Oriol Nel·lo: “Tots aspirem a ser turistes”

L’any passat es van allotjar tant a Catalunya com a les Illes divuit milions de turistes, respectivament. Enguany també se’n preveu una gran afluència, apuntalada per grans esdeveniments, com ara, la Copa Amèrica a Barcelona. Això té efectes, és clar: l’enuig dels veïns contra la massificació es va estenent, i ja han tornat les manifestacions. Fa un mes, una gran protesta a Palma contra la massificació hi ha obligat a reaccionar l’ajuntament, que vol prohibir la creació de nous habitatges de lloguer turístic i limitar els creuers i el lloguer de cotxes. L’Ajuntament de València també ha iniciat els tràmits per a posar sostre al lloguer turístic. El professor Oriol Nel·lo i Colom (Barcelona, 1957), doctor en geografia, secretari de Planificació Territorial durant els dos tripartits, n’assenyala bé els problemes –per al medi, per al comerç, per a l’habitatge, per a la vida en comunitat, fins i tot per a la política–, però no està d’acord amb la demonització a l’engròs de l’activitat turística i proposa maneres de començar-la a repensar. En aquesta entrevista parlem de la saturació, de l’organització social dels viatges, de la sobremobilitat, de la contradicció entre queixar-se dels turistes i voler-ho ser, també, nosaltres, i de la possibilitat de trobar maneres menys consumistes de viatjar.

—Compartiu la visió que hem arribat al límit de saturació turística?
—Primer de tot, cal dir que l’accés de grans masses de la població a la possibilitat de viatjar és una conquesta social. El viatge, la possibilitat de desplaçament per raons culturals o d’oci, havia estat restringit a unes elits. Els Stendhal, etc. Gaudir del viatge va associat a les vacances pagades, que és una gran conquesta. Ara que a França en tornen a parlar, potser és bo de recordar que fou el Front Popular francès qui aprovà les vacances pagades i donava bitllets perquè els treballadors se’n poguessin anar a la costa. No comparteixo, doncs, la visió negativa d’entrada de l’activitat turística. Les vacances són una conquesta i la voluntat de viatjar i de conèixer és humana i és positiva. La crítica a allò que se’n diu el turisme de masses i la crida a allò que se’n diu turisme de qualitat té un component classista. Tots som turistes o tots aspirem a ser-ho, i quan les condicions de salut o econòmiques ens impedeixen de moure’ns, ho vivim com una mancança.

—Potser cal assumir que, per al medi, les classes populars també hauran de fer renúncies en conquestes que havien assolit. El cotxe també va ser un gran factor d’autonomia per a les famílies, i no és viable que n’hi hagi tants al cor de les ciutats.
—Segurament. Depèn de què entenem per renúncies. La mobilitat ha de ser un dret, però no una obligació, ni funcional ni cultural. Hauríem de fer per manera que, per a distingir-te positivament, no t’haguessis de moure. L’ús de l’automòbil és magnífic perquè et dóna una gran capacitat de desplaçament, però el seu ús massiu, en efecte, té conseqüències negatives. L’accés a molts productes de consum també és magnífic, però el consumisme, la compra de béns innecessària i sumptuària, acaba tenint efectes molt negatius. Una cosa és la possibilitat de fer quelcom, i una altra és la necessitat social creada de fer-ho.

—En tot cas, us preocupa que tornem a l’elitització dels viatges.
—De fet, quan van arribar les primeres vacances pagades hi va haver una reacció molt negativa de les elits, que van veure profanats els seus augustos paisatges. “Què hi fan, aquests, aquí? Què hi fan, aquests, a la muntanya i a les platges on només teníem accés nosaltres?” Aquí hi ha un component de classe, i de segregació. Hi ha uns grups que tenen més capacitat de triar lloc de residència i també de moure’s que no pas uns altres. En la nostra societat, més capacitat de mobilitat sol associar-se a més estatus i a més benestar. Aquests sectors socials ara estan molestos per la irrupció d’aquests grups que fins fa poc no s’havien pogut moure. Dit això, la forma com es concreta l’activitat turística avui a les ciutats és molt sovint clarament insostenible.

—Per què, insostenible?
—Per tres raons. És insostenible en el sentit primigeni de la paraula: no es pot sostenir en el temps, ni en termes ambientals ni socials. En termes ambientals, el desplaçament de grans masses de la població a destinacions cada vegada més llunyanes té uns costos extraordinaris, tant en matèria d’energia com de dotacions d’infrastructures. Al Yucatán han construït la línia Tren Maya per posar a l’abast dels turistes les belleses de la península tot destruint, en bona part, les bases ambientals de les belleses que volen mostrar. I no cal anar-nos-en al Yucatán, ho veiem a les nostres costes. El territori es veu tan profundament alterat que, de vegades, se n’han erosionat les mateixes bases que el feien atractiu.

