TV3 ha oblidat un dels seus mandats fundacionals, la promoció del català?

Després del franquisme, les grans eines que s’havien d’emprar per a sortir del forat lingüístic i recuperar el català en tots els àmbits de la vida van ser la immersió lingüística a les aules i la creació de TV3 i Catalunya Ràdio. De fet, l’encàrrec explícit que els feia la llei de creació era de promoure la llengua i la cultura catalanes. La immersió lingüística era cabdal perquè les noves generacions pugessin amb coneixement ple del català, però la llavor que va trigar uns quants anys a germinar i va caldre esperar a veure-se’n plenament els efectes. Amb els mitjans públics, i especialment la televisió, l’impuls va ser tota una revolució sociolingüística, com mostren les dades de l’Idescat: el 1981, tres anys abans de començar les emissions regulars de TV3, el 79,8 % deia que entenia el català, una xifra que es va enfilar al 90,3 % el 1986, només dos anys després de TV3. Un augment de més de deu punts en tan sols cinc anys.

“Un dels objectius de la televisió nacional de Catalunya és recuperar la nació. En aquest concepte hi entra com a motivació principal, naturalment, normalitzar l’ús de la llengua catalana”, diu a VilaWeb Joan Granados, director general de TV3 durant més d’una dècada (1984-1995). Recorda que durant els primers anys va costar que molts castellanoparlants sintonitzessin TV3, però que els van convèncer fent que triessin programa en compte de llengua. Dels primers anys, se’n recorda especialment l’èxit de la sèrie Dallas. TVE n’havia emès els primers episodis, però TV3 va obtenir-ne els drets per a oferir-la en català. També va ser especialment significatiu l’emissió dels partits del Barça, tota una institució seguida tant per catalanoparlants com per castellanoparlants, però que des d’aquell moment oferia per a tothom, i en català.

“TV3 era un element de potenciació de la cultura pròpia i una mirada al món des de la catalanitat. Amb el temps, això s’ha anat perdent”, lamenta ara, quaranta anys després de començar les emissions regulars, Mireia Plana, vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, que també desaprova l’aparició sovintejada de referents castellanoparlants. “Hem de fomentar la nostra cultura. No per ser excloents o minoritzar-nos, ben al contrari, sinó perquè és a partir dels nostres referents que nosaltres interpretem el món”, diu. També n’és molt crítica Imma Tubella, membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió del 2000 al 2003 i ara del Consell Assessor de la CCMA: “Recordo els programes d’Àngel Casas amb molts convidats, sovint estrangers. Ell totes les preguntes les va fer sempre en català i es feia servir traducció simultània. Teníem molt clar que TV3 era una eina de normalització lingüística, i això s’ha anat perdent. TV3 no va néixer per reflectir la realitat del país, va néixer per transformar-la. Si hagués nascut per reflectir la realitat del país, el 40% hauria estat en castellà i no ho va ser, al contrari.”

Aquesta setmana mateix, en plena celebració dels quaranta anys, el director d’un dels programes estrella de la casa, l‘APM?, ha hagut de demanar disculpes per un vídeo publicat a les xarxes en què la reportera Xènia Casado entrevistava en castellà les cantants Chenoa i Concha Buika, totes dues mallorquines. “Som plenament conscients de la responsabilitat que tenim amb i envers la nostra llengua”, ha escrit Aniol Florensa, director, que ha afegit: “Des de l’APM? ens comprometem a millorar en la selecció i tria del nostre contingut, així com també en la cura i l’esforç per treballar per la normalització lingüística del català en totes les seves formes i en tots els seus canals.”

Una badada que no és casual, sinó que es repeteix periòdicament i fa sonar les alarmes de molts espectadors. Ja sigui per un ús absolutament gratuït del castellà per part dels conductors, per les entrevistes a experts castellanoparlants sobre temes que es podrien explicar en català, o per l’emissió de sèries de ficció amb un gran percentatge de castellà. “La nostra obligació és preservar el català com a llengua vehicular a TV3, amb exigència i cura”, recorda Mònica Terribas, directora de TV3 entre 2008 i 2012 i actualment vice-presidenta d’Òmnium Cultural, que afegeix: “Això no implica desnaturalitzar la nostra societat, on el castellà, l’anglès, l’àrab, i moltes altres llengües són presents en el dia a dia. Reflectir la societat que tenim no implica renunciar a la llengua d’expressió i vincle, sinó saber fer evident aquesta pluralitat. Totes les televisions del món ho fan i no tenen programes multilingües per reflectir com és la societat.”

