Jordi Turull: “Els qui tiren el carro han de respondre què estan disposats a fer”

Jordi Turull és un dels nou presoners indultats parcialment. L’ex-conseller de la Presidència del govern Puigdemont ja és fora de la presó i, a la vegada, és inhabilitat per a accedir a un càrrec públic fins l’any 2030. En aquesta entrevista, feta dimecres passat, abans d’anar a Waterloo, explica que d’ara endavant es vol dedicar professionalment a fer feina d’advocat, fora de Junts, on continuarà col·laborant però no en el dia a dia. Turull explica la seva visió sobre els indults, per què no renuncia a la unilateralitat i quins passos pensa que s’han de seguir.

—Com ens heu vist als de fora?
—La gent no ha tingut temps de reaccionar de l’alegria de veure’ns fora perquè hem empalmat la sortida de la presó amb l’atrocitat aquesta del Tribunal de Comptes, l’animalada més gran que s’ha perpetrat aquests darrers temps. Veig la gent motivada i amb ganes de persistir.

—Diu que adaptar-se als horaris de fora no és tan fàcil, venint de dins la presó.
—Entre la meva dona, que em diu si podem fer això, la filla allò, et donen tres gestions al dia i t’atabales. Allà vas molt prefixat. No t’has de preocupar ni d’obrir la porta. T’ho fan ells. Et notes desplaçat. No tan sols amb les noves tecnologies, que és una cosa tremenda. La presó et marca una senzillesa de vida. Et dediques a pensar i a parlar amb tu mateix. A fora, amb tres coses ja t’atabales.

—Teniu somnis especials, aquests dies?
—No els recordo. Però dormo com les gallines. No hi ha cap nit que no hagi dormit.

—Per la informació, no opinió, que té Jordi Turull, com s’han gestionat els indults. Per què els han donats?
—Per context. I això es nota. Són indults acomplexats. Algú s’adona que van contra direcció. Quan vols estar al capdamunt dels països europeus i et comparen amb Turquia… Hi ha les derrotes al Grup de Treball de Nacions Unides, a Amnistia Internacional i el tret de gràcia, al Consell d’Europa. Són indults que vénen pel context, i acomplexats.

—A vós us van venir mai a buscar per a parlar-ne?
—A mi m’ha arribat allò de dir: afluixeu. Gent que parla amb la Moncloa directament. Demanen que afluixeu. Amb els tweets. Però evidentment no he afluixat. No. Afluixar no, perquè aleshores vol dir que no hi ha convicció.

—Què diu l’informe de l’indult sobre Jordi Turull per raonar l’indult?
—La meva perplexitat és aquesta: algú té el meu informe dels indults? Perquè jo no. En parlava avui amb el meu advocat. No el tenim, ara com ara. I als diaris he vist alguna cosa filtrada, dient que jo no me’l mereixia. Però aquesta trentena de fulls de què parlen, jo no els tinc. No sé per què me l’han donat. No en puc opinar.

—Què en penseu, de la unilateralitat?
—Catalunya, com a nació, no ha de renunciar a res que sigui pacífic, democràtic i respectuós amb els drets i llibertats fonamentals. No ha de renunciar a res. Només faltaria. Algú va dir que per a exercir el dret d’autodeterminació primer s’havia de demostrar el deure de la determinació. A la unilateralitat, mentre sigui pacífica, democràtica i respectuosa amb els drets i llibertats de tothom (per mi, primer de tot és la persona), per què hi has de renunciar? On és escrit que hi hagis de renunciar? Observeu què diuen: per parlar, abans heu de renunciar a la unilateralitat, fer-ho dins el marc d’una legalitat, amb un govern que et diu què és legal i què no (cosa tremenda), etc. A veure, hi ha hagut voluntat de negociar, o no? Per tant; renunciar a la unilateralitat? Per què?

—Què vol fer ara Jordi Turull?
—Em vull dedicar professionalment a fer d’advocat. I dedicar-me tant com pugui a Junts per Catalunya a les hores lliures. La meva vocació és poder treballar d’advocat i que els meus ingressos vinguin d’aquí. I això no vol dir que em desentengui del partit. Al contrari. Aniré els actes. Que és allò que m’agrada. Si em diuen “vine a fer una xerrada per a Junts, o per al procés”, hi seré. Però no puc viure de l’aire del cel. I la feina d’advocat m’entusiasma i m’agrada i és una manera de defensar allò que veus injust. Professionalment, vull fer d’advocat. El que conec més és el dret públic, el dret administratiu. I és el camp que vaig tastar quan vaig sortir en tercer grau. M’agrada. Lliga amb la idea de defensar causes i persones.

—Què us va semblar l’article de Jordi Sánchez?
—A Junts per Catalunya tenim molt clar què volem aconseguir i quina és la nostra ponència política. I la nostra secretaria general és el primer que la defensa. No ha d’haver-hi problema. Jo ja vaig dir allò que havia de dir en relació amb el Primer d’Octubre, ell en una conferència de premsa (que vaig veure a la televisió) va defensar el Primer d’Octubre; per tant que no ens busquin les pessigolles perquè no n’hi haurà.