—La segona raó quina és?
—El turisme és una indústria pesant, que transforma profundament tot allò que toca. El lloguer turístic afecta negativament els preus, perquè en provoca increments molt notables. El comerç de proximitat es desplaça, i és més difícil d’accedir als serveis bàsics. A més, crea un problema d’espai públic, tant pel que fa a l’ocupació física com a l’horària i al descans dels veïns. El reclam de les destinacions dient que són autèntiques o verges és una paradoxa enorme, si ho penses. En el moment en què precisament passen a ser una destinació, les seves característiques intrínseques –se’n pot dir autenticitat o identitat, termes que a mi no m’agraden gaire– començaran a canviar. Vingueu a les platges verges de no sé quin lloc… i deixaran de ser-ho. “Come to Barcelona to live as a local!”, diuen. Bé, en el moment que ells vénen a Barcelona a viure com un veí, els veïns se’n van, perquè sovint introdueixes un element que desplaça les persones de l’entorn.

—I la tercera?
—Els costos i els beneficis del turisme, com tot en la nostra societat, estan repartits de manera molt desigual. L’activitat turística prospera sobre la base de comercialitzar uns béns que són de tots. El paisatge, l’espai urbà, l’entorn. Són béns comuns, però els beneficis d’aquesta activitat van a raure sobretot a mans d’uns pocs. En urbanisme, parlem de beneficis i càrregues: pots construir tants metres de sostre i, a canvi, has d’assumir els costos d’urbanització. En el turisme hi ha una distribució molt desigual de beneficis i càrregues. Les càrregues són de la col·lectivitat i els beneficis solen ser d’una part xica de la societat. Els mecanismes de recuperació dels beneficis del turisme per a la comunitat són molt escassos. La taxa turística és molt minsa. Cal reprensar la distribució dels guanys.

—La pèrdua del caràcter original de les ciutats és una cosa qualitativa o quantitativa? Aquest mateix discurs sobre el turisme hi ha qui el fa amb la immigració.
—Com deia, no em sento gens còmode amb les nocions d’identitat o autenticitat. La ciutat, per definició, és barreja, transformació, canvi, intercanvi. No crec que la ciutat pugui tenir un estat primigeni que s’hagi de mantenir en el temps. Dic que és una paradoxa que el turisme vengui un producte que té unes característiques peculiars i que, pel fet que el turisme les explota, aquestes característiques es transformin fins que deixin d’existir, de manera que les ciutats es veuen homogeneïtzades pels mateixos tipus d’activitats econòmiques.

—És a dir: el problema no és la diversitat que aporten els qui vénen de fora, siguin turistes o immigrants, sinó convertir la ciutat en un parc temàtic.
—El problema no és l’influx de les persones, sinó l’influx del capital. El problema no és la diversitat de les persones, sinó la voluntat homogènia del capital d’obtenir el guany més alt possible. És això que fa del turisme una mercaderia i, de l’activitat turística, una activitat que desproveeix les ciutats de trets diferencials. El turisme estereotipa el producte.

—No hi ha un problema de convivència, a més a més? Una persona que sojorna tres nits al Raval no en tindrà la mateixa cura ni en farà el mateix ús que qui hi viu tot l’any.
—Certament. Des d’una lògica transformadora o progressista hauríem de fer una reflexió que no s’ha fet gaire, o gens. Partim de la idea que les vacances pagades són un benefici, que conèixer món –si es pot– és una bona cosa. I doncs: el turisme hauria de ser, sobretot, una activitat individual, destinada a uns determinats consums, o hauria de ser més aviat una activitat col·lectiva, destinada a conèixer determinades coses? Aquesta reflexió a Catalunya va tenir una empenta molt important als anys trenta, quan el GATCPAC deia que calia organitzar l’oci de les masses i proposava la ciutat obrera de repòs i vacances. Ara tot allò són models desfasats, però ells ja reflexionaven sobre com vehicular socialment una conquesta social. Fixeu-vos que les formes menys consumistes i més socials de turisme són sovint sotmeses a irrisió: els pixapins o l’IMSERSO. En canvi, pensant-ho bé, aquí hi ha camp per córrer.

