Twitter i la llibertat d’expressió

A final de gener d’enguany, la Universitat de Nebraska va canviar el gest de la mascota del seu equip, Herbie Husker, perquè alguns grups d’ideologia racista l’havien adoptat. Després de quaranta-set anys d’identificar l’equip de futbol amb el gest d’OK, formant la O amb el polze i l’índex de la mà, Herbie s’ha hagut de “reformar”. En endavant aixecarà l’índex en un gest que podria ser admonitori i que la universitat vol que s’interpreti com un número u.

Impossible saber si la Universitat de Nebraska hauria acceptat de resignificar el logotip si no hagués estat per l’empresa que li subministra la roba dels esportistes, preocupada pel perjudici que li pogués reportar associar-la amb un gest que deixà de ser innocent quan la Lliga Antidifamació va posar-lo a la llista de símbols racistes. Avui l’índex rellevant ja no és el dels llibres prohibits per l’Església Catòlica, sinó el dels mots i els gestos condemnats pel catolicisme de la correcció política.

Creix l’alarma arran de les accions d’estats autoritaris per a soscavar la democràcia al món mentre als països democràtics s’imposa cada vegada més la dictadura de les bones intencions, que és com han triomfat sempre les dictadures. La llibertat d’expressió és la pedra de toc de la democràcia, però la llibertat sols ho és si inclou la possibilitat de vulnerar-la. La correcció política ataca aquesta llibertat en nom d’unes virtuts que no han estat consensuades i que, si arribessin a ser-ho, tampoc no podrien llevar la llibertat de dissentir-ne sense alhora destruir la democràcia.

És així perquè no és possible de suprimir l’expressió sense suprimir el pensament, car no hi pot haver pensament quan manquen els signes per a articular-lo. En aquesta limitació els vigilants de la correcció política no hi veuen cap problema; al contrari, troben bo d’anul·lar determinades maneres de pensar. Els seus apòstols estan convençuts que reprimint el llenguatge s’esborren les idees ingrates i que sense les idees la realitat desapareix. Si més no, el tros de realitat que no els agrada. No cal anar gaire lluny per a il·lustrar aquest mecanisme. Els catalans encara tenen fresca la memòria de com, perseguint els llaços grocs, l’estat ocultava l’existència de presos polítics. La “correcció” arribà a l’extrem de deposar tot un president de govern per haver expressat una realitat inexpugnable. Era fatal que aquella barbaritat s’esdevingués, car la correcció implica un correctiu i Espanya ha estat sempre un país de “corregidores”.

Tant li fa que la correcció política s’abraoni amb l’independentisme, amb la burgesia o amb el patriarcat; els seus militants no s’adonen que la realitat és un tot i cap fragment no desapareix sense que canviï el conjunt. La persecució de la democràcia burgesa als anys trenta extingí la democràcia durant molt temps. Pels catalans el resultat fou encara més greu, car amb la democràcia desaparegué Catalunya, mentre que Espanya subsistia emmotllada en el feixisme. Putin troba a faltar la Unió Soviètica, però ja no pot invocar la burgesia contrarevolucionària com a pretext per a l’imperialisme; d’aquí ve valer-se de la fantasmada del nazisme per a disfressar de rescat l’anorreament d’una nació. No té res de particular; el mateix guió l’apliquen els partits espanyols contra Catalunya, nació tan inexistent com Ucraïna. Aquí com allí, uns nazis s’han empescat una identitat falsa per a tiranitzar la població, i és condret i honorable defensar-hi els germans russos i els bons espanyols amb la violència que sigui menester.

En un article anterior deia que l’eslògan “És l’economia, estúpid” era estúpid, més exactament un exemple esclatant d’oportunisme electoral. Els eslògans són transferibles i el de Clinton podria girar-se contra el partit que el va encunyar ara que la inflació penja del coll de Biden com una mola. Sol passar que les armes ideològiques siguin reversibles. El “Si tu no hi vas ells tornen” és del tot aplicable al partit que governa Espanya actualment.

El 1932, Louis Brandeis, el primer jutge jueu del tribunal suprem dels Estats Units, va popularitzar la frase que els estats federats “són els laboratoris de la democràcia”. Si els ciutadans d’un estat ho desitgen, digué Brandeis, poden assajar nous experiments socials i econòmics sense posar en risc la resta del país. Ho digué en el seu vot particular en un procés en què es litigava el dret d’Oklahoma de regular les empreses de gel, un producte vital abans de l’arribada dels refrigeradors elèctrics. Aquella frase de dissentiment creà jurisprudència sobre els límits del govern federal en la jurisdicció dels estats. Avui el dret d’experimentar sense ingerències de Washington permet als estats amb majoria republicana de legislar en sentit conservador. Ho fan en temes socialment tan sensibles com la llei “don’t say gay” del governador de Florida DeSantis, l’anomenada “teoria crítica de la raça” al currículum escolar de diversos estats o l’obstrucció de l’avortament en desafiament de la històrica sentència en el procés de Roe contra Wade. A banda les conviccions de cadascú en aquestes matèries –i els Estats Units estan profundament dividits en totes per raons que no són solament polítiques–, és evident que la independència legislativa defensada pel liberal Brandeis pot girar-se en contra del liberalisme, car la llibertat pressuposa el dret de decidir i aquest dret sempre s’autodestrueix quan s’usa per privar-ne uns altres.

