08.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 08.05.2023 - 22:33
“Aquestes eleccions no tan sols determinaran els cinc anys vinents, sinó també el quart de segle o la meitat de segle vinents del nostre país i la nostra nació.” Amb aquestes paraules es referí el president de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, a les eleccions presidencials d’aquest diumenge, 14 de maig. Serà el moment de dirimir –en una tria existencial per al futur del país– entre les dues úniques opcions que vint anys de mandat d’Erdoğan han deixat als turcs: la continuació de l’autoritarisme del president o bé l’oberturisme democràtic que proposa l’oposició, amb el suport clau de les forces kurdes.
Com arriba Turquia a les eleccions?
Turquia viu actualment un moment de gran tensió social, política i econòmica. El problema més immediat és una hiperinflació que segons el govern és d’un 50%, però que alguns analistes independents estimen que pot ser del doble. A aquestes dificultats macroeconòmiques s’afegeixen els estralls del terratrèmol que sacsejà el sud-est del país el febrer proppassat i que deixà més de 50.000 morts i prop de tres milions d’habitants sense casa.
En l’àmbit social, el país arrossega el malestar acumulat després de dos decennis d’autoritarisme per part del govern Erdoğan, que en aquest període ha centralitzat el poder al seu voltant i ha desarticulat progressivament però metòdica els contrapesos democràtics de l’antic ordre polític. Aquests darrers deu anys, particularment, han estat testimonis de la intensificació de la repressió contra la dissidència política i les minories ètniques com ara el poble kurd, amb més d’un milió i mig de detinguts acusats de terrorisme.
Qui són els principals candidats?
A les eleccions s’enfrontaran les dues visions que han definit la història política de Turquia de les darreres dècades: d’una banda, el populisme islamista que Erdoğan ha capitanejat aquests últims anys i, d’una altra, el secularisme democràtic que l’oposició –d’acord amb els preceptes dels fundadors de l’estat turc modern– vol restablir.
El candidat més ben situat per a destronar el president és Kemal Kılıçdaroğlu, cap del Partit Republicà del Poble (CHP). El seu programa polític és, en molts aspectes, completament oposat al del president. Si Erdoğan i els seus aliats defensen l’estatisme econòmic, la coalició que encapçala Kılıçdaroğlu advoca per polítiques liberals. Si el president vol mantenir la repressió i la centralització del poder, el cap de l’oposició vol restaurar les llibertats perdudes en el mandat del seu rival i relaxar la persecució contra minories polítiques i ètniques. Si Erdoğan ha retirat Turquia de la Convenció d’Istambul, el tractat internacional per a la prevenció de la violència contra les dones, Kılıçdaroğlu ha fet de la reentrada de Turquia a l’acord una de les seves grans promeses de campanya.
Resta per veure, tanmateix, fins a quin punt Kılıçdaroğlu voldrà desmarcar-se d’Erdoğan en l’àmbit de la política exterior. Certament, el cap de l’oposició sembla més receptiu als seus socis europeus que no Erdoğan, però les posicions antioccidentals de què fa bandera el president continuen essent molt populars entre la societat turca, i Kılıçdaroğlu ha evitat de fer grans pronunciaments sobre política exterior durant la campanya.
Què diuen les enquestes i quin paper hi exercirà el Partit Kurd?
El president i el cap de l’oposició es presentaran a les eleccions com a caps de sengles coalicions: Erdoğan serà el candidat de l’Aliança Popular (que inclou el seu partit, l’AKP, dos partits ultranacionalistes i un tercer partit vinculat a les forces paramilitars turques al Kurdistan), i Kılıçdaroğlu serà el candidat de l’Aliança Nacional (que inclou el seu partit, el CHP, els conservadors secularistes del Partit İyi i quatre forces menors més).
Ambdues coalicions, segons els darrers sondatges, voregen l’empat tècnic a les eleccions, amb prop d’un 40% dels vots cadascuna. És en aquest context que entra en joc el Partit Democràtic del Poble (HDP), la principal força pro-kurda. El partit no es presentarà formalment a les eleccions, una estratègia amb què pretén esquivar les amenaces de prohibició d’una judicatura aliada amb el govern d’Erdoğan. Tanmateix, ha instat els seus electors a donar suport a Kılıçdaroğlu. És una decisió clau, atès que amb els vots dels electors l’HDP –que va superar el llindar del 10% a les darreres votacions– n’hi hauria prou per a catapultar l’Aliança Nacional als sondatges i superar l’Aliança Popular d’Erdoğan. Ho demostra el darrer sondatge publicat abans de les eleccions, que atorga un 54,8% dels vots a Kılıçdaroğlu i els seus aliats i tan sols un 45,2% a la coalició del president.
Però això no vol dir que la història s’acabi aquí. Erdoğan no ha dubtat mai a l’hora de fer servir el poder de l’estat per als seus propòsits polítics, i per això molts analistes temen que, en cas de ser derrotat, el president es resistirà a abandonar el càrrec –encara que hagi de recórrer a mitjans fora dels canals de la política tradicional.