“Sóc dels primers que, en un alguns moments, com a espectador i en la intimitat de casa, formo part de l’exèrcit dels crítics i dic: ‘No podria ser en català, aquesta entrevista?'”, reconeix Salvador Alsius, una de les cares més destacades dels primers anys de TV3, quan va presentar el Telenotícies i el concurs Blanc o negre. Ara, deixa clar: “Són crítiques aïllades, globalment crec que TV3 manté molt dignament la seva política lingüística. Encara més, m’atreveixo a dir que moltes vegades és millor que el que es feia abans.”

“Es diu que abans ho fèiem molt millor, però crec que és una visió esbiaixada”, continua. Ho contextualitza fent referència a la sortida del franquisme, un moment en què el coneixement de la llengua catalana era precari: “Tots plegats en sabíem poc, de català. Jo cometia faltes en antena que ara no cometria. Quan els lingüistes em passaven un butlletí amb totes les faltes que havien detectat en la meva locució, en prenia nota.” Ara, sí que veu una “excessiva passivitat” amb els conductors que “condescendeixen a parlar en castellà amb interlocutors que resistirien perfectament una entrevista en català”.

En relació amb això, recorda el fragment que fa uns anys es va fer viral, en què Cristina Fabregat responia amb pedagogia a una espectadora que no entenia el català abans de canviar d’idioma. I recorda una anècdota pròpia: “Cada Blanc o negre girava entorn d’un convidat, al qual fèiem preguntes. Un dia va venir Bertín Osborne i, en ple directe, quan jo li vaig parlar en català, em va dir: ‘Què és això que et surt de la boqueta?’, una clara manca de respecte. Era un programa en directe en l’horari estel·lar de dijous. Jo no podia fer un número i fotre-li un estirabot. Vaig optar per fer veure que no l’havia sentit i vaig continuar en català, i no va passar absolutament res. Quan t’hi trobes, te’n surts com pots.”

TV3, la meva.

5 de juny de 1985 pic.twitter.com/N02QsgXOw3

— Arnau Tordera I (@ArnauTordera) June 29, 2020

“És possible que, per empatitzar amb col·lectius que no tenen el català com a llengua d’ús habitual, hàgim anat reduint la nostra vigilància i priorització de manera gairebé automàtica”, diu Terribas. I afegeix: “Tenir consciència lingüística ha de ser un requisit per a totes les persones que ens dediquem a aquest ofici. I això passa també per fer conscient el país sencer que ens ho juguem tot en l’audiovisual.” Ara, com Alsius, diu que, “en una balança, l’èxit d’aquest projecte global durant quaranta anys supera amb escreix qualsevol retret que s’hi pugui fer”.

“La ficció, l’entreteniment, la informació, la programació cultural, la infantil i l’esportiva, són els sis pilars sobre els quals TV3 ha armat un riu constant d’expressió i promoció de la llengua. I això és un èxit global i resilient que no podem menystenir pel fet que no ens agradi com s’ha fet una sèrie o el pes que el castellà pugui tenir en una producció concreta”, afegeix.

No és tan sols parlar en català, també sobre què es parla en català

Salvador Alsius explica en el seu llibre Com TV3 no hi ha(via) res (Pòrtic Edicions) una anècdota que il·lustra l’etern debat sobre quin contingut ha d’emetre TV3 i fins on pot arribar. L’any 1984, Enric Canals, llavors nou director de TV3, i ell van anar a visitar el pintor Antoni Tàpies, a qui volien encarregar el cartell commemoratiu per al primer aniversari del canal. Van plantar-se a casa seva i, una vegada van haver-se presentat i li van haver explicat el motiu de la visita, Tàpies els va esbroncar: “Així vosaltres sou els de TV3. Vergonya us hauria de fer. Tant de temps esperant tenir aquesta televisió, per gaudir de coses com concerts de música clàssica o un bon programa d’arts plàstiques, i vosaltres fent aquella merda de Dallas.”

Tàpies els va confrontar directament amb el debat sobre si la televisió en català havia de promoure alta cultura, o si havia de fer veure a tota la població que el català servia per a tot, tant per a l’art com per al Barça o, com va dir Tàpies, “aquella merda de Dallas“. “Els primers anys vam apostar d’una manera clara per arribar a totes les capes de població que no tenien el català com a llengua nativa ni vehicular. Per això hi havia tot un seguit de continguts que eren molt importants en aquell moment i que s’oferien en català. Com que a la gent els interessava, els acabaven mirant en català”, afegeix Alsius en conversa amb VilaWeb.

“Un dels èxits més grans de TV3 va ser que en un moment determinat es va enfrontar a una minoria que deia que la televisió de Catalunya havia de ser la televisió d’alt nivell, i va gosar fer Dallas i el futbol. Tothom deia que era molt car, però va ser un gran èxit. Per a fer una programació cultural es va crear el Canal 33, però després resulta que no tenia audiència”, recorda Imma Tubella.

