22.06.2018 - 22:00
Aquest diumenge es fan simultàniament eleccions presidencials i legislatives a Turquia, on es decidirà si es dóna encara més poder a Recep Tayyip Erdoğan, o no. Tota l’oposició s’ha coordinat per posar fi a la presidència d’un dirigent que és al capdavant de l’estat des de l’abril del 2003 i com més va de manera més autoritària.
La votació servirà per a activar les reformes constitucionals que es van votar en un polèmic referèndum l’abril del 2017. El candidat que surti elegit gaudirà d’una ‘superpresidència’, que sumarà el càrrec de primer ministre i president, amb més poders encara.
El nou president tindrà capacitat per a nomenar alts càrrecs i membres del govern sense passar pel parlament, legislar a cop de decret i elaborar pressupostos, i també podrà elegir gran part dels membres del Consell Suprem de Jutges. A més, tindrà capacitat de dissoldre el parlament. En canvi, el procés invers, destituir el president, exigeix una majoria gairebé impossible de dos terços de la cambra.
Les eleccions s’haurien d’haver fet el 3 de novembre de 2019, però el president va decidir d’avançar-les, aprofitant l’auge del sentiment nacionalista, després de la invasió turca de la regió síria d’Afrin, que era sota control de milícies kurdes, considerades terroristes per l’estat turc.
També cal tenir en compte la situació econòmica: des del començament de l’any, la lira turca ha perdut un 21% del valor respecte del dòlar, cosa que ha comportat un encariment d’alguns productes, i la inflació se situa per sobre de l’11% interanual. Hom augura que la situació empitjorarà i, per tant, unes eleccions d’aquí a un any i mig dificultarien encara més una victòria d’Erdoğan.
La voluntat de l’actual president és mantenir-se com a mínim fins al 2023, centenari del naixement de l’estat turc, tot que amb la reforma constitucional es podria mantenir en el poder fins al 2028.
L’oposició s’ha organitzat per evitar un nou mandat d’Erdoğan, i en aquestes eleccions, de manera excepcionals, només hi haurà dues llistes i la candidatura pro-kurda.
L’oposició més forta contra l’Erdoğan més dèbil
A les darreres eleccions del novembre del 2015, el partit de govern, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), va obtenir tot sol una còmoda majoria absoluta, 317 de 550 (58%), però ara li ha calgut fer una aliança amb el Partit del Moviment Nacionalista (MHP), formació ultranacionalista, contrària a les minories, conservadora i estretament vinculada a organitzacions d’extrema dreta com els Llops Grisos.
El pacte es va acordar arran de la reforma constitucional, aprovada en referèndum, en què era necessari el suport de l’MHP, i ara, juntament amb un partit petit, han format la coalició Aliança Popular (Cumhur İttifakı). Entre les tres formacions van sumar a les darreres eleccions el 61,93% del vot i el 65% els escons.
Però aquesta vegada no tenen la majoria assegurada, ni de bon tros. El principal partit opositor, el Partit Republicà del Poble (CHP), socialdemòcrata i kemalista, s’ha aliat, en una coalició transversal anomenada Aliança de la Nació (Millet İttifakı), amb els islamistes Partit de la Felicitat (SP), els conservadors Partit Demòcrata (DP) i el Bon Partit (IYI Parti). Tot i les diferències, tenen en comú un únic objectiu, que és derrotar Erdoğan i tornar el país a la plena democràcia.
El Bon Partit és justament una escissió de l’MHP. Se’n va separar perquè el dirigent del partit havia incomplert la promesa de no pactar amb el govern i va pactar la reforma constitucional. L’escissió, encapçalada per l’ex-ministre Meral Aksener, que va fer campanya pel no en el referèndum, és principalment el sector del partit de la part oest, més favorable a la secularització i de la democràcia, llegat de Kemal Atatürk, que ha debilitat Erdoğan en els darrers temps.
