Tundu Lissu: “La repressió de l’estat espanyol és pròpia de les dictadures africanes”

El setembre del 2017, mentre Catalunya es preparava per a un referèndum que havia de marcar un abans i un després per al país, el dirigent opositor tanzà Tundu Lissu fou víctima d’un atemptat en què gairebé morí. Va haver d’abandonar el seu càrrec al Parlament de Tanzània i anar-se’n immediatament a l’exili. D’aleshores ençà, els destins de Lissu i l’independentisme català han estat, en certa manera, entrellaçats: Lissu viu ara exiliat a Bèlgica, a recer d’un govern amb tics autoritaris que també ha intentat de perseguir-lo per sedició i també ha intentat d’esguerrar els seus intents de tornar al país que el va veure néixer. Lluny de defugir aquests paral·lelismes, Lissu diu que la lluita per la independència de Catalunya i la lluita per la democràcia a Tanzània formen part d’una causa més àmplia: la lluita contra la repressió política al món.

Hi conversem al cèntric hotel on s’allotja, a Barcelona. Fa poc que hi ha pronunciat la conferència “Repressió política i exili a l’Àfrica: el cas de Tanzània”, convidat pel Departament d’Afers Exteriors. Ens parla de la repressió política al seu país, els vincles amb el sobiranisme català i el moviment independentista a l’illa de Zanzíbar.

—Heu viscut a l’exili a Bèlgica d’ençà que l’any 2017 vau ser víctima d’un atemptat, en què gairebé vau perdre la vida, després de convertir-vos en un dels principals líders opositors a John Magufuli, aleshores president tanzà.
—El 7 de setembre de 2017 tornava a casa després d’acabar la jornada laboral Parlament de Tanzània, on treballava aleshores, quan vaig veure que dos vehicles em seguien cap a l’edifici on vivia. Aleshores era portaveu de l’oposició al parlament i, per tant, vivia en un edifici governamental estrictament vigilat. Però aquell dia els serveis de seguretat havien desaparegut, de manera que els atacants van poder entrar a l’edifici i disparar-me de prop. Vaig rebre setze trets, i aquella mateixa nit vaig abandonar el país. A Tanzània, perquè ens entenguem, no entres sense ser detectat en un edifici governamental en què viuen ministres i més alts càrrecs parlamentaris. Aquesta mena de llocs són vigilats nit i dia per guàrdies armats. Solament algú amb accés a les més altes instàncies del govern, diguem-ho clar, podria inhabilitar un dispositiu de seguretat d’aquestes característiques. Perquè et facis una idea de qui podria ser aquesta persona: dues hores abans de l’atemptat, Magufuli havia dit textualment que aquells qui s’oposessin al seu pla econòmic –al qual jo m’havia oposat vehementment– no mereixien viure. Però la història no s’acaba pas ací: eventualment també em van retirar l’escó, perquè el govern adduïa que havia desatès els meus deures parlamentaris sense justificació. L’any abans de l’atac ja havia estat arrestat vuit vegades i sis processat per sedició. En certa manera, era l’enemic públic número u del govern. Anys després, funcionaris del govern em van fer saber que fou el president mateix qui havia ordenat l’atac, i que els atacants eren operatius de seguretat del govern.

—El 2020 vau retornar breument a Tanzània per a presentar-vos en unes eleccions que van ésser àmpliament titllades de fraudulentes. Què va passar?
—Pels volts del 2020 ja feia uns cinc anys que el president Magufuli havia començat la seva particular “guerra contra la democràcia.” Per a l’oposició, les eleccions eren una oportunitat de demostrar que estàvem tocats però no enfonsats del tot, i que podíem intentar d’arrabassar el poder al president. He participat en eleccions a Tanzània des dels primers comicis multipartidistes de la història del país, l’any 1995, i et puc assegurar que les eleccions del 2020 van ser completament diferents de qualsevol altra cosa que hagi vist mai. Per començar, no s’havien inhabilitat mai tants candidats de l’oposició. Perquè te’n facis una idea: avui dia, l’11% d’escons del Parlament de Tanzània són ocupats per diputats que no es van presentar a les eleccions. I per què no s’hi van presentar? Doncs senzillament perquè les autoritats van inhabilitar tots els seus rivals i els van adjudicar directament l’escó. Als governs municipals, aquesta proporció és d’un 22%: gairebé un quart dels regidors de Tanzània no s’han sotmès a l’escrutini de les urnes. I això no és pas per manca de candidats de l’oposició; és perquè tots aquests opositors han estat inhabilitats. I els ha inhabilitats la comissió electoral, un organisme controlat íntegrament pel president i el seu partit. Més enllà d’aquestes inhabilitacions, la campanya va ser marcada per la violència, no solament contra mi sinó també contra més candidats parlamentaris de l’oposició. El govern em va impedir de fer campanya durant els darrers deu dies de cursa electoral, simplement perquè el president no podia seguir el meu ritme: com que no tenia esma per a continuar fent actes, van decidir de prohibir a la resta de candidats que en fessin. Allò no van ser unes eleccions: el dia de la votació, les autoritats van impedir a prop de tres quartes parts dels nostres representants d’accedir als col·legis electorals. T’ho miris com t’ho miris, i no sóc pas l’únic que ho diu, les eleccions no van ser ni justes ni lliures: el resultat ja havia estat determinat abans no s’emetés el primer vot.

