Tu què vols, parlar català o que et curin?

Diuen que el món no són les xarxes, és a dir Twitter, i a vegades penses que tant de bo. Com per exemple amb les denúncies de discriminació lingüística, que a la comunitat digital catalana ja són un crit ininterromput: “El metge de capçalera de la meva mare m’interromp […] i em demana que li parli en castellà. No m’entén. Fa vint-i-cinc anys que treballa a Catalunya”; “Amb el meu pare […] amb els nervis no ens sortia la paraula en castellà i el metge no entenia què li feia mal”;  “[…] La pediatra era castellanoparlant i nosaltres anem traduint el que li diu a la nena al català”; “Sóc al metge. […] Mon fill té dos anys, és valencianoparlant i ja li han vulnerat els drets lingüístics.”;  “Ma mare de vuitanta-quatre anys amb poc domini del castellà, al metge de capçalera: ‘Que puc parlar en mallorquí?’ ‘Mejor en castellano, que lo entiendo mejor.’ I així sempre, d’humiliació en humiliació, d’imposició en imposició.”

En efecte: la discriminació lingüística en l’àmbit de la salut és dels subgèneres de la cosa que ens provoquen més sensació d’impotència, perquè ens agafa en les situacions que som més vulnerables davant de l’interlocutor. Mentre tens un còlic nefrític, mentre estàs parint, mentre et fan proves neurodiagnòstiques, mentre t’anuncien les pitjors notícies que et pots esperar, diguem que no estàs en les condicions més favorables perquè et neguin els drets que et poden negar en una oficina de correus, en un centre comercial o en una aula de la Pompeu Fabra.

Per una altra banda, l’opinió pública de masses, cada cop més ferotge a l’hora de deshumanitzar la minoria nacional catalana –una deshumanització que ningú no dubtaria a qualificar de delicte d’odi si fos sobre altres col·lectius històricament oprimits–, justifica la discriminació amb un acarnissament pervers: què preferiu, ens demanen sempre, que un metge sigui un bon metge o que parli català? Un fals dilema que ens ve a voler dir, en cru: què preteneu, parlar la vostra llengua i que a sobre us curin com a tothom? I la idea ha calat fins al punt que molts catalanoparlants han assumit amb naturalitat que, donat el cas, i a diferència dels castellans, hauran de triar entre dos drets (que són intrínsecament seus!): el de l’atenció mèdica i el de ser entesos –ja no dic atesos– en la seua llengua. Qui us heu cregut que sou, per merèixer-vos tal privilegi, un pacient de Saragossa o de Badajoz?

A Catalunya, que de tots els Països Catalans és on figura que estem més bé, es dóna una combinació fatal per a tota llengua minoritzada i sense la protecció d’un estat –i, segons com, ni tan sols d’un govern:

–Primerament, com que ens falten metges, els hem d’importar, mentre que els d’aquí se’n van a exercir a fora. Per notícies recents hem sabut que la meitat dels col·legiats en medicina són formats fora de la UE, la majoria a Llatinoamèrica, mentre que un 57% dels residents, generalistes o futurs metges es plantegen marxar del país quan acabin la residència. De fet, no és més que un altre sector en què les condicions laborals propicien l’exportació de talent propi i la importació de professionals disposats a assumir la precarietat vacant.

–Aquest primer punt ens porta al segon, que com que l’hem tractat diverses vegades l’enllestirem de seguida: la utilització sistemàtica dels nouvinguts per part de l’espanyolisme i del catalanisme “simpàtic” –el que amaga la llengua per racisme o classisme– en la seua lluita per acció o per omissió contra la normalització del català. Aprofitant-se de la manca d’oportunitats d’aquests treballadors per decidir des del coneixement –condició necessària per a establir vincles amb la cultura del seu país d’acollida–, se’ls apropien per defecte, posant les servituds de la seua precarietat al servei de la causa anticatalanista, posicionant d’aquesta manera la baula feble contra la llengua feble.

–El tercer punt encara s’acaba més ràpid i ja l’havíem avançat abans: si un govern no és capaç de fer complir les pròpies lleis, doncs ja ho tens: en la salut i en la malaltia, pum i pam.

Enfilant els tres punts, la conclusió és clara: mentre els metges catalans se’n van a exercir a fora en altres llengües, els seus col·legues nouvinguts, per alguna limitació cognitiva que els suposa el supremacisme castellà, no seran mai capaços de fer el mateix per atendre els drets dels seus pacients. Paradoxalment, els supremacistes catalans som els que entenem que un metge català no està més dotat que cap altre per a exercir en un idioma diferent. Ara bé: si l’administració també s’ho creu, no sé què espera a oferir-los cursos especialitzats a manta, a tota hora, gratuïtament. O això, o els ofereixen salaris i condicions laborals dignes, el que sigui primer, perquè es veu que el català cau de rebot amb els zeros del compte corrent.

Dit tot això, ara suposem que es fes el miracle: que el país produís tants metges com ens calen i que els facultatius de quilòmetre zero no es veiessin obligats a ser de kilòmetres a mils. Doncs resulta que les prestigioses universitats de medicina catalanes, per gràcia del sistema de districte únic dins l’estat, tenen un 30% d’estudiants vinguts de fora de Catalunya. A la Facultat de Lleida són més de la meitat del total. A la Rovira i Virgili, els alumnes de fora dels Països Catalans passen del 40%. Sense tenir-ne ni idea, em demano si Medicina deu ser cap excepció respecte d’altres graus, allò de si un sol alumne ho demana, la llengua de la classe es gira com un mitjó. Perquè “un volum important” dels alumnes de fora –les cometes acoten paraules del doctor Antoni Trilla– vénen amb la idea de formar-se i tornar, i no me’ls imagino pas en una consulta de les espanyes excusant-se que se’ls escapi el vocabulari mèdic en català.

Acabem amb un altre supòsit, i és que els doctors no catalanoparlants, i sanitaris en general, entenguessin i fins enraonessin la llengua del país. Que, un cop rebuts els cursos corresponents, sabessin entendre i replicar a ta padrina amb demència, a ton fill amb trastorn de l’espectre autista, a ta mare balbucejant mentre es desperta de l’anestèsia. De fet, aquests metges i sanitaris ja existeixen o estan en procés d’existir, així que canviaré els temps verbals per dir que, així i tot, encara hi ha catalanets que quan els llegeixen el nom a la placa, o els veuen el color de la pell, o els senten l’accent, canvien al castellà perquè ells “no tenen cap problema amb la llengua”, donant-los a entendre que aquell idioma que s’han pres la molèstia d’aprendre tampoc no el parla tanta gent i que, al final, era una pèrdua de temps. I així es tanca el cercle de la padrina que no sap escriure el català i de la mare que va estudiar a l’escola franquista: ensenyant als fills que la llengua de casa, la que no val per a jugar, tampoc no serveix per a estar malalt.