A TV3 i Catalunya Ràdio riuen molt, però no fa gràcia

El riure té més bona fama que el plor. Si busqueu a internet frases cèlebres sobre el riure us apareixeran infinitat de sentències, des d’Oscar Wilde (ell sempre apareix en aquestes llistes, sembla que va dir coses enginyoses sobre tot) fins a Dostoievski, des de Sòfocles fins a Doris Lessing. N’he trobat una de Nietzsche molt pròpia del seu pensament, tot i que en aquestes llistes mai ningú no en diu la procedència, i jo no la recordo de les meves lectures del filòsof alemany. Diu així: “L’home pateix tan terriblement al món que s’ha vist obligat a inventar el riure.”

El riure, però, té un problema: que només és eficaç i participatiu quan el fas teu. O quan et conviden a fer-lo teu. En canvi, no hi ha res més estrident, sorollós i molest que sentir riure al teu voltant sense ser partícip d’una situació tancada o endogàmica, del soroll que els qui riuen produeixen, o produïm. Això encara és pitjor quan ets en una trobada on la resta de convocats porten una bona pítima i no hi ha manera de sintonitzar amb el seu riure cridaner i irracional.

Quan el riure és parcial o gregari, els qui riuen per a ells mateixos o els seus sequaços, deixa de tenir aquella funció de salut col·lectiva que se li adjudica. I el súmmum d’aquest riure privat és quan es produeix a televisions i ràdios. En aquest cas, a les “nostres” TV3 i Catalunya Ràdio. Ja fa temps que s’ha instal·lat en les graelles de la televisió i la ràdio públiques una presència constant de l’humor (només superat per aquest ús tan bastard, per mercantil, de l’esport). Però massa sovint es tracta d’un humor desgastat, fet pels mateixos que ocupen llocs privilegiats des de fa molt temps i no hi ha cap mena de renovació. I aquells que fa tant que fan el mateix, acaben banalitzant l’humor o, pressionats per ser graciosos, a fer acudits insultants, com el que fa uns dies es referia a la filla de la líder de la ultradreta catalana.

El problema més gros, encara, és que en programes que no són d’humor, també riuen, riuen per a ells, i nosaltres no entenem de què collovaris riuen; a l’estudi de Catalunya Ràdio, en qualsevol programa, un diu una cosa i els altres riuen, encara que els oients només sentim soroll; a les retransmissions esportives –sí, Ricard Torquemada– es passen minuts i minuts rient de gràcies d’àmbit privat, tot i que fan un programa per a tothom. 

Direu que sóc un amargat, ha ha ha!, però no és això: jo vull riure, però no vull riure del riure insensat dels altres. No m’agraden la rialles enllaunades o que el regidor d’un programa faci riure estridentment el públic que hi ha a l’estudi.

La cosa pot ser més greu. I és quan aquesta dèria de fer riure arriba a moments de dubtosa ètica. Un exemple: el dilluns 8 de juny de 2020, al programa Planta baixa, quan el dirigia Ricard Ustrell, es va fer un concurs en què (us ho prometo!) els espectadors havien de saber el nom exacte de George Floyd, aquell home que unes poques setmanes abans havia estat assassinat per la policia de Minneapolis. I l’Ustrell i un col·laborador seu reien a tort i a dret. I és que de tant conviure amb la banalitat, sovint es traspassen els llindars: la frivolitat es torna malícia.

No, no sóc un amargat, o no m’hi tinc. Però els mitjans públics catalans van a la deriva des de fa temps. I crec que aquesta deriva es comprova a l’engròs o en petits detalls, com aquest riure desaforat d’alguns treballadors de Catalunya Ràdio i de TV3, encara que objectivament de gràcia col·lectiva en faci poca. Tot això em recorda uns moments de la pel·lícula Sexperiencias, de José María Nunes, en què un seguit d’actors que es troben en un bar (entre els quals crec recordar que hi ha Enrique Vila-Matas) es posen a riure histèricament sense cap motiu, i la càmera va resseguint aquestes rialles desproporcionades com a senyal d’aquest humor esquerp, que no vol ser de tothom. Perquè els mitjans públics catalans fa temps que han deixat de ser nostres, i els seus banals i sectaris “ha! ha! ha!” moltes vegades en són una demostració.

Nota al marge. Francesc Torres ha rebut el premi Velázquez de les arts plàstiques que atorga el govern espanyol en l’àrea de les arts visuals. A fe que la trajectòria de Torres és digna de reconeixements de tota mena, fins i tot dels institucionals. A banda d’una obra extensa i coherent, Torres és un artista que sap teoritzar com ningú sobre el seu treball. Més d’una vegada ha acudit generosament a les aules on imparteixo docència i sempre ha deixat embadalits els alumnes… i a mi mateix. Amb tot, això dels premis institucionals sempre produeix sensacions agredolces, perquè iguala trajectòries que no ho són, d’iguals. Francesc Torres ha estat premiat per un jurat sota l’encàrrec “del govern més progressista de la història d’Espanya” (segons es qualifiquen ells mateixos), mentre que el 2013 el govern de Mariano Rajoy va seleccionar un jurat que va atorgar el mateix premi a Jaume Plensa. Mentre Torres es declara comunista, ha estat molt crític des de l’esquerra amb el vessant cultural de les polítiques d’Ada Colau i té una obra combativa, Plensa treballa pel millor postor (la presidenta madrilenya Ayuso, els Borbons, les grans corporacions) i fa una figuració gens compromesa. Pensava en tot això l’altre dia, veient Joan Manuel Serrat emocionant-se davant de la monarquia espanyola en els premis Princesa d’Astúries i fent un discurs farcit de llocs comuns, demagògia i, directament, mentides. No em vull imaginar Francesc Torres rebent el premi de mans del rei espanyol o de la seva falange familiar!