“Tururut!”: vint interjeccions genuïnes

La lliçó de les interjeccions és aquella part de la gramàtica que ni a l’escola ni a l’institut gairebé mai no s’arriba a estudiar, segurament perquè no s’hi dóna prou importància. Però, si ho observem bé, ens adonarem que les interjeccions constitueixen un tret genuí de la llengua, fonamental en el català col·loquial, i que, per tant, no el podem deixar perdre.

La llista d’interjeccions o locucions interjectives és molt llarga. N’hem seleccionades una vintena que expressen tota mena de sentiments, sensacions o intencions: sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat, desmentiment, oferiment… Som-hi.

Aire!

Per a dir o desitjar que algú se’n vagi, es fa servir l’expressió aire! (No et vull veure més. Aire!). De vegades es completa dient: aire, que vol dir vent! En un to no tan agressiu, també fem servir passa! o tira! Per una altra banda, l’exclamació aire! la fan servir també els sardanistes o els caramellaires per anunciar un fragment amb ritme més intens.

Alça!

Si volem indicar sorpresa, admiració o incredulitat, la interjecció més freqüent és alça!, que podem arrodonir d’una manera ben expressiva: alça, Manela! (Alça, Manela! Quin pentinat més estrambòtic que t’has fet).

Àngela!

Heus ací una de les interjeccions amb més variants. Àngela! serveix per a manifestar l’acord o la conformitat absoluta amb alguna cosa que s’ha dit; equival a això mateix! (—Recordes com es diu? —Vicenç. —Àngela!). El diccionari Alcover-Moll ens informa que a la Catalunya oriental i al Rosselló diuen Àngela! tot sol; al Vallès, a l’Empordà i a Mallorca, Àngela Maria!; a Llofriu també diuen Àngela Vidal!; i a Valls, Àngela beneïda!

Arruix!

L’expressió més clara per a allunyar algú és aquesta: arruix! (Fora de casa meva! Arruix!). Segons alguns diccionaris, es fa servir per foragitar el bestiar, sobretot l’aviram, però també s’adreça a les persones.

Bo!

L’exclamació bo! té molts significats. Per una banda, pot servir per a indicar l’aprovació d’alguna cosa. A més, també expressa una sorpresa desagradable (Bo! Ara s’ha espatllat la bicicleta). I, encara, és sinònim de xo!, per a aturar un cavall o una mula. No el confonguem amb bona!, per a assenyalar l’encert o l’enginy d’algú.

Ca!

La interjecció ca! serveix per a desmentir (A les vuit? Ca! Es llevarà més tard, home). Abans s’hi afegia una cua: ca, barret! No fa gaires anys, ca! era molt usat i va anar essent arraconat per culpa de la interferència de l’expressió castellana ¡qué va!, totalment inadmissible en la nostra llengua. 

Calla!

L’expressió calla! és molt versàtil. Per una banda, serveix per a manifestar sorpresa, però també la fem servir quan ens ve una cosa a la memòria (Calla! Ara que ho dius…). I encara, és clar, per a ordenar a algú que calli, però en aquest cas no és una interjecció, sinó una forma verbal d’imperatiu.

Coi!

Si obríem la capsa dels renecs, n’hi trobaríem una munió, i ens adonaríem fins a quin punt és inútil aquest omnipresent joder, agafat de l’espanyol. Ací volem destacar eufemismes com ara coi (Estigues quiet, coi!) o codony, per no dir cony. D’una manera semblant, diem collins, collona, collinses, cordons…, per no dir collons.

Ecs!

En català el fàstic o la repugnància s’expressen amb la interjecció ecs! (Ecs, quin fàstic!). Segons el diccionari, també existeix la variant ec!

Ep!

La interjecció ep! té unes quantes funcions. Serveix per a cridar algú (Ep, noi! Vine!). També es fa servir per a cridar l’atenció (Ep! No te’n descuidis!), i també per a avançar una objecció, una rectificació, etc. (Ep! Això va al revés). També es fan servir epa! i epa-la!, tot i que no surten als diccionaris.

Home! 

La interjecció home! pot tenir molts significats. Per exemple, pot denotar persuasió (Home, estigues amb nosaltres una mica més!), o bé afecte (No cal que et disculpis, home). També indica dubte o reserva (Home, vols dir?) o bé disconformitat (Home, no hi estic d’acord). I encara hi podem afegir impaciència (Va, home, no t’encantis) i sorpresa (Home, quina alegria que hagis vingut!). En algun d’aquests casos també es fa servir dona! si l’interlocutor és de sexe femení.

Jas!

Una interjecció força antiga que es fa servir per a oferir a algú que prengui alguna cosa (Jas, tres euros per comprar-te llaminadures). Hi ha la variant nyas!, amb aquest mateix significat. Però quan es completa dient nyas, coca! més aviat manifestem estranyesa o bé l’alegria perquè algú hagi tingut una contrarietat.

Noi!

Noi! o renoi! es fan servir per a expressar admiració o sorpresa (Noi, quina elegància! Renoi, quin treball més ben fet!).

Punyeta!

Una expressió que denota enuig és punyeta! (Feu el favor de callar, punyeta!). També expressa contrarietat (Punyeta, l’he perduda!), o bé sorpresa (Punyeta, què dius, ara?).

Tururut!

Quan diem tururut! expressem la desaparició d’una cosa o bé la frustració d’una esperança (Quan ja ens pensàvem que havíem guanyat, tururut!). Es completa de més d’una manera: tururut sant Pere!, tururut pa amb oli! i tururut viola! Hi ha expressions semblants, com ara bona nit i tapa’t! o bona nit, caragol!

Vatua!

Una altra expressió per a indicar sorpresa, indignació o enuig és vatua! (Vatua! Quina mala sort!). Es completa de moltes maneres. Per exemple, vatua Déu, vatua dena, vatua l’olla, vatua món…

A més de les interjeccions, en català tenim un bon reguitzell de locucions interjectives, és a dir, una combinació de més d’un mot que equival a una interjecció. Vegem-ne quatre.

Alto les seques!

La locució alto les seques! la fem servir quan volem aturar alguna cosa en un diàleg, sobretot una argumentació o un raonament (Alto les seques! No continuïs, que vas errat). Diuen que l’expressió va néixer en una fonda on un client havia demanat mig plat de mongetes seques. El cambrer va cridar a la cuina alguna cosa com ara: “Mitja de seques per a un home que no té gana i es porta el pa!” El client, avergonyit i ofès, se’n va anar. I el cambrer va tornar a cridar: “Alto les seques, que el senyor se’n va!”

I ara!

La locució i ara! sol tenir dos significats. Per una banda, denota sorpresa per una acció o una dita inesperada (Això t’ha dit? I ara!). Per una altra, es fa servir per dir que no a una petició sorprenent (Tant que ens ha perjudicat i vol que li donem suport? I ara!).

Justa la fusta!

Una exclamació per a expressar precisió o exactitud és justa la fusta! (Sí, senyor, l’has encertada: justa la fusta!). De vegades s’escurça i es diu tan sols justa!

La mare del Tano!

Per acabar, una altra exclamació que denota sorpresa, indignació, esglai, etc. és la mare del Tano! (La mare del Tano, com m’has espantat!). De vegades s’allarga: la mare del Tano quan era gitano. Hi ha qui diu que els tanos eren els venedors de tripa i menuts del carrer dels Sagristans de Barcelona, i els deien així perquè tenien l’advocació professional a sant Gaietà. Segons que sembla, com que molts dels venedors eren gitanos, la locució es va completar d’aquesta manera.