TV3 també sap fer el ‘troll’

Quaranta hores abans de plantar-se a Brussel·les per a la conferència al Parlament Europeu, Puigdemont era interrogat al Teatre Conservatori de Manresa per un ‘tribunal’ ciutadà i televisat. Comparo les dues agendes perquè compilen els canvis d’escala als quals s’ha de sotmetre un president autonòmic que, a més a més, té encomanat de convertir el seu país en estat. A qui li subministri les vitamines, una petició: jo també en vull.

A les hores que teclegem aquest text no sabem com anirà la conferència de Brussel·les, és a dir, si el boicot aconseguirà la foto que busquen els boicotadors. Però, surti com surti, els titulars de ‘fracaso estrepitoso’ i ‘vacío sideral’ ja són escrits, com passa amb les diades, que es ‘desinflen’ cada any. En això penso quan penso en el programa ‘Jo pregunto’ i en la seua rèplica a les xarxes, que molts perfils ‘de partit’ devien quedar-se amb les piulades de sempre enganxades als dits: ‘TV3 fa un “Aló, presidente”‘, ‘#TV3noemrepresenta’, ”TV3 obsequia Puigdemont amb un massatge tailandès’. Mala sort, amics. Aquesta vegada ha estat TV3 que anava de ‘troll’.

Perquè, amb el ‘Jo pregunto’, la cadena va ‘trollejar’ a totes les bandes. No tan sols als ‘haters’ que no van poder etzibar-li l’odi habitual; no tan sols als que li demanen la pluralitat que mai no s’esforçaran a comprovar, perquè no saben ni si la tenen sintonitzada. És que fins i tot va fer alçar el ‘tweet’ al cel a molts devots del president perquè la majoria absoluta dels preguntadors hauria pogut passar per l’oposició parlamentària de Junts pel Sí. Tan gran fou la ‘trollejada’ opositora, que Arrimadas tenia concertada una entrevista a Catalunya Ràdio per a ‘compensar’ la previsible ensabonada al president i es va poder permetre de prescindir de la cita i de l’oposició per anar a atendre els seus compromisos estatals. De tant de patir per la pluralitat, en aquest petit país, un dia ens hauran d’ingressar.

Doncs si el ‘Jo pregunto’ tractava de donar veu ‘al poble’, que per a ser més perfectes que ningú cal fer-ho i és de justícia, no era cap vergonya de fer-ho obertament. Perquè dels preguntadors dits ‘anònims’, per voler dir ‘del carrer’, per voler dir com tu o com jo, el programa en destacava dades personals com les aficions pels llibres o per un instrument, però en passava per alt altres que són públiques, com l’adscripció política, o la pertinença a tal associació o tal entitat –tant hi fa el color!–, però que haurien afegit un context pertinent a les inquietuds que traslladaven al president. Concretament al polític del PDECat que fa de president. Aquest context, dèiem, hauria ajudat a entendre algunes de les preguntes més específiques, i també segons quines formes, i les bel·ligeràncies d’uns i les complicitats dels altres, més que no pas saber a què dediquen el temps lliure. Però com que eren dades tan fàcils de trobar al Google, hem de deduir que la raó de no fer-ne esment és també un missatge en si mateix. I ep: que potser és tan simple com l’estesa tradició d’aquest poble tan plural per l’associacionisme i la lluita conjunta per objectius comuns, jo què sé.

Total, que, entre els detalls grossos i els petits, gairebé tothom va quedar insatisfet. Cosa que també és bona. Cosa que vol dir que de l’un extrem a l’altre ens van satisfer aspectes contraris, però ens van satisfer. Jo, si fos del programa, estaria contenta. Potser em recaria, més que res per la feina que hi ha darrere, que l’últim protagonista de l’entrevista al president hagués estat el president mateix. Res que no ho superi el poder tancar la boca salivosa de qui gosi, en endavant, de repetir el mantra que la pluralitat dels mitjans catalans no sé què.