Tuvalu: el primer país que es prepara per desaparèixer sota l’aigua

The Washington Post · Michael E. Miller

Funafuti, Tuvalu. Miloitala Jack somia amb un lloc segur i sec, a la seva casa de fusta que és entre l’oceà Pacífic i una llacuna maragda. Somia a viure en algun lloc on la llar no tremoli durant les tempestes, com més va més freqüents i ferotges. En algun lloc on la mar, ara només a un cop de roc en qualsevol direcció, no bategui contra la seva porta durant les marees altes.

El somni d’aquesta jove de 26 anys d’escapar va semblar que es feia realitat el mes passat, quan la petita nació de Tuvalu va arribar a un acord amb Austràlia que permetia que 280 persones l’any s’hi traslladessin.

A aquest ritme, caldrien quaranta anys perquè tots els 11.000 habitants actuals de Tuvalu abandonessin l’arxipèlag, que és a mig camí entre Hawaii i Austràlia i ocupa tan sols 26 quilòmetres quadrats. Les prediccions sobre l’augment del nivell de la mar causat pel canvi climàtic global pronostiquen que Tuvalu podria esdevenir inhabitable abans d’aquests quaranta anys.

Però l’acord inclou una elecció dolorosa: fugir del seu fràgil tros de sorra o quedar-s’hi i lluitar contra l’augment constant de l’aigua, que amenaça d’inundar la nació sencera?

“Com a nació, hem arribat a la conclusió que ara existim per mitigar i adaptar-nos als efectes del canvi climàtic”, va dir el primer ministre de Tuvalu, Kausea Natano, a la Conferència sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides a Dubai. “Quantes més reunions de la COP necessitem per fer-vos arribar aquest missatge, la nostra angoixa?”

Canvi constitucional: una nació sense terra?

L’acord amb Austràlia és el darrer pas en les preparacions de Tuvalu per a una inundació que sembla inevitable.

Tuvalu va modificar la seva constitució l’octubre passat per establir que la nació mantindrà la seva independència i les seves zones marítimes, la qual cosa significa que continuarà tenint sobirania i ciutadania, fins i tot, quan ja no en quedi ni un pam de terra.

Això és part d’una iniciativa audaç per a esdevenir la primera nació digital del món. L’any passat, el govern va anunciar un pla per a crear un clon de Tuvalu en el metavers, i conservar-ne la història i la cultura en línia perquè la gent pugui recórrer a la realitat virtual per visitar les illes quan ja s’hagin enfonsat.

No obstant això, assegurar un futur per als seus ciutadans és el desafiament més difícil, i la qüestió que dominarà les eleccions generals que s’hi faran el 26 de gener.

Aquestes eleccions seran, probablement, un referèndum sobre el tractat de bon veïnatge amb Austràlia.

Austràlia ha ofert visats als tuvalians i onze milions de dòlars per a la restauració costanera, a més del compromís d’ajudar Tuvalu en cas de desastre natural, pandèmia o agressió militar. Però el tractat té una condició: Tuvalu no podrà signar un tractat de seguretat o defensa amb cap més país.

Aquesta clàusula és vista com un esforç per a tancar la porta a la Xina, que ha aixecat les alarmes a Occident amb la seva presència creixent al Pacífic Sud, especialment a les Illes Salomó –veïnes de Tuvalu–, amb les quals Pequín va establir relacions diplomàtiques el 2019 i va signar un acord de seguretat l’any passat.

En l’anunci d’acord amb Tuvalu, el primer ministre, Anthony Albanese, va dir que Austràlia hauria de donar la seva aprovació a qualsevol tractat de seguretat o defensa que Tuvalu signés amb un altre “estat o entitat” per “permetre el funcionament eficaç de la garantia de seguretat d’Austràlia”. Molts analistes ho veuen com un intent d’evitar que passi com a les Illes Salomó, on ara mateix hi ha desplegades alhora la policia xinesa i l’australiana.

El rerefons xinès

Tuvalu és un dels dotze països del món (juntament amb la Ciutat del Vaticà) que encara reconeixen Taiwan en compte de la Xina, i Pequín ha estat intentant de convèncer Tuvalu de canviar-ho. El primer ministre Natano, que cerca la reelecció, ha refusat fins ara els esforços de Pequín en aquest sentit.

Però el “poder de vet” d’Austràlia ha irritat alguns tuvalians, que creuen que la seva nació vulnerable ha estat assetjada per cedir sobirania a canvi d’un port segur.

A més, l’acord no exigeix que Austràlia, un dels exportadors de combustibles fòssils més grans del món, prengui més mesures contra el canvi climàtic, que és la causa que hi ha a l’arrel dels problemes de Tuvalu.

“Si Austràlia creu que ha de proporcionar un camí humanitari als tuvalians, la millor manera de fer-ho és que redueixi les seves emissions, que deixi d’obrir mines de carbó i d’exportar carbó”, diu Enele Sopoaga, cap de l’oposició de Tuvalu, que ha promès d’anul·lar l’acord signat amb Austràlia si guanya les eleccions. “És vergonyós que Austràlia salti de sobte i es presenti com la nostra salvadora.”

