Txarango: ‘Som aquí per a canviar el món, i si no podem, almenys fer les revolucions possibles’

Després de més d’un any de desconnexió, en què el grup s’ha oxigenat amb experiències solidàries a Melilla, el Senegal, Palestina i els camps de refugiats grecs, Txarango torna als escenaris. És segurament el grup català que arrossega més gent. Ara publica el tercer àlbum, El cor de la terra, un títol amb doble significat. Per una banda, vol dir entendre la música com el batec de la terra i dels seus pobles: ‘Un llenguatge ancestral que tothom entén.’ Per una altra, el disc és com un cor musical. Perquè aquest treball compta amb les col·laboracions de Pau Donés, Macaco i els australians The Cat Empire. Durant aquests darrers temps, Txarango ha cercat un sentit que vagi més enllà dels escenaris. S’ha convertit en una cooperativa de treball i destina els beneficis a finançar projectes: ‘La idea és crear xarxa, col·lectivitzar el nostre projecte i apostar per gent que creiem que estan en projectes transformadors.’ Ens ho expliquen amb profunditat, parlen de política sense pèls a la llengua i repassen els viatges que aquests últims mesos els han fet créixer.

—A final del 2015, en una entrevista de VilaWeb, dèieu que necessitàveu aturar-vos perquè la ressaca del segon disc no caigués sobre el tercer. Ho heu aconseguit?
—Alguer Miquel: En el terreny emocional, hem fet un canvi de xip perquè vàrem canviar la dinàmica i hem fet una colla de viatges que ens han portat a un altre lloc. Hem tingut temps per a triar, què volíem fer i què no, què volíem posar i què no… Aquest projecte neix de la voluntat de generar la nostra pròpia feina i de sentir-nos lliures. Ens dediquem a això perquè ens fa feliços i nosaltres decidim com ens hi dediquem i quan ens hi dediquem. Havíem agafat una dinàmica molt bèstia perquè el projecte creixia molt. Aquest any d’aturada ens ha servit per a tenir cura del projecte, agafar aire, consentir-nos, cuidar-nos com a grup i no tenir la sensació d’autoexploració.

—Perpo si no heu parat. Heu estat al Senegal (per conèixer el Centre Cultural de Caparan que apadrineu), tres vegades a camps de refugiats a Grècia i en una caravana a Melilla.
—Sergi Carbonell: La idea era carregar piles i preparar el disc amb calma. Però passa que ja teníem preparada la tornada a l’Àfrica per a inaugurar el Centre Cultural de Caparan, que hem pogut finançar amb l’ajuda de molta gent que ha vingut als nostres concerts. I ens hem trobat amb un seguit de circumstàncies que han fet que tot plegat fos molt més intens que no teníem programat. Començant pel Senegal, perquè no hi havíem de tocar i vàrem acabar fent-hi concerts, com també a Gàmbia. Però tots aquests viatges han acabat donant forma i influint el disc i el grup.
—Àlex Pujols: No ha estat un any tan tranquil com teníem previst, però sí molt més enriquidor que no semblava de primer.
—A. M.: Jo me n’enduc la reafirmació del fet que el meu poble són tots els pobles i que la gent viu molt focalitzada en el seu entorn proper i se sent part d’una comunitat. Tenim un llenguatge universal, que és el de l’alegria, i nosaltres hi participem des de la música. Al final, hem après que als llocs més malmesos hi neix la vida i hi ha manifestacions brutals de bellesa i de vida. Me n’emporto mil imatges.

—Com ara quines?
—À. P.: Quan vàrem arribar al poble del Senegal per a inaugurar el centre cultural ens van fer una rebuda espectacular. Érem a 5.000 quilòmetres de casa i ens vàrem trobar amb una gent que havia fet seva la nostra música. Va ser el primer viatge on vàrem aprendre el llenguatge de la música. Ens va rebre tot el poble amb una pancarta que hi deia: ‘Benvinguts, Txarango, al món dels somnis.’ Tothom cantant, tocant instruments i ballant. S’havien fet samarretes amb el nom de Txarango, algunes noies portaven trenes al cap amb la paraula ‘Somriu’ [el nom del segon disc]… Va ser genial.
—S. C.: Jo recordo un concert que vàrem fer a Palestina. Va venir un noi que havia estat empresonat per Israel. Ens va explicar que feia cinc anys que no ballava. El recordo plorant amb el seu germà i gaudint d’aquell moment. Són moments molt bèsties i emocionants, i acabes formant part d’aquestes històries.
—A. M.: A Grècia, a Idomeni, vaig conèixer la Rodin quan encara no tenia nom. Va néixer en una tenda de campanya i els seus pares no volien posar-li nom en un camp de refugiats. Després d’aquest primer viatge els vaig perdre la pista, perquè les altres que hi vam anar ja no hi eren. I fa un mes em van cercar per internet i em van escriure. Em van explicar que havien arribat a Alemanya, evidentment pagant diners a totes les màfies, que estaven bé i que a la nena li havien posat Rodin. És clar, que algú que has conegut en un lloc així, amb qui has compartit espai, al cap d’un any et busqui per dir-te que està bé, és bestial.
—S. C.: Bé, de fet al Senegal hi ha un nen que es diu Ivan pel nostre saxofonista. Visitàvem el dispensari del poble, acabava de néixer un nen i com que els va fer gràcia l’Ivan, que té un aspecte semblant a les màscares de ball del poble, li van posar el seu nom.

—El so del tercer disc és inconfusiblement Txarango. Però, què hi trobem de nou?
—A. M.: Hi parlem de viatges viscuts com a grup. Per exemple, hi ha una cançó que neix a Palestina i que parla de l’alegria com a forma de resistència. O una altra en què parlem de l’Àfrica que hem viscut i que vol ser un cant al continent. El disc és com un quadern de viatges. En els altres discs partíem de dues preguntes: què volem fer i què volem ser. I ho projectàvem en les lletres. On hem crescut ha estat en tot allò que envolta el projecte. Què volem desencadenar i què volem ser com a projecte.

—I què voleu ser?
—A. M.: Moltes coses. Aquest últim any hem après quin és el llenguatge que practiquem. La música treballa en el terreny de l’intangible i nosaltres aboquem un llenguatge emocional. Hem de ser conscients de què tenim entre les mans i què pot desencadenar. I la força que té això que fem es necessita en llocs on potser, per sentit comú, no hi ha d’haver música. Què hi fa la música, en un lloc violentat, en una societat trencada o en un espai de tristesa? I què pot desencadenar tot això? Hem de ser-ne conscients i ens ha fet créixer. Tenim una arma, que és la música, i que podem apuntar en dues direccions: com a arma de participació i d’incidència, i també com a refugi d’evasió i protecció del món.

—Canteu per construir un món millor?
—A. M.: Sí, treballar per construir-lo o per generar petits espais de bellesa i d’alegria. I que tot pugui sumar en la construcció, no només de mons, sinó de moments i de canvis. Hem tocat en llocs on hem fet aixecar persones que feia molt temps que estaven malament. En el fons nosaltres hem pres consciència de què fem i de què pot arribar a ser el nostre projecte. Nosaltres som aquí per a canviar el món, i si no podem, almenys fer les revolucions possibles. O per a fer el bé i per a acompanyar la gent que ho fa i que ho sap fer millor que nosaltres. Per això hem col·lectivitzat el disc.

—Donareu la meitat dels drets que generin les cançons d’El cor de la terra a catorze col·lectius i entitats. Amb quina intenció?
—S. C.: La idea és crear xarxa, col·lectivitzar el nostre projecte i apostar per gent que estan en projectes transformadors, que volen construir futurs diferents. I creiem que tenim la responsabilitat de fer-los partícips del nostre projecte. Però sobretot volem que siguin coneguts i per això hem fet el llançament del disc d’aquesta manera tan especial, publicant dues cançons cada dia i vinculant bé cada cançó amb cada col·lectiu i poder explicar quina tasca fa.

