26.02.2016 - 22:00
Potser seria il·lògic treballar a torns a una fàbrica i no ser d’esquerres. No m’abelleix començar jutjant a ningú pel que fa o deixa de fer, i ja és sabut que la vida mai segueix les regles de la lògica. Per sort, la nostra: hi ha gent que lluita a tot arreu.
En Pau és de Bellcaire (652 habitants, Baix Empordà). Vint-i-cinc anys, en fa sis que treballa en una explotació de fruiters a prop de casa. A l’estiu, la calor i les interminables hores sota el sol, que és temps de collita i sempre sembla que no hi hagi demà. A l’hivern, la poda, la tramuntana i el tractor, sort d’alguna foguera amb els seus companys d’arreu. Seguint el cicle vital d’aquestes pomeres ja ni se’n recorda quan va començar. Treballa per altri, al final, qui remena les cireres sempre són els mateixos. Als vespres va fins al bar, a parlar amb els amics abans d’anar cap a casa. Ara ha llogat un piset al carrer major. És un niu, però ja se sap que costa molt trobar cases buides a l’Empordà. El mal de les segones residències. La mare, quan plega del súper li porta sempre alguna cosa perquè la nevera no sigui el pol nord, i xerren una mica de com els hi ha anat el dia. Sopa i se’n va a dormir aviat, que les sis arriben sempre molt d’hora…
I com en Pau, tants d’altres. Ja ho veieu, els aburgesats rurals que malden per ser de dretes. Només són independentistes i prou. I no veuen més enllà.
Ironia al marge, aigua i oli mai es barregen. Però el capitalisme a casa nostra no té límits i tots el patim, vivim on vivim. En tot país capitalista “una part de la població rural es troba constantment en tràngol de transformar-se en població urbana o manufacturera. Aquesta font de superpoblació relativa flota constantment […]. L’obrer agrícola es veu constantment reduït al salari mínim i viu sempre amb un peu en el pantà del pauperisme” (El Capital, Karl Marx). I això ja fa uns quants anys que passa.
Els pocs valents que queden, petits productors que segueixen dedicant-se al sector primari per compte propi, tan sols sobreviuen. El seu modus vivendi només és compatible en els límits estrets i primitius de la producció i de la societat sota el capitalisme: “l’explotació dels camperols es distingeix de l’explotació del proletariat industrial només per la forma. L’explotador és el mateix: el capital. Individualment, els capitalistes exploten els camperols individuals per mitjà de l’hipoteca i de la usura; la classe capitalista explota la classe camperola per mitjà dels impostos de l’Estat” (Les lluites de classes a França, Karl Marx).
Així que, posats a buscar diferències, potser que intentem trencar amb les diferencies de classe, no d’origen.
Anticapitalistes de poble
No cal pintar graffitis, ni viure en un barri per ser antisistema. No caiem en l’absurd de l’estètica pel tot. Menys mostrar i més fer, i sobretot, embrutar-se les mans. Perquè a nosaltres, rurals del nord, zapatistes de cor i puny, no ens és igual si ens tanquen els CAPs o ens treuen les ambulàncies i se’ns en va la vida a una Nacional-II trinxada. No ens és igual si ens rebenten el territori amb transvasaments i MATs hostils. No ens és igual que haguem de fer d’equilibristes per arribar a final de mes. No ens és igual que hi hagi gent dormint al carrer i carrers plens de segones residències. No ens és igual que ens tanquin les escoles i encabits en un autobús haguem d’anar a l’escola de la ciutat més propera. No ens és igual veure com generació rere generació perdem qualitat de vida i acabem treballant més per menys, no ens és igual que els avis se’ns apaguin i ja ningú es cuidi aquesta terra. No ens és igual, no.
Entenem la vida als pobles, amb la pagesia com a eix vertebrador, més enllà de la mera activitat econòmica. L’entenem amb el valor que aporta al nostre territori, a la biodiversitat, a l’alimentació i a la salut col·lectiva. I l’entenem a través de la cooperació i l’auto-organització, per tal de bastir l’alternativa al circuit imposat pel sistema capitalista.
I sí, si en toquen a una ens toquen a totes, també des del país petit. I tracem xarxes de suport, i obrim cuines on la llar de foc escolta la petita assemblea. Perquè en l’ecosistema dels pobles trobem la possibilitat de saber què pensa aquell amb qui no compartim ni res ni gran cosa, a part de la cua, quan anem a comprar el pa el diumenge al matí. I això també és saviesa.
La CUP rural, escoltar l’altre
Des d’aquesta proximitat imposada dels pobles és des d’on van néixer les primeres Candidatures d’Unitat Popular (Arbúcies, Ribes, Salt,…). Sobre aquesta sòlida base repartida al llarg dels Països Catalans es va anar construint el marc mental i polític de l’organització. Refent-lo i repensant-lo amb totes les propostes que anaven sorgint a les ciutats del nostre país, hem desenvolupat un projecte transformador, una eina amb una gran capacitat d’acció i una xarxa que cobreix quasi bé tot el nostre país.
És que es tractava d’això, de beure de totes les tradicions i extreure’n i compartir el millor de totes a través d’una proposta municipalista que trencava amb les lògiques establertes amb el règim del 78.
I no, la CUP del meu poble no fa el que vol. Fa el que proposa la gent del poble seguint el marc d’acció decidit entre tots els membres de la nostra organització. I algunes propostes concretes les compartim amb companys i companyes d’altres viles (fins i tot ciutats); i algunes d’altres les aprenem d’aquests companys i companyes d’altres indrets. Compartim aprenentatges. I sabeu què? Quasi sempre estem d’acord.
I així és com deixem d’alimentar el mite: els de poble i els de ciutat. Metropolitans espatllats que necessiten aire i el vénen a buscar a pagès. I la gent de pagès que porta barretina i es perd quan va a la ciutat.
No anem pas bé, que diríem a l’Empordà, si perdem el temps en fomentar la segregació, els tòpics ridículs i absurds, enlloc d’estendre la mà obrir ulls i orelles i intentar aprendre de l’altre, saber què pensa, perquè pensa com pensa. Cal entendre que en la suma de les nostres diferències, que òbviament existeixen, hi ha el camí de l’aprenentatge i de la força pel canvi arreu dels Països Catalans. Sense perdre el sud, ni tampoc el nord. Sense que cap indret pugui abastir-se de l’eina que volem que sigui la CUP: l’eina de retorn del poder al poble.
Després de tot, sense metàfores, em quedo amb la bonhomia dels nens de Barcelona jugant amb els del meu poble al carrer, sense que ningú digui res de qui és millor i qui és pitjor, i s’expliquin encuriosits les seves petites vides diferents, i tot sembli tan normal –mirat sense prejudicis, potser ho sigui–.
Elisabet Punset és membre de la CUP Sacalm i del grup de treball de la CUP Nacional de “Territori – Pagesia i Món Rural”