El tercer bloc electoral és el Partit Democràtic del Poble (HDP), prokurd i defensor de les minories nacionals, però també amb un clar caràcter d’esquerres, que el va portar en les darreres eleccions a obtenir un 10,3% dels vots a la ciutat d’Estambul o un 8,9% a Esmirna, i que fins i tot podria incrementar aquest vot després de l’aliança dels socialdemòcrates amb partits conservadors.
Una majoria clau i ajustada, marcada per la netedat de les eleccions
La formació de dos grans blocs fa que l’única gran incògnita de les eleccions legislatives és si la coalició d’Erdoğan obté la majoria absoluta, o en canvi, l’aconsegueix el bloc opositor, que obtindria el suport dels prokurds davant l’alternativa de l’actual president.
Els sondatges indiquen una victòria segura de la coalició governamental, però el fet realment important serà la capacitat d’assolir la majoria absoluta, els tres-cents escons. Segons el darrer sondatge, l’actual majoria de govern tindria 289 escons i la suma de l’oposició 285, però amb 26 escons que fluctuaven i que farien decantar la victòria ací o allà.
La manera més senzilla d’assegurar la majoria absoluta seria que l’HDP, que en les darreres eleccions va assolir el 10,76%, no arribés al mínim exigit del 10% dels vots, una barrera electoral altíssima, pensada històricament per a evitar l’entrada dels kurds al parlament turc.
El sistema electoral, malgrat no ser majoritari, és molt poc proporcional. En un 37% dels districtes (32 de 87), s’elegeixen tres diputats o menys, i en deu més, només quatre escons. En les zones kurdes, en cas de no passar el partit pro-kurd, la majoria anirien a parar al partit d’Erdoğan, que s’asseguraria la majoria amb molta comoditat.
Els sondatges apunten a l’entrada d’aquesta formació, aproximadament amb el 12% dels vots, però no seria pas estrany un moviment governamental destinat a dificultar la participació al Kurdistan turc.
D’ençà del 2016, dels ajuntaments governats pel partit pro-kurd, vuit de cada deu han estat intervinguts, i el líder i candidat Selahattin Demirtaş, fa un any i mig que és a la presó, acusat d’organització i propaganda terrorista. La fiscalia en demana 142 anys de presó. A més, cinc mil militants han estat detinguts i una part important dels diputats continuen empresonats.
Les zones kurdes és on hi ha més presència de l’estat d’emergència, i en aquestes eleccions s’han resituat centres electorals, amb la voluntat, segons Demirtaş, de fer trampes.
Les eleccions presidencials es juguen a les legislatives
El mateix dia que es fan eleccions legislatives per conformar el parlament, també se’n fan de presidencials, on hi ha en joc la continuïtat d’Erdoğan.
El president actual, també en coalició amb l’MHP, té un suport que va del 45% al 50% dels vots, segons els sondatges, malgrat que el 2014, tot sol, va obtenir un 52% en la primera tanda sense necessitat de fer-ne cap més.
En aquesta votació, l’oposició hi va dividida, perquè no hi ha la desproporció i de segur que és més possible d’evitar aquesta majoria absoluta en la primera tanda amb candidats que representin ideologies diferents, i no pas un candidat únic que podria desmobilitzar una part dels votants.
L’objectiu seria forçar la segona tanda, que, si coincidís amb la pèrdua de la majoria absoluta del parlament diumenge, podria mobilitzar encara més l’oposició i refredar la majoria governamental.
El candidat socialdemòcrata, Muharrem Ince, que gairebé segur que seria el rival d’Erdoğan en una hipotètica segona tanda, va començar a contrapeu per l’avançament electoral, però ha anat aconseguit més popularitat a mesura que avançava la campanya.
Ince, del sector més moderat del partit i defensor dels valors laics, prové d’una família conservadora; la seva germana i la seva mare porten el vel islàmic. Alhora, és un candidat més afí a les demandes kurdes que no pas el govern actual. Ha demanat l’alliberament de Demirtaş, a qui va visitar a la presó i li va dir que la situació s’havia de resoldre amb diàleg al parlament. Tanmateix, aliat amb ultranacionalistes, no sembla pas que pugui haver-hi un canvi radical en l’estatut del Kurdistan.
