que, si s’escurça, serà una bona notícia. No sé per què aquesta última setmana he tendit a pensar que potser tot seria més curt. Però no em puc aferrar a aquestes idees i esperances. Tothom em diu que no pot anar per llarg. Però tampoc no comptàvem amb la violència, ni ambel fet que empresonessin mig govern i l’altre mig s’exiliés a Brussel·les…

—Us heu preguntat si paga la pena?
—Mira, el Jordi és molt coherent. Ha fet sempre tot el que ha pogut per fer avançar aquest país. En aquest cas, se l’acusa d’un delicte que no ha comès. Tot és un nyap jurídic. I ara ell està serè i convençut de la feina feta. Dins la presó, té molt bona relació amb els altres interns. I li diuen que té molta sort de no haver de tenir remordiments. Té una gran tranquil·litat d’esperit. Hem d’esperar que la veritat s’imposi, amb el testimoni dels guàrdies civils i els mossos, els recursos presentats… Quan a la teva vida no cerques la seguretat i t’impliques, ja assumeixes uns riscs. Forma part del joc.

—I si li proposen de renunciar a la seva activitat independentista a canvi de sortir, què passaria?
—Ell sempre em diu que és el president d’una entitat cultural que vol difondre i defensar la cultura catalana, la llengua, i fer país. No pensa que faci res mal fet. I no té sentit deixar-ho de fer. Em costa molt parlar per ell. Només puc dir que és una persona molt implicada i amb uns principis molt forts. No li agrada que li diguin què ha de fer.

—Una de les seves obsessions d’aquests últims temps ha estat establir ponts i reforçar vincles amb la gent dels comuns. Us ha sobtat la reacció equidistant que ha tingut la majoria d’aquest món?
—Em costa parlar de política i prefereixo no entrar-hi. Sóc molt ‘outsider’ i ja no espero res de ningú. Prefereixo no jutjar-los. Només puc dir que el Jordi és una persona que, malgrat tot tot, sempre voldrà bastir ponts. I som dels que mai no llancen la tovallola.

—Us ha sorprès alguna mostra de solidaritat que no esperàveu?
—Em sobta veure persones completament desconegudes per mi, que no em coneixien de res abans, que se m’acosten plorant i tan tocats que estan més fumuts que jo. Penso com la gent els tenia realment dins casa seva. M’ha sorprès com de dolguda està la gent.

—Heu dit que escriu molt a la presó?
—Sí. Explica que fa un diari de la presó. Coses que passen allà dins, reflexions polítiques… Una barreja amb molts ‘flashbacks’. Una cosa que em va dir des dels primers dies de ser allà dins és que li venien molts records de moments passats. Escriu sobre totes les persones de qui ha après alguna cosa, per molt llunyana que fos la seva relació. Té una gran capacitat d’empatia. I s’ha interessat per quin motiu estan a la presó les persones amb qui comparteix mòdul. A vegades, arriben nigerians que no saben que tenen dret a un advocat d’ofici i ell els ho explica. Escriu instàncies per a molta gent que no sap escriure bé, que no en saben o que se n’han oblidat. I li demanen que els ajudi a escriure. Això li agrada molt. Sentir-se útil. S’ha fet el seu microcosmos allà dins. I també té bona relació amb els funcionaris. És fort i aquesta fortalesa ens retroalimenta a mi i a la família. El seu estat d’ànim és positiu.

—A partir d’ara tindreu més peticions d’editors que de periodistes…
—Ja ho veurem. Espero que sigui un llibret molt breu. ‘El meu mes a la presó’…

[Podeu llegir també l’entrevista amb la companya de Jordi Sànchez. Susanna Barreda: ‘El Jordi està convençut del que ha fet i diu que s’arribarà a bon port’]