22.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 22.12.2022 - 22:43
Amb motiu de la COP27, Simon Kofe, el ministre d’Afers Estrangers de Tuvalu, va anunciar la creació d’una rèplica digital del seu país, que ofereix la perspectiva d’una continuïtat virtual en cas d’una submersió total.
L’arxipèlag polinesi s’introduirà en el Metavers per etapes, amb una reproducció en 3D de la terra, les aigües circumdants i elements de la vida cultural de Tuvalu. De moment, el lloc que allotja el projecte ofereix una representació de Teafualiku, l’illa més petita de Tuvalu.
Les nacions del Pacífic són a la primera línia dels efectes del canvi climàtic tot i que hi contribueixen de manera insignificant (menys del 0,03% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle) i els recursos econòmics que tenen per a fer-hi front són limitats. Fa anys que alerten sobre l’amenaça que significa el fenomen per a la seva supervivència.
La creació d’un doble virtual de la monarquia del Pacífic té dos objectius. El primer és sensibilitzar el món sobre el perill vital a què s’enfronta Tuvalu a causa del canvi climàtic; el segon és donar un mitjà d’adhesió cultural i supervivència legal en cas que quedi negat. Aquesta darrera dimensió suscita molts interrogants.
Alerta sobre els efectes del canvi climàtic
A Oceania, les múltiples conseqüències del canvi climàtic ja són molt reals i documentades. Il·lustren com la crisi climàtica és, en primer lloc, una crisi de drets humans, que dificulta l’exercici dels drets culturals i també amenaça els drets d’alimentació, d’educació, de salut, de protecció de la família i fins i tot de vida.
Aquests trasbalsos ja han causat molts desplaçaments interns, com a Papua Nova Guinea, les Illes Salomó, Fiji o Vanuatu. També obliguen a anticipar els desplaçaments internacionals de població, sobretot per als estats dels atols, com Tuvalu, però també Kiribati, les Illes Marshall i Tokelau (territori especial de Nova Zelanda): aquests territoris íntegrament composts per formacions de corall de baixa altitud probablement desapareixeran sota l’aigua d’ací a poques dècades.
Una situació legal sense precedents
Tot i que hi ha estats que han deixat d’existir per circumstàncies militars i polítiques, mai no ha estat perquè el seu territori hagi desaparegut. Aquesta situació presenta uns problemes legals sense precedents. En realitat, com que l’augment de l’aigua és un fenomen progressiu, un territori esdevé inhabitable abans de ser engolit per l’oceà. En el cas dels estats dels atols, tots els habitants es podrien trobar obligats a anar-se’n. Aquesta perspectiva encara és menys forassenyada si tenim en compte la petita grandària de la població (Tuvalu té uns dotze mil habitants).
A partir d’aquesta projecció sorgeixen unes quantes incerteses. En primer lloc, hi ha la qüestió de la supervivència de l’estat mateix. Segons el dret internacional, una entitat estatal és composta per tres elements: un territori, una població i un govern. El desplaçament de tota la població d’un estat causa, doncs, la primera deficiència d’aquest tríptic, la desaparició del territori la segona. En aquest cas, el govern almenys es trobaria obligat a l’exili. Aleshores, què els passaria a aquestes entitats estatals? Podrien continuar existint legalment i encara ser representades a l’escena internacional? Es podria, per exemple, mantenir la condició d’estat membre de les Nacions Unides?
La situació de la gent no és pas més clara. Continuarien tenint la mateixa nacionalitat els originaris de l’estat el territori del qual hagués esdevingut inhabitable o hagués desaparegut? Com podrien fer valer els seus drets?
I, finalment, caldria respondre a la pregunta essencial de si es podria mantenir el reconeixement de poders sobirans sobre les zones marítimes. El dret de la mar tal com és codificat i desenvolupat al Conveni de Montego Bay preveu l’exercici de les competències relacionades amb l’exploració i explotació de recursos a la zona econòmica exclusiva, fins a dues-centes milles nàutiques de les línies de base, i a la plataforma continental.
A Oceania, la configuració geogràfica fa que la proporció entre terra i mar dels estats insulars sigui única al món, i aquests confetis de terra són de fet immenses nacions marítimes (la ZEE de Tuvalu és un cas de llibre de text, amb més de 756.000 km² per 30 km2 de terra, que és 27.000 vegades la superfície terrestre de l’estat). Fins a quin punt es podria revertir el postulat legal segons el qual la terra domina la mar, i considerar que es poden continuar extraient beneficis dels espais marítims que envolten l’antic territori terrestre?
Nombroses hipòtesis d’estats “territorialitzats” o “ex-situ” ja han alimentat la recerca dels internacionalistes. La compra de terres a Fiji per part de Kiribati, per exemple, va il·lustrar la possibilitat de relocalització exterior de la població (aquesta terra hauria estat finalment reconvertida en explotació agrícola, amb el suport de la Xina).
Aquestes projeccions, els obstacles concrets de les quals encara són difícils de negligir, remouen la imaginació dels advocats. La creació d’un doble digital de l’estat esdevé una nova via.
Suport virtual per a la continuïtat de l’estat
Hem de considerar, aleshores, el doble estatal en el metavers com un nou suport per a la seva existència? La territorialitat i la sobirania també podrien ser virtuals? El metavers, un concepte una mica vague promogut pels gegants d’internet, té la particularitat d’oferir un món virtual dins del qual els avatars tridimensionals estan dotats de la seva pròpia existència. Algunes institucions ja hi han cedit, com la ciutat de Seül o Barbados, que han anunciat que hi recrearan part dels seus serveis administratius per a la primera i diplomàtics per a la segona. El projecte de Tuvalu és innovador perquè proposa de descarregar-hi tot l’estat, tant en la dimensió espacial com cultural.
Aquesta projecció digital no crearia drets, llevat, possiblement, en el metavers mateix. No obstant això, en el món real podria suportar la supervivència d’un estat desterritorialitzat, donant-hi una certa materialitat. Així i tot, encara s’han de concretar els termes d’aquesta continuïtat legal. Són objecte de nombroses reflexions, especialment dins la Comissió de Dret Internacional de l’ONU.
L’estat virtual també va ser presentat pel ministre Kofe com un mitjà perquè els tuvalians i els seus descendents puguin un dia submergir-se en la riquesa estètica, biològica i cultural del país, amb unes ulleres 3D. Construir un món virtual pot semblar aterridor i esdevé tràgic quan es tracta de carregar un món a punt de desaparèixer per sempre de la realitat física. Els avenços recents, com el suport a la campanya de Vanuatu per demanar opinió al Tribunal Internacional de Justícia sobre el canvi climàtic i els drets humans, són signes d’un reconeixement creixent de la situació dels petits estats illencs arran del canvi climàtic.
També es pot subratllar la creació durant la COP 27 d’un fons per a pèrdues i danys –que existeix, però encara no té dotació i del qual no s’ha decidit la llista de països beneficiaris. El destí de nacions com la de Tuvalu depèn, però, d’accions molt més concretes i immediates, per la qual cosa és urgent salvar-les.