—Contextualitzem-ho una mica. Fins l’any 1992, Tanzània era un règim unipartidista governat per un partit, el Chama Cha Mapinduzi (CCM), que no ha abandonat el poder. Continua present el llegat de l’unipartidisme a la Tanzània actual?
—La constitució de Tanzània, tal com la coneixem avui dia, fou aprovada el 1977 sota el règim unipartidista. Quan Tanzània va adoptar el multipartidisme, l’any 1992, la comissió constitucional que assessorava el govern sobre la transició a la democràcia va recomanar de redactar una nova constitució. Fins i tot els experts que el mateix president havia designat deien que no n’hi havia prou d’abraçar formalment el multipartidisme, sinó que també calia reformar la constitució. El president, no cal dir-ho, rebutjà aquesta recomanació. I ara tenim un país que, si bé tècnicament és una democràcia multipartidista, funciona d’acord amb una constitució pre-democràtica que concentra tots els poders en la figura del president. I el president, que sempre ha estat vinculat al CCM, ha instrumentalitzat aquest poder per assegurar-se que el seu partit guanyi totes les eleccions i es mantingui en el poder.

—El retrocés democràtic de Tanzània ha coincidit, també, amb l’auge de l’oposició. Tinc la impressió que quan el CCM manava amb comoditat es podia mantenir l’aparença de democràcia, però ara la careta ha caigut.
—Justa la fusta. Tanzània es va convertir en un estat multipartidista en anticipació de la pressió política de la comunitat internacional, sobretot els països occidentals. Conscient que els temps havien canviat, el govern tanzà va preveure astutament aquesta pressió occidental i va democratitzar-se abans d’hora. Aquesta anticipació li va permetre de limitar les mínimes reformes possibles, en compte de construir de base un nou sistema polític: va permetre de crear nous partits polítics, subjectes sempre al control i l’ull atent de l’estat, però, més enllà d’això, no es va fer gran cosa. Dit d’una altra manera: aquesta estructura pre-democràtica, caracteritzada per la concentració del poder en un únic partit, continuà intacta. Però quan l’oposició començà a agafar embranzida i s’evidencià que el CCM podria fins i tot perdre el poder, el govern tancà files i decidí de prendre mesures: d’ací ve l’anomenada “guerra contra la democràcia” de Magufuli. A parer meu, aquesta campanya antidemocràtica no és sinó una resposta del règim a l’ànsia democràtica del poble.

—Salvant les diferències, veig alguns paral·lelismes amb la situació a Catalunya: estructures pre-democràtiques que continuen ben vives, augment de la repressió amb l’auge de l’oposició, dissidents a l’exili…
—És una bona pregunta. Malauradament –i, hauria d’afegir, escandalosament–, hi ha paral·lelismes molt inquietants entre Tanzània i l’Espanya democràtica. La violència amb què l’estat espanyol va reprimir el referèndum del Primer d’Octubre, organitzat setmanes després de l’atemptat que vaig tenir, recorda la violència de les dictadures africanes. He tingut l’honor de conèixer el president Puigdemont a Brussel·les i he constatat que no pot tornar a Catalunya perquè tem per la seva llibertat. Per no parlar dels líders independentistes que no se’n van anar i van acabar a la presó… Aquesta mena de repressió és pròpia de dictadures africanes com ara la de Tanzània, la d’Uganda de Museveni o bé la de Ruanda de Kagame. Que el govern espanyol hagi desplegat aquesta mena de tàctiques contra els dirigents polítics catalans, legítimament elegits… Ho trobo absolutament escandalós. Els dirigents democràtics no haurien de ser castigats per haver estat elegits pel seu poble. Castigar la discrepància és allò que els règims africans sempre han fet. És un escàndol sobre el qual el poble espanyol han de reflexionar profundament.