Un dels sondatges que ja han fet un pronòstic de la segona tanda donava un 53,7% del vot a Erdoğan i un 46,3% al candidat socialdemòcrata. Però el fet que hagi guanyat popularitat i intenció de vot a mesura que ha avançat la campanya i el revulsiu que podria significar aconseguir la majoria parlamentària poden fer créixer molt Ince. El resultat pot ser molt ajustat i incert i el vot exterior pot ser clau per a decantar la victòria. En cas que calgués segona tanda, es faria el 8 de juliol.
La darrera carta d’Erdoğan per a guanyar tant sí com no
Poc després d’anunciar les eleccions avançades, es prolongava per setena vegada l’estat d’emergència, que s’imposa ininterrompudament d’ençà del cop d’estat del juliol del 2016.
La repressió posterior al cop d’estat va portar 160.000 detinguts, 152.000 funcionaris acomiadats i 100.000 webs clausurades, amb la persecució de qualsevol oposició i amb una actuació de l’estat clarament a favor dels actuals governants. N’és un exemple el referèndum de l’abril del 2017, que va servir per a aprovar les reformes constitucionals, amb un resultat ajustat (51,4% de sí) i amb denúncies de frau per part de l’oposició.
La comissió electoral va acceptar a mig escrutini 2,5 milions de butlletes sense el segell oficial que es posa obligatòriament a la mesa electoral abans de lliurar-les als votants. No es pot saber si van ser manipulades. A més l’oposició va denunciar irregularitats com ara escrutinis secrets.
També durant la campanya hi hagué irregularitats que van afavorir Erdoğan. Un estudi d’aquelles mateixes dates assenyalava que un 90% del temps de les notícies sobre el referèndum havia estat dedicat al sí. Afegim-hi encara que, amb l’estat d’emergència, les delegacions del govern tenen la capacitat d’autoritzar o prohibir actes, fet que perjudica clarament l’oposició.
La missió de l’OSCE va considerar que la campanya no havia estat equitativa ni ‘a l’altura dels criteris europeus’. A més, 150 mitjans han estat tancats i 150 periodistes empresonats, al costat de milers que han estat despatxats i centenars a qui han retirat el carnet de premsa.
En aquestes eleccions, se segueix el mateix camí. El Consell d’Europa va fer una declaració dura dient que les eleccions no podien ser considerades ‘genuïnament democràtiques’ per la repressió, el canvi de llei electoral un mes abans de la convocatòria de les eleccions i l’estat d’emergència.
L’Associació pels Drets Humans ha reportat prohibicions d’actes o l’impediment de repartir propaganda, en què 47 dels 48 incidents catalogats anaven contra partits de l’oposició.
Un estudi del Consell Superior de Radiotelevisió mostrava que la televisió pública TRT havia dedicat 80 hores a Erdoğan, 25 a la coalició opositora i ni un segon a la candidatura kurda.
A més, com assenyalava El País, es van filtrar aquestes paraules d’Erdoğan en una reunió privada amb representats locals del seu partit: ‘Respecte de l’HDP, seguim estratègies diverses. Això no ho diré en públic, però si ells no arriben a la barrera electoral nosaltres obtindrem un resultat molt millor.’ Aquest fet encara ha aixecat més suspicàcies que el govern sigui capaç de dur a terme alguna acció que faci baixar la participació en les zones kurdes, i per tant, aconsegueixi l’exclusió de l’HDP al parlament turc.
Les eleccions de diumenge de segur que marquen un abans i un després en la política turca, en una contesa en què finalment l’oposició pot estroncar la política autoritària d’Erdoğan. En canvi, si guanya, superarà Kemal Atatürk, amb dues dècades al capdavant de l’estat, i podrà menar el país cap a un procés irreversible d”erdoganització’ de les institucions que dificulti l’assoliment de la plena democràcia.