—Serveix de res, la presó?
—Pots caure en la decadència personal, o refer-te. Tots set hem fet que no caiguéssim. La prova és que Cuixart haurà de treure tones de ceràmica, jo he llegit més que mai, Jordi Sánchez ha fet tallers de fotografia que no havia fet mai, Rull ha fet teatre. He fet més esport ara que en quaranta anys, concretament spinning. I em deia: “Això de l’spinning és com el procés: cansa i no avances.” I per això vaig decidir caminar. Avances.

—Cap amistat dins la presó?
—El xicot romanès. Vam compartir cel·la. En un robatori va disparar i en va matar un, explica ell. Va entrar-hi a vint-i-dos anys. I no en sortirà fins no sé quan. Ens tenia molt d’afecte. Era molt fan de l’Anna Gabriel. I aquest xicot ens va cuidar molt. I li vam pagar el viatge a la seva mare, pagesa humil de Romania, a qui feia nou anys que no veia. Agraïdíssim per sempre. L’únic problema que hi havia és que era més del Reial Madrid que Santiago Bernabéu. I un dia li vaig dir: “Em fas pecar, que em fas defensar el Barça.” Ha!

—A mitjà termini, quins són els passos a seguir?
—Sempre dic que hem de respondre honestament: què estem disposats a fer? Tu has de saber amb què comptes per a decidir què fas. I aquesta pregunta no es fa. Estem disposats que l’objectiu de la independència passi per sobre dels objectius dels partits? Que passi per davant dels egos personals? La fotografia que tenim és que nosaltres actuem amb els patrons de l’Europa del segle XXI, i l’estat espanyol amb els dels anys seixanta i setanta del segle passat. Si no acaba sortint bé, estem disposats a assumir conseqüències? Sabent les respostes, aleshores pots fer més o pots fer menys. Hem de passar de la retòrica a l’acció. Si no estàs disposat a assumir una inhabilitació (ja no dic una presó), qualsevol pedra que et trobis al camí et frenarà. En canvi, si estàs disposat a assumir moltes conseqüències, aquesta pedra et farà pessigolles.

—Us ho extremo: Puigdemont va declarar que l’octubre del 2017 l’havia frenat la por, el risc de les amenaces rebudes contra els independentistes. I veure gent morint. Com la superes, aquesta por?
—Hem de fer-ho bé. I si a fora comença a haver-hi aquestes complicitats, no tant perquè ho fas bé, sinó perquè l’estat ho fa malament, doncs segur que això impedirà a l’estat espanyol de tenir la temptació d’utilitzar una força brutal. Però això depèn de si ho fem bé nosaltres. No ens podem refiar de si els altres ho fan malament.

—Jo compto amb la violència del rival. Altre cop.
—És una possibilitat. Però lliga amb els indults. Per què els donen? Perquè els comparen amb Turquia en l’àmbit judicial. Ara, amb nivell de violència, els podrien comparar amb uns altres llocs. No amb Turquia, amb coses pitjors. La Unió Europea algunes coses ja no les toleraria. Per tant, nosaltres hem de fer-ho bé. I no estar tan pendents dels errors dels altres. Hem de passar a l’acció. I això vol dir saber amb què comptem, fer valer els actius (anar a l’una) reduir els passius (càlcul electoral i sectari) i dedicar les energies a recosir complicitats. I aparcar retrets.

—Junts, ERC i la CUP han pactat dos anys abans de reconsiderar la via de la taula de negociació. Mentrestant, què es fa? S’espera si aquesta via funciona i prou?
—S’han de preparar més vies. Segons amb què comptem. Pugem al Pedraforca amb sandàlies o amb botes de muntanya? Has de saber que a segons quins llocs, amb xancletes no cal ni que ho intentis. I amb segons quins terminis, tampoc. És fonamental que no ens enganyem. I que els que són al capdavant diguin què estan disposats a fer? Ha d’haver-hi el lligam entre allò que estem disposats a fer nosaltres i allò que estarà disposada a fer la gent. Però abans, els qui tiren el carro han de respondre què estan disposats a fer. És molt fàcil dir que estiguin disposats els qui empenyen el carro. Però i els qui el tiren? Perquè no pot haver-hi un canvi de papers. El perill és que hi hagi un canvi de papers, i els qui estan empenyent el carro, que és la gent, hagin de passar a tirar-lo, perquè els qui haurien de tirar no tiren. Hi ha hagut episodis en què ha passat. Amb la sentència del procés, els polítics no es van posar d’acord. Va ser la gent que va tirar el carro.

—Per què feu la Travessa per la Llibertat? Caminar de Portbou fins a Arnes.
—Em vaig fer una promesa a mi mateix. Hi ha tanta gent a qui vull donar les gràcies… A la presó, els darrers temps, necessites una il·lusió. I era aquesta.

—Res a afegir?
—Que la gent no faci cas dels profetes del derrotisme, que n’hi ha massa. Ni tampoc caiguem en una dinàmica de l’autoflagel·lació, que n’he vist massa. Amb derrotisme no s’aconsegueix res. Una noia de Santa Maria de Palautordera que ens enviava una frase per a animar-nos ens va dir: “Unes vegades es guanya i les altres s’aprèn.” Agafem-nos-ho per aquí. No vam guanyar el 27 d’octubre, però en podem aprendre. Fem-ho millor i guanyem.