“En una televisió pública, tot és una qüestió d’equilibris”, afegeix Roger de Gràcia, que durant anys va presentar a TV3 espais d’entreteniment sobre llengua i cultura catalanes, com Bocamoll, Caçadors de paraules i No me la puc treure del cap, i recentment el pòdcast de Catalunya Ràdio Tenim paraula. “Totes les televisions públiques han de tenir la sensibilitat de no buscar només el resultat d’audiència, sinó de saber que han d’oferir productes de qualitat, de contingut social i de caràcter cultural”, diu. Ara, afegeix que cal vigilar de no caure en els excessos: “Si ho carregues tot de contingut cultural i social, potser t’excedeixes perquè la portes a l’ostracisme i a un públic de gueto. Però en canvi, si la portes a la frivolitat total, t’oblides del teu caràcter de servei públic.”

Ell, que diu que continua veient TV3 “com una de les puntes de llança de la defensa i la promoció del català”, aplaudeix alhora el “cos de guàrdia vigilant amb el tema de la llengua i la identitat digital” que s’activa quan la cadena no és prou diligent. “Està bé, perquè TV3 ho fa bé i ho ha fet sempre, però a vegades se li poden escapar coses. Llavors la gent del carrer els fot un crit.”

Darrerament, TV3 ha fet un tomb cap a l’entreteniment blanc, deixant enrere una època molt marcada per l’actualitat i el debat polític. “Es fa l’esforç d’emetre programes nous dissenyats expressament per a arribar a un públic més divers, on també es troben els castellanoparlants. És una bona política, a excepció que es debilitin els programes en què, d’una manera o altra, hi és present l’esperit de llibertat política que desitja una gran quantitat de catalans”, diu Joan Granados, que cita directament la substitució del programa de debat Preguntes freqüents pel d’entreteniment Col·lapse, que diu que n’ha allunyat aquells que sempre havien considerat TV3 “la nostra”. I afegeix: “Tinc la sensació que hi ha una idea equivocada que va manifestar el director de TV3 en una comissió parlamentària quan va dir que volia ‘despolititzar part de la graella’. No es pot dirigir TV3 amb una política de neutralitat absoluta de cara a mantenir una equitat que satisfaci de la mateixa manera tot l’arc polític.”

Referents en català

Aquesta opció decidida per l’entreteniment per a cercar un públic que se n’havia allunyat l’ha acompanyada amb una política de fitxatges de presentadors que fins ara s’havien mogut en l’espai comunicatiu en castellà, com Laura Escanes, Núria Marín, Spursito, Àngela Mármol, Jordi Cruz i Andreu Buenafuente, que ha tornat a la televisió catalana dues dècades després d’haver-se’n anat.

“Crec que està molt bé que catalanitzem figures que han produït sempre en castellà, encara que sigui en parts petites de la seva carrera”, diu Albert Lloreta, realitzador audiovisual i fundador de la productora Bonobo Films, que actualment s’encarrega de dos projectes a EVA, el nou espai juvenil de 3Cat. “El problema és que pensem que és aquesta estratègia o una altra; s’hauria de promoure tot l’ecosistema digital que ja s’expressa en català. No tan sols a 3Cat, sinó amb ajudes públiques perquè pugui fructificar i tirar endavant.”

Lloreta reconeix que, quan es van crear Catalunya Ràdio i TV3, es van saber generar dos espais comunicatius que necessitava la llengua catalana, però diu que ja fa quinze anys que hauria tocat posar fil a l’agulla amb el tercer espai: internet. No tan sols a les plataformes de continguts de factura professional, com Netflix i ara 3Cat, sinó també als espais on els creadors pengen contingut, com es fa ara a les xarxes socials de 3Cat i EVA. “Finalment, s’ha fet l’abordatge en aquesta tercera bombolla audiovisual, però la meva preocupació és que s’ha fet a costa de difuminar les altres dues bombolles, com si ja no tinguessin un pes propi important i no fossin necessàries com a tals”, diu. I reivindica que TV3, Catalunya Ràdio i l’espai digital haurien de poder produir continguts de manera autònoma, sense afegir tensió als professionals de cada espai amb la idea que els continguts han de poder circular per tots els espais: “Si la ràdio ha de fer de ràdio, però també de proveïdora de productes digitals, i la tele ha de buscar un públic digital, però a la vegada un de tele, és molt difícil que l’encàrrec pugui funcionar.”

“Quan TV3 va néixer, hi va haver uns anys de molta llibertat d’experimentació en formats i continguts. Tota l’aposta per l’anime era a cegues, no era una cosa segura. Si es pogués començar una estructura de zero, només enfocada a internet, amb uns recursos exclusivament per a dedicar a internet, de la manera que internet requereix, segurament seria més fàcil de recuperar aquella actitud més experimental que va portar bons fruits anys enrere”, diu Lloreta.