El 1920 Walter Lippmann, preocupat per la mendacitat de la premsa, proposà mesures per a controlar el flux de la informació. Per ell la crisi de la democràcia era en el fons una crisi del periodisme. La qüestió urgent era si el govern per consens (literalment, per consentiment) podia sobreviure en una època de fabricació del consens per empreses no regulades. Com un tornaveu de Lippmann, el 22 d’abril proppassat, durant una conferència a la Universitat de Stanford, Barack Obama preguntà si permetríem que la democràcia es marcís o la milloraríem. Segons el seu diagnòstic, la causa del mal estat de la democràcia és la desinformació que escampen les plataformes digitals. Obama apuntava a empreses com Meta Facebook, veïna de Stanford, i sobre tot Twitter, ara propietat d’Elon Musk, quan avisava que aquestes empreses no haurien de gaudir de la immunitat que els assegura la secció 230 de la Llei de Decència a les Comunicacions de 1996, que estipula que les plataformes no són responsables dels continguts que hi insereixin terceres parts. Defensant la necessitat de regular la indústria a fi d’evitar l’abús de la llibertat d’expressió, Obama recordava, als qui tenim edat i memòria, l’apotegma franquista de “llibertat sí, però no llibertinatge”. Una setmana abans, a la conferència TED (tecnologia, entreteniment i disseny), Musk, que ha comprat Twitter precisament per a eliminar els filtres que encara restaven a la plataforma, s’havia queixat que s’hi depuressin les piulades. Als antípodes d’Obama, Musk creu que les plataformes han de sotmetre’s a aquesta prova: “Algú que no t’agrada pot dir-hi alguna cosa que no t’agrada? Si això es compleix, llavors tenim llibertat d’expressió.”

Hi ha, és clar, una diferència no pas de matís entre allò que no m’agrada sentir i allò que atempta contra la dignitat o amenaça la integritat física de les persones. Des d’aquesta perspectiva la llibertat d’expressió sembla contraposada a una altra llibertat fonamental de la democràcia: el dret de privadesa, que Espanya ha violat valent-se del programa Pegasus. Quatre anys abans del judici sobre la regulació del gel a l’estat d’Oklahoma, Brandeis, en un altre vot particular, argumentà que les escoltes telefòniques sense ordre judicial violaven la quarta esmena de la constitució, tot recordant que aquesta conferia el dret més capaç i més estimat per les persones civilitzades: el de no ser importunades pel govern. Cap estat no pot garantir al ciutadà de no ser importunat per ningú en cap moment o manera; el dret en qüestió implica, com altres garanties de la constitució americana, una limitació del poder del govern contra els ciutadans. I aquest matís és essencial en democràcia, car tots els governs funden la seva legitimitat en la protecció dels ciutadans. La diferència democràtica rau en el fet que la protecció no prevalgui contra la llibertat, bé humà per excel·lència.

La contraposició entre la llibertat d’expressió i el dret de no ser molestat és sols aparent, car si la història mostra el perill d’una premsa no regulada, per exemple en els abusos dels magnats de l’edició, els William Randolph Hearst i els Joseph Pulitzer del segle XIX, o els comtes de Godó, els Lara i els Pedro J. Ramírez dels segles XX i XXI, també mostra el perill de regular-la, eufemisme per controlar-la i imposar un consens amb el pretext de reduir el caos i la cacofonia. El perill més obvi de desregular les comunicacions és la circulació incontrolada de mentides i la desorientació resultant, ja que “no hi pot haver llibertat per a una comunitat a la qual manqui la informació que fa possible de detectar les mentides” (Lippmann). Tanmateix, la qüestió és qui i com decideix què val com a informació i què cal posar al sac de la mentida. Al capdavall, a qui interessa de posar la llàntia sota un gerro? Si en el naufragi de la veritat encara poden trobar-se restes prou sòlides per a construir-se una opinió adequada als fets, la mentida triomfa per defecte quan els estats decideixen què es pot dir i què s’ha de callar.

Cercant un argument per a justificar l’intervencionisme en la comunicació mitjançant la revisió d’una llei que ell creu desfasada, Obama esmentà el telèfon com a exemple de tecnologia per a la qual servia la llei del 1996. Sols que el telèfon és una tecnologia del segle XIX i la llei es referia explícitament a les responsabilitats de la xarxa. Fa un segle Lippmann també advocava per intervenir en les comunicacions a fi de combatre la propaganda. Però si avui Obama considera que una llei ha esdevingut obsoleta amb l’evolució de la tecnologia, Lippmann creia que era la idea liberal de llibertat que havia caducat. A parer seu, aquell generós concepte, que els pares de la constitució dels Estats Units procuraren salvaguardar de la ingerència del govern, sols exigia de tolerar “opinions indiferents”, però en un règim de mandat popular l’opinió s’havia tornat determinant i calia crear un servei d’informació compromès amb els fets. Aquest servei el proporcionen bé o malament les agències de notícies, que centralitzen la informació i la distribueixen per tot el món. El 1920 no eren cap novetat –l’American Associated Press existia d’ençà del 1846– i després no han estat cap sopluig segur contra la desinformació, com tampoc ho és el fact-checking contra la proliferació de fakes i teories conspiratives a la xarxa.

Respecte de la llibertat d’expressió, cal més pecar de més que no de menys. Allò que hom voldria reglar amb un criteri demà poden reglar-ho uns altres amb el seu. Malgrat que, vistes de prop, la censura d’internet, la restricció del llenguatge o la neteja de la història amb criteris “liberals” puguin semblar antitètics de la prohibició de llibres o doctrines amb criteri conservador, totes són fruit d’una mateixa intolerància. La passió per excloure i silenciar qui pensa i actua fora del nostre consens és l’escull més gran de la democràcia, més com més s’acull dogmàticament als dogmes democràtics. Perquè en política, com en religió, el camí de l’infern és empedrat de bones intencions.