Turisme, quan la percepció supera la realitat

Bertrand Russell deia que “la percepció, sense comprovació ni fonament, no és garantia suficient de veritat”. I tenia raó. Però també és cert que les nostres percepcions i el nostre pensament conformen la manera personal de veure el món i ens creen una realitat individual, d’acord amb la qual actuem dia rere dia. Així i tot, de vegades, aquesta realitat la poden desmuntar, per exemple, les xifres i, malgrat tot, continua essent “la bona” per a nosaltres. I costa de canviar-la. Potser el fenomen on és més aplicable tota aquesta introducció és el turisme, enguany durament criticat arreu, fins i tot amb manifestacions. Jo puc entendre perfectament que alguns veïns de la Barceloneta, del Barri Gòtic, de la Sagrada Família o del Parc Güell no vulguin fer cas de gaires xifres i demanin de viure tranquils, lluny de la massa de gent forana que, d’alguna manera, altera la seva vida.

No entraré en la part més perniciosa de la qüestió, econòmicament parlant, és a dir, la dels pisos turístics, una de les causes que s’hagi encarit el fet de viure a Barcelona. No crec que ara com ara sigui un problema de bon resoldre, perquè si ho fos no es presentaria a tantes ciutats de tants països, però sí que penso que amb una legislació clara, amb una inspecció com cal i un règim sancionador dur no hauríem arribat on som. Però no tocaré aquest aspecte.

Parlaré només de la mena d’angoixa col·lectiva causada per la gernació de turistes que ens ha visitat, per comprovar que, a vegades, la percepció subjectiva, i la suma de percepcions, no acaben de quadrar amb les xifres. No descarto tampoc que el fort salt que hi ha hagut enguany, en contrast amb l’any passat, pugui haver atiat aquesta sensació, perquè l’arribada de visitants ha pujat, fins al setembre, d’un 10%. Però crec que el punt de comparació hauria de ser el 2019, quan es va arribar a xifres mai assolides a Catalunya.

1. Enguany hi ha més turistes que mai?

Si no ho hem dit enguany, en un moment o altre, de segur que ho hem pensat –sigui passejant, en una botiga o dins un autobús ple de gom a gom i sentint una munió de llengües foranes. Però, què ens diuen les xifres que tenim fins al setembre? Doncs ens confirmen que sí, que ha vingut més gent que mai. La referència sempre és l’any 2019, que fins ara ha estat el rècord de visitants. Però també ens diuen que fins a l’agost no era així i que del gener al setembre van venir 15,78 milions de turistes, per 15,66 el 2019. Veiem que la diferència és només d’un 0,8% i no sembla justificar un canvi de percepció tan radical de la gent.

Encara més, els quatre mesos de la temporada d’estiu, del juny al setembre (inclosos), el nombre de turistes ha estat més baix –d’un -3%– que el 2019. És cert que aquest estiu hi ha hagut els actes que han envoltat la Copa Amèrica, que han esvalotat una mica més el galliner, sobretot, amb el tancament del Parc Güell o del passeig de Gràcia. Però, hi insisteixo, pel nombre de turistes vinguts no es justificaria l’oposició ciutadana que hi ha hagut, si no fos que plou sobre mullat, és clar.

2. De debò que han gastat un dineral?

Aquí, les primeres xifres diuen que sí. Enguany, del gener al setembre, la despesa feta per turistes a Catalunya ha estat de 18.966 milions; en aquest període del 2019 va ser de 17.400 milions, la qual cosa vol dir un augment del 9%. Però no s’ha repartit equilibradament, és clar. Enguany, a més, hi ha hagut la Copa Amèrica, com a fenomen que ens ha enganyat. L’Ajuntament de Barcelona ha dit que la competició havia estat un èxit, tot i que el tinent de batlle d’Economia, Jordi Valls, va haver d’admetre que l’impacte econòmic i la xifra de visitants no havien arribat ben bé als prevists. En alguns barris la cosa ha anat pitjor. Els comerços i restaurants de la Barceloneta, per exemple, asseguren que ha estat una de les pitjors temporades d’aquests darrers anys, pels problemes de trànsit generats.

