Els turistes són els altres

No fa gaire corria un vídeo d’una jove turista que definia la ciutat de Barcelona com un shithole, que aquí ho podríem traduir entre el literal “niu de merda” i la metafòrica “merda”. Amb un teló de fons que sembla que és París, perquè la noia figura que és viatjada, explicava que a la capital catalana “els preus són caríssims, a tot arreu hi ha gent pixant pel carrer i fa pudor de pixat, hi ha molts carteristes, moltíssima gent”, i afegia la comparativa que “altres ciutats d’Espanya” com Madrid, València o Sevilla estaven molt bé. Si no heu clicat l’enllaç al començament i la voleu veure, aquí us espero.

Com era de suposar, la ressenya va provocar una riuada de reaccions que es podrien dividir en dos corrents principals: el dels més anticolauistes que antituristes, i el dels més antituristes que anticolauistes, amb menció a banda dels espanyolistes que aprofiten qualsevol mala avinentesa per a atribuir-la al “prucés” –que ja em direu què en saben, els pixaparets. En tot cas, ningú no posava en dubte el missatge, i sobre la missatgera, molts destacaven la ironia que justament fos una turista qui es queixés dels efectes del turisme de masses.

El turisme massiu no arribaria a ser tal si no fos tirat de preu –al canvi, s’entén. I quan una cosa és massa barata, allò que no pagues tu, ho paga un altre. Anys enrere, quan presumir de viatjar barat no estava mal vist, hom parlava dels seus desplaçaments a destins paradisíacs i empobrits tot explicant que l’avió potser era car, sí, però que després l’estança et sortia per quatre duros –jo no sóc tonto, venien a voler dir–; que per un dòlar dormies aquí, per mig et portaven allà i per un quart menjaves no sé quant. Després, amb el boom dels vols de baix cost vam conèixer l’experiència contrària –la ciutat és careta, sí, però el bitllet va regalat i una cosa anirà per l’altra. La petjada de carboni importava tres raves, al món en general i al viatger en particular, i els anuncis de les companyies instaven al treballador mitjà a capricis de nou-ric com anar a Roma a menjar una pizza i tornar.

A l’era d’Instagram, que l’àlbum de les vacances ja no només turmenta els cercles íntims, la veritat és la foto i sobre la resta ningú no n’ha de fer res. A vegades algú n’obre el focus i fa viral la resta del plató: les cues d’aventurers esperant a fer el cim de l’Everest; la renglera d’influencers posant en una platja de Phuket; la font de Trevi atapida de parelles fent-s’hi selfis; les terrasses de Santorini petades de fotografiadors de postes de sol; cada dia, als decorats més sol·licitats, milers de visitants interpreten per al seu públic la fantasia d’una experiència única i gairebé individual. No, ningú no vol veure’s a si mateix com a part de la massa, tothom espera pacientment la tanda per pujar a l’escenari, es fa la foto de confirmació, i al final del viatge repassa l’artifici dalt de l’avió que el retorna a casa.

Potser la nostra decebuda viatgera de l’inici s’esperava una ficció semblant, de Barcelona: la que publiciten els Instagrams dels altres. Ella, com naltros quan fem el turista, tampoc no es considera part de la massa que encareix i degrada les destinacions saturades, per l’única raó que no es pixa en cap font, fa despesa en restaurants en comptes de comprar amanides envasades i es retira a l’hotel a l’hora que les carrosses es tornen carabasses. Però tant se val si era la turista més exemplar: com els visitants torrats que criden i es pixen pels carrers, com els deu-mil creueristes diaris, com els que munten festes als Airbnb, com els gentrificadors que es compren pisos de luxe al centre, ella també hi ha volgut ser.

Els barcelonins que no viuen del turisme també somien en la ciutat que esperen trobar-se aquests passavolants, una cosa semblant al paisatge enyorat de la pandèmia –aquella que, per cert, havia de servir per a repensar el model d’explotació. En canvi, es troben amb una ciutat que és barata per als forans de xancleta però que és cara per als autòctons equivalents, mentre hi ha qui vol resoldre-ho a costa d’encarir-la encara més. No sé quina és la solució, ni és l’objecte d’aquesta peça, que s’hi barallin els experts. Com a catalanòfona ja he pogut experimentar què és perdre la meua capital una vegada, i perdre el que en resta devorat pel turistam ja no m’amoïna ni la meitat.

De tota manera, sempre hi ha aquella curiositat de l’on podem anar a parar. En aquest sentit, és inevitable mirar per on va Venècia, desesperada per sobreviure a la massa. Diu que a partir de l’any que ve obligarà els excursionistes d’un dia a fer-hi reserva i pagar entrada, cosa que la converteix en parc temàtic oficialment. I fixa’t tu, si fas l’experiment de posar la notícia sobre la taula, sempre surt a la conversa el “doncs quan naltros hi vam ser…”. És així i així és: turistejar és fer de minúsculs conqueridors de les ciutats i paisatges que visitem, i l’impuls d’exhibir les conquestes és irrefrenable; les fotos penjades a les xarxes són la bandereta que hi plantem –tal i tal hem estat aquí, que ho sàpiga tothom– poderosos i somrients com quan trepitgem els sembrats dels llauradors, que només és un moment, home, no us esvereu, i darrere nostre ja passen els següents. Som gent, però parlem de la gent com un ens extern, en abstracte. Turista, jo? Com hi ha món, els turistes són els altres.