—I us heu constituït com a cooperativa de treball.
—A. M.: Sí, som una cooperativa sense ànim de lucre. Tots els diners que fa el grup, a part del nostre sou per a viure, serveixen per als projectes que desenvolupem. Enregistrar els discs en primera instància, però tot serveix per a desencadenar projectes. En el fons, tots els diners de Txarango serveixen perquè passin coses. Som cada vegada més conscients que hi ha una responsabilitat i que la nostra participació té una incidència.
—S. C.: Tant de bo en aquest sentit puguem ser un mirall de més grups en la forma de constituir-se. Per exemple, aquest any hem decidit de controlar el procés de fabricació de les samarretes i que siguin fabricades aquí.
—A. M.: És que la gent que es fa a la mar a Bangladeix fuig de les samarretes de tres euros. I no podíem tenir un discurs polititzat i després fabricar unes samarretes que no saps d’on vénen.

—Heu estat de les cares visibles de la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’. Heu rebut crítiques?
—A. M.: I tant! Moltíssimes. Catalunya és un país classista i racista. Només has de mirar qui guanya les eleccions. A mi la dreta catalana m’ha trinxat anant i venint.
—S. C.: Cada vegada que alcen la veu vol dir que fem les coses bé. I et reafirmes.

—Però la societat ha respost de manera exemplar.
—A. M.: És clar, perquè hi ha molta gent bona. Calia que un equip de persones desencadenés el canvi de xip. La gent aquí no sabia com podia ajudar. Calia crear aquest coixí social i que els polítics veiessin que en aquest àmbit s’hi juguen més d’un vot.

—I és un problema de competència o incompetència?
—A. M.: D’incompetència, claríssimament. Els catalans ens pensem que ho fem tot bé i tenim aquesta espècie de personalitat generada per haver perdut tantes batalles. Però la personalitat es genera quan tu pots donar la mà. I Catalunya és un país racista igual que tots els països europeus. I avui dia si vols ser diferent, has d’ajudar. Tenim un govern que té l’oportunitat de donar els primers DNI de la República Catalana. Agafes, portes la gent i ja està.

—Però la tramitació de l’asil és estatal.
—A. M.: I vulneren un dels drets fonamentals.

—Per tant, què es pot fer des d’aquí?
—S. C.: Desobediència. La desconnexió quan comença?
—A. M.: Qui es vol creure el projecte d’aquesta gent? Són incapaços de fer la independència.
—S. C.: Es passen el dia parlant de desconnexió, de trencament amb Espanya, de desobediència… Però no tan sols han de fer-ho amb el que els interessa, sinó amb un tema tan flagrant com aquest.
—A. M.: Si tu ets un país que vol donar la cara i no t’atreveixes a portar la gent aquí, és que no en tens voluntat. Però passa que els partits d’aquí no volen barrejar-se amb la qüestió dels refugiats i arriscar-se a perdre vots. Si tu tens diners per a això, lloga un terreny a Grècia, construeix un barri de Catalunya, construeix una escola i treu els nens d’entorns militaritzats dels camps. Pots fer deu mil coses. El que no poden fer és fer-nos responsables als ciutadans de la seva incompetència. O acollim la gent o rebrem molt fort perquè el projecte europeu s’enfonsa. Jo sento vergonya profunda de Catalunya. I encara més quan veig l’orgull que genera el fet de ser català. No sé per què la gent se sent tan especial i tan diferent.

—La música és la vostra manera de fer política?
—A. M.: Polititzem les accions del grup des de fa temps. On toquem? Per què toquem? On anem? Per què hi anem? Per a qui és, a part de nosaltres? Tot això ha estat una feina.

—Costa trobar grups musicals que es comprometin tant políticament.
—S. C.: És que si no et mulles ja fas política. És un autoengany molt gran. Això vol dir que tu només sedes la gent. Generes vaselina per al sistema i vol dir que tot està bé. Això a nosaltres ens sembla terrible. Però bé, així és com va.
—À. P.: És que polititzar les accions pot ser més potent que polititzar una tornada.