Si mirem la despesa per turista i per persona i dia, també hi ha millores, del 8,2% en el primer cas i del 7,2% en el segon. Però no podem oblidar que del 2019 al 2024 els preus han canviat molt, i no solament als hotels i restaurants. Concretament, entre el setembre del 2019 i el setembre del 2024, l’IPC ha augmentat d’un 18,5%. Això capgira la idea inicial que han gastat més que mai. En euros corrents, sí, però en euros constants, és a dir, eliminant l’efecte del creixement dels preus, la despesa real hauria estat menor que la del 2019.

Això no obstant, ni en el cas del nombre de visitants ni en la despesa no deixarem de parlar de rècords històrics.

3. Han creat molta ocupació?

En aquest punt, si la percepció general és aquesta, l’ha encertada plenament, fins i tot amb una sorpresa en comprovar les xifres. L’Idescat, a partir de les dades de l’enquesta de població activa, calcula els ocupats que hi ha en tres grans sectors: el turisme, la cultura i les TIC. Aquí ens interessa el turisme.

I resulta que la diferència entre ocupats el setembre del 2019 i el del 2024 és d’uns 80.000. Com és possible que amb el mateix nombre de turistes hi hagi un 17% en l’ocupació del sector? Alguna cosa no quadra i m’adreço a l’Idescat per a saber en quins epígrafs, dels que utilitzen per fer el càlcul, les diferències són més grans. Doncs guanyen els “serveis de menjar i begudes”, amb una diferència de 50.500 persones. Vet aquí, doncs, que més de 60 nous treballadors de cada 100 del sector treballen en bars i restaurants, un servei que va més enllà del turisme, i alhora pot lligar amb les ganes de sortir que tenim tots plegats després de la pandèmia. Això ja em comença a quadrar.

En els “serveis d’allotjament”, que comprèn hotels, càmpings i més allotjaments de curta durada, han crescut de 31.400 persones, una xifra que em continua semblant alta, però que caldria poder desglossar més en detall, per arribar a més conclusions. I un fet preocupant per als qui no deixen de dir que cal variar el model de creixement. Resulta que el sector turístic, que donava feina al 13,7% de la població ocupada el setembre del 2019, ara en dóna al 14,7%, un punt percentual més. Per contextualitzar aquesta participació en el total, pensem que la indústria dóna feina al 16,5% dels ocupats. La diferència s’escurça d’any en any. A tot l’estat espanyol, la situació és encara més evident, perquè l’ocupació turística representa el 13,8% i a la indústria un 13,3%. Unes xifres que es farien més “dures” si traguéssim les catalanes del total estatal.

4. Vénen molts més xinesos i nord-americans!

Revisant la procedència dels turistes que han vingut a Catalunya i les diferències entre l’any passat i enguany, sorprenen les xifres de turistes dels EUA i de la “resta del món”, que són els asiàtics, majoritàriament xinesos. El creixement d’ambdós grups, fins al setembre, és del 20,5% i del 25%, respectivament. Hem de pensar que dels 1,4 milions de turistes addicionals que han vingut enguany en relació amb l’any passat, més d’un quart de milió són ciutadans dels EUA i gairebé 400.000 són asiàtics. Entre uns i altres expliquen pràcticament la meitat dels que han vingut de més.

És un turisme que fa una bona despesa –superior a la mitjana– i que guanya pes dins el total de visitants. Abans de la pandèmia els residents als EUA representaven el 7,3% del turisme estranger, i enguany han pujat fins al 8,6%. Els asiàtics s’han recuperat del sotrac de la pandèmia i han estat un 5% més que el 2019. La recuperació d’aquests dos grups ha estat clau en la pujada d’enguany.