—Els governs de Barcelona, per organitzar el turisme, han parlat de vegades de descentralitzar-lo. L’expert Ernest Cañada explica que, per desplaçar els turistes de les zones massificades, es van promoure els búnquers del Carmel, que també es van acabar massificant, mentre l’afluència al centre de la ciutat es mantenia. La redistribució del turisme per l’espai, simplement, pot traslladar els problemes.
—La descentralització té el seu parangó temporal amb la desestacionalització. Quan als companys de Mallorca els parles de desestacionalització et diuen: “No, per favor! Que almenys visc nou mesos l’any amb una certa tranquil·litat!” És veritat que es poden cercar maneres de no concentrar tant l’activitat en uns llocs. Però el problema passa per una altra perspectiva, una altra manera de fer servir l’espai, una altra manera de conèixer les ciutats, una altra manera de relacionar-se amb els veïns. Hi insisteixo: una experiència més associada a formes de coneixement que no de consum. Allò que s’ha de distribuir millor, si de cas, són els beneficis. El turisme de qualitat no és el que discrimina les persones en funció de què poden pagar, sinó el que remunera bé els seus treballadors, que permet de fer bé la feina, el que retorna a la col·lectivitat una part substancial del benefici que n’extreu.

—Perquè tot això sigui possible, tard o d’hora, s’haurà de posar algun topall.
—No és gens fàcil, això. El turisme és part d’un fenomen més gran: la sobremobilitat. La tendència de les poblacions a moure’s més sovint, més lluny i en més direccions. Ho veiem a tots els nivells. En la nostra vida quotidiana, molts residim en un municipi, treballem en un segon, portem la canalla en un tercer i comprem en un quart. Al llarg de la nostra vida laboral, passem unes setmanes en un lloc, unes setmanes en un altre, tenim una casa familiar en un tercer, passem les vacances en un quart. En el curs de la vida, cada vegada més sovint, una persona neix en un lloc, creix en un segon, treballa en un tercer i es jubila en un quart. És una tendència de fons en la nostra societat que trenca la relació permanent i estable de la població amb el territori.

—Això també té conseqüències polítiques?
—Té a veure amb la constitució dels demos. Com crees un demos col·lectiu en un lloc on la població tendeix a girar molt sovint, on una gran part de la població hi ha arribat en els últims cinc anys? Richard Sennett, a La corrosió del caràcter, s’ho demanava en relació amb la feina. Com m’ho faig per establir relacions personals, laborals i de classe estables en un món laboral que és fragmentari, en què treballaré un temps en un lloc, un temps en un altre, un temps en un altre, i potser faré cinc oficis diferents? Això que passa al mercat laboral passa també en l’espai. És complex i de gestió difícil en termes normatius.

—El risc que hi ha és que el demos col·lectiu s’organitzi i agafi solidesa en contra, precisament, d’aquests col·lectius: ja passa amb els immigrants, com veiem amb l’auge de l’extrema dreta. No és igual, però en el cas del turisme, la ràbia, per inèrcia, es pot dirigir més contra el visitant que no contra qui en fa negoci.
—És clar. El demos hauria de ser integrat per totes les persones que formen part d’una mateixa circumscripció. El problema no és que siguin variades entre elles, sinó molt inestables en el temps. Si són molt variades en el temps, això es fa més complex. Ho veiem amb aquests grups socials que no són nous però que ara agafen més potència perquè les condicions permeten que n’hi hagi més, que són això que en diem expats per no dir-ne immigrants. Les capes de professionals que poden viure en una ciutat gairebé sense relacionar-se amb l’entorn de la ciutat. No parlen la llengua, gairebé no es relacionen amb ningú del barri, tenen clients per tot el món i corren per Barcelona, com dir-ho, d’una manera supracutània. No la toquen, del punt de vista de la seva integració en un demos col·lectiu.

—Una part del problema també té a veure amb la mena de ciutat que les institucions promouen. En mig any, per exemple, Barcelona ha tingut la Copa Amèrica, la desfilada de Louis Vuitton, la Fórmula 1 al passeig de Gràcia i macrofestivals com el Primavera Sound.
—L’impuls d’aquests grans esdeveniments, a Barcelona i a tot el món, normalment, és privat. Darrere hi ha la voluntat de guany privat. La feina dels poders públics és veure com, si es considera que aquests esdeveniments poden venir a la ciutat, se’ls pot posar al servei d’un model de ciutat. Aquest és el repte: no fer de la ciutat un camp d’aterratge per a aquests esdeveniments que, aprofitant el bé comú, agafen el benefici i se’n van, sinó de quina manera puc fer servir un esdeveniment per transformar la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Els Jocs Olímpics del 92 tenen aspectes molt polèmics i moltes mancances, però hi havia una visió sobre com podien ajudar a fer prosperar una sèrie de projectes que la ciutat tenia en aquell moment.

—Ja que hem parlat concretament de Barcelona, creieu que els governs de la ciutat se n’han sortit?
—Sobretot als anys vuitanta, el balanç és més positiu que negatiu. El període dels governs dels comuns es caracteritza també per haver estat capaç d’aturar un conjunt de coses que no haurien tingut un efecte positiu. Pel que fa al govern actual, encara és massa d’hora per a fer-ne balanç.