—Viviu a Bèlgica, com bona part dels exiliats catalans. Us considereu part d’una mateixa causa?
—La solidaritat amb aquells qui lluiten per la justícia, amb aquells qui lluiten per la independència… és d’allò més important. Cal que el món faci costat a les seves lluites. La petita contribució que puc fer al poble català és la d’oferir tot el meu suport a les crides contra la repressió als líders independentistes. Cap país que es digui a si mateix democràtic no pot criminalitzar la dissidència política. El delicte de rebel·lió se sol reservar als polítics que s’alcen violentament contra governs constitucionals. La rebel·lió no és un delicte que es brandi contra polítics que expressen el seu desacord per vies pacífiques, que convoquen eleccions, que consulten els seus ciutadans sobre què voldrien ser… Això no és pas rebel·lió! Si fer un referèndum compta com a rebel·lió, cal una nova definició del terme “rebel·lió.” Òbviament, les condicions a Europa –a Espanya, a Catalunya– són molt diferents de les condicions a Tanzània. Al cap i a la fi, els líders independentistes catalans continuen essent membres del Parlament Europeu, i disposen d’una plataforma des d’on donar veu a la seva lluita i la de més gent en uns altres indrets del món, com ara Tanzània. La meva visita, en part, també pretén establir complicitats entre la lluita per la independència de Catalunya i la lluita per la democràcia a Tanzània. Per això sóc aquí: per a demanar als nostres amics catalans que facin costat a la nostra lluita.

—Sou també defensor de l’autodeterminació de Zanzíbar, l’illa que l’any 1964 fou annexionada a la República de Tanganyika per a crear l’actual estat de Tanzània. Dieu que, fins ara, “l’única manera de mantenir la integritat territorial de Tanzània ha estat mitjançant la violència”. Quina relació històrica hi ha hagut entre Tanganyika i Zanzíbar?
—Zanzíbar ha existit com a estat sobirà durant segles i segles. Les primeres relacions diplomàtiques entre l’estat independent de Zanzíbar i els Estats Units s’establiren l’any 1837, i cap al 1860 l’illa ja mantenia relacions amb el Regne Unit, França o bé Portugal. Zanzíbar no va caure sota control estranger fins el 1896, quan va esdevenir un protectorat britànic. Però el 1963 els anglesos se’n van anar i en van reconèixer la independència, i poc després es convocaren unes eleccions en què s’elegí el nou govern de l’illa. Un mes després aquest govern fou enderrocat de forma violenta, en una revolució en què possiblement van morir milers de persones, i l’estat de Zanzíbar fou annexionat forçosament per Tanganyika, que va obligar el president de l’illa a signar un tractar d’unió en canvi de retirar l’exèrcit tanzà de Zanzíbar. En tota aquesta història hi va haver també una dimensió geopolítica: el govern revolucionari de Zanzíbar era força progressista, i els aliats occidentals s’havien proposat d’intervenir militarment a l’illa per evitar que es convertís en una “Cuba de l’Àfrica”. Això explica per què Zanzíbar va acceptar un tractat d’unió en uns termes molt desiguals. I és que el document estipulava que el president de la unió seria el president de Tanganyika, i que la unió assumiria virtualment totes competències que l’illa tenia fins aleshores: les relacions internacionals, la defensa territorial, la política fiscal, la política duanera, l’espai aeri… Qualsevol àrea de govern amb un mínim pes polític fou transferida al govern de la unió, és a dir, al govern de Tanganyika. La unió amb Tanganyika ha afectat greument Zanzíbar des d’un punt de vista econòmic, polític, social i cultural, i això explica per què els zanzibaresos sempre l’han repudiada. Ras i curt: la relació entre Tanganyika i Zanzíbar, aquesta mal anomenada “unió”, és una relació colonial.

—Un referèndum podria, doncs, ajudar a resoldre la situació de Zanzíbar?
—No cal dir-ho. Com se soluciona una relació colonial? Doncs ben fàcilment: amb el dret d’autodeterminació. Mentre Zanzíbar continuï essent una colònia de Tanganyika, el poble de Tanganyika continuarà sense ser… El cost de mantenir Zanzíbar subjugat a Tanganyika és la manca de drets per a nosaltres, el poble de Tanganyika. La democratització a Tanganyika implica, doncs, la independència de Zanzíbar.

—Samia Sulula Hassan, la nova presidenta de Tanzània, és de Zanzíbar. Creieu que la seva arribada al poder indica un nou començament no solament per a Zanzíbar, sinó també per a l’estat de Tanzània?
—A efectes pràctics, el president de Tanzània és el president de Tanganyika. Així doncs, per molt que sigui de Zanzíbar, el govern que encapçala és un govern que deriva el seu poder de la subjugació de Zanzíbar. Hassan és d’aquesta casta de polítics zanzibaresos que s’ha beneficiat de les engrunes que Tanganyika de tant en tant reparteix a l’illa… No plantarà cara a l’status quo. Llevat que el poble de Zanzíbar decideixi de fer-hi alguna cosa, el govern de Hassan continuarà amb les polítiques que han mantingut l’illa subjugada durant tant de temps. No hi haurà cap nou començament, ja t’ho asseguro.