13.04.2023 - 21:40
Des que tinc aquesta columna a VilaWeb molta gent em pregunta si m’és difícil trobar temes per als articles, i la resposta és que no, que sempre hi ha alguna qüestió o altra de què parlar, que la llibreta amb textos pendents cada cop és més plena, i que fins i tot moltes notícies em caduquen abans d’arribar a divendres. Allò que no m’esperava és que un dels temes més habituals fos TV3. Us ho juro per la Moreneta, la Verge del Rocío i la Mare de Déu de Rocacorba: últimament tinc la sensació que publicaria un text diari sobre la cadena i no en faria prou.
Aquests mesos us he parlat de la censura a l’humorista Manel Vidal i l’ensorrament del Zona Franca, i del reportatge on es tractava del robatori de nadons sense mencionar-ne els culpables. Les picabaralles freqüents sobre opinions polítiques m’interessen poc, però en canvi hauria pogut escriure sobre la tendència d’anar a buscar experts forans, o el canvi de llengua a les entrevistes, o d’aquella vegada quan, després de promocionar Eufòria com la gran esperança per al català entre els joves, van fer cantar els concursants en castellà al disc de La Marató. Tot i això, aquesta Setmana Santa han passat un parell de coses que cal mencionar.
El 5 d’abril el reporter Ignasi Gaya va signar una peça al Telenotícies sobre llibres, i després de promocionar el company Xavier Graset va sortir en pantalla per dir això: “Aquestes últimes setmanes també s’han publicat altres volums recopilatoris d’articles periodístics, com ara No siguis pobre! de Marta Rojals, Un grill a l’autopista de Bernardo Atxaga o Periodisme de contacte de Miquel Bonet. Nosaltres, però, ens hem fixat sobretot en aquest recull d’articles apareguts a La Vanguardia signats per l’autor barceloní Carlos Zanón.” I tot seguit l’escriptor parlava des d’un bar del seu Cien formas de romper un glaciar. O sigui, que per a Gaya (entenc que aquest “nosaltres” és majestàtic, perquè si no encara em preocuparia més) és millor llegir en castellà. Tot plegat és força greu, perquè, si bé Carlos Zanón deu un bon escriptor, té a disposició tot un estol de mitjans on els autors en català no entraran mai.
Dilluns de Pasqua hi va haver un fet encara més greu. La persona que porta el compte de Twitter de TV3 va considerar adequat fer una piulada sobre el Dia Internacional de l’Homeopatia i enllaçar-hi un reportatge sobre les anomenades teràpies naturals. Sortosament, la reacció contrària va ser forta, i espero que els responsables del canal n’hagin pres apunts.
L’homeopatia no funciona. Això no és una opinió, és un fet, i n’hi ha prou amb uns coneixements elementals de química per a demostrar-ho. El fonament d’aquesta disciplina és la dilució, però en el procés el principi actiu es dilueix tantes vegades que la quantitat de substància és inferior a la massa d’una molècula. Dit d’una altra manera, que el producte que es ven només conté aigua i potser una mica de sucre. Que uns metges se n’aprofitin per guanyar diners, o alguns estats l’hagin acceptada com a tractament és irrellevant, perquè les lleis de l’univers no depenen de cap construcció social. Allò que ens hauria de preocupar més aviat és per què el gruix de la població no té aquests coneixements elementals de ciència, i per tant queda a mercè dels estafadors.
TV3, Catalunya Ràdio i la resta de canals públics es regeixen per la llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A l’article segon, sobre la funció de servei públic, deixa clar que els mitjans estan “orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat”. El text no és gens ambigu: parlar de literatura en català és una obligació, ocupar espai amb llibres en castellà no ho és; i presentar l’homeopatia com una opció vàlida trenca els principis d’informació i educació, perquè amaga que es tracta d’una ensarronada colossal.
Cada cop som més els que critiquem els mitjans públics gràcies a l’altaveu que ens han donat les xarxes socials, i a més la CCMA disposa d’un Servei d’Atenció a l’Audiència on podem enviar les queixes (us animo a escriure-hi, tot i que les respostes solen ser insatisfactòries). És probable que als professionals de la casa no els agradi l’exigència ciutadana, però tenir cura del català o vetllar perquè els continguts siguin adequats no és una qüestió d’opinió, sinó de respectar la llei.