Els activistes locals tenen preocupacions similars.

“Hi ha molts joves tuvalians molt emocionats amb aquest tractat, per la idea d’anar a viure a Austràlia”, explica Richard Gokrun, de la Xarxa d’Acció pel Clima de Tuvalu. “Però això no és cap solució. No aturarà l’amenaça existencial que encarem. No aturarà l’augment del nivell de la mar.”

Unes eleccions clau

Gran part de les crítiques tenen a veure amb el secretisme amb què l’acord es va negociar i amb el moment en què es va fer públic. Anunciat tan sols dues setmanes abans de la darrera sessió del parlament, es va deixar poc temps per al debat, i encara menys per a preparar les lleis necessàries per a aplicar-lo. Això vol dir que el futur del tractat depèn de les pròximes eleccions de Tuvalu.

Seve Paeniu, ministre de Finances i Canvi Climàtic de Tuvalu, nega que el tractat fos programat per guanyar les eleccions. I els funcionaris australians diuen que el calendari va ser fixat per Tuvalu i que ells han fet tot el possible per a evitar d’influir en la votació.

Però Sopoaga acusa Austràlia d’interferir en les eleccions. En una entrevista, ha dit que els visats eren “pastanagues” per als votants, però que l’acord tracta, tot, sobre la Xina.

Simon Kofe, que va renunciar a un passaport australià per presentar-se al parlament i que va exercir de ministre al govern de Natano fins fa poc, també ha criticat l’acord. Diu que malgrat que els dos països comparteixen molts valors, Tuvalu no hauria de ser involucrat en una nova baralla geopolítica, i recorda que les illes tuvalianes van tenir camps d’aviació nord-americans a la Segona Guerra Mundial i van ser bombardades.

“Hem de ser savis en les decisions que prenem avui, perquè, si esclata un conflicte, Tuvalu podria ser un objectiu”, diu. “Els nostres interessos podrien entrar en conflicte amb els interessos d’Austràlia, i amb aquest tractat els nostres interessos podrien ser sacrificats.”

No obstant això, Kofe –que va parlar a la Conferència sobre el Clima fa dos anys mentre l’aigua li arribava als genolls, i que ha estat l’arquitecte d’iniciatives clau, com ara, les reformes constitucionals i el clon digital– vol que el pròxim govern revisi l’acord, en compte d’anul·lar-lo.

L’acord, de fet, referma la seva idea de la permanència de l’estat de Tuvalu fins i tot si es queda sense terra, la qual cosa és una victòria. Però no redueix les emissions australianes ni proporciona als tuvaluans la possibilitat de viatjar a Austràlia sense visat. “Si ens dius que som família, llavors hauries de tractar-nos com a tal”, afirma.

“Ens n’hem d’anar”

Tuvalu ja sofreix els efectes del canvi climàtic. Les marees altes inunden rutinàriament gairebé la meitat de Funafuti, la capital. Les collites s’assequen en un sòl com més va més salat. I les captures són escasses a causa de les aigües tan càlides.

El nivell de la mar al voltant de Tuvalu ha crescut de gairebé quinze centímetres aquests darrers trenta anys, i es preveu que augmenti de seixanta centímetres o més, fins al 2050, segons un estudi de la NASA.

Les tempestes són com més va més comunes i catastròfiques. Un cicló va assotar l’illa de Nui el 2015 amb tanta força que els habitants van veure com els taüts dels seus avantpassats eren emportats per les onades.

Aquests incidents han obligat els tuvalians a demanar-se si cal fugir abans que l’acord amb Austràlia entri en vigor. Per Taafaki Semu Taafaki, un agent marítim de 49 anys, la resposta és un sí renuent.

“Estimem la vida que tenim aquí”, diu mentre pren un glop de kava, una beguda feta de plantes i popular a tot el Pacífic pels seus efectes relaxants. “Però ens n’hem d’anar.”

Gokrun, l’activista pel clima, diu que hi romandrà. Però s’inquieta pels qui se n’aniran. Seran benvinguts en un país, Austràlia, que fa poc va rebutjar una sol·licitud de reconeixement del seu propi poble indígena? Com es podran permetre els tuvalians una llar en propietat a Austràlia? I si tan sols tindran permís per a anar-hi els joves i els capaços?

Per a Jack, una mare jove que pateix per casa seva, la decisió no és pas fàcil. El seu marit és a Nova Zelanda, collint fruita per alimentar els seus tres fills, i encara no ha conegut el més petit. La casa anterior va quedar malmesa per un cicló i l’actual es mou amb els vents forts i sovint s’inunda.

Una nova vida a Austràlia significaria que s’acabaria la separació amb el marit i patir pels ciclons i les inundacions. Però ella té por que també impliqui dir adeu a la seva mare, una dona diabètica que fa poc va perdre els dits del peu.

Però la mare, Annabella Mataio, de 56 anys, ho té clar: “Vull que ella vagi a Austràlia i busqui un futur millor. Aquí a Tuvalu ja no hi ha esperança.”

• Subscribe to the Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb