Tu ets la noia silenciosa

Vius en un país en guerra, en guerra amb un país veí. Vius sola amb el teu oncle vell, en un poblet. Sobreviviu amb ben poc. Tu teixeixes per mantenir les mans i el cap ocupats. I l’ocupació arriba al poble. Un oficial de l’exèrcit enemic se us allotja a casa. No us hi podeu negar. Però li podeu negar la paraula. Us hi resistiu amb el silenci. Això és El silenci del mar, de Vercors (pseudònim de l’escriptor, dibuixant i editor de les mítiques Éditions de Minuit, Jean Bruller), traduït per fi al català, finíssimament, per Jordi Martín Lloret i publicat als Petits Plaers de Viena Edicions.

“Gràcies a Déu, sembla decent”, et diu l’oncle quan l’oficial no us sent. Es diu Werner von Ebrennac, és alemany, vosaltres sou francesos, som al 1940, en un petit poble de la França ocupada. Ebrennac resulta que és un home culte, compositor, i admirador de la cultura francesa. Però ara només és un oficial de l’exèrcit enemic. I és un només que ho ocupa tot. A El silenci del mar és l’oncle qui parla, qui narra. Tu només diràs una paraula a l’oficial, li diràs “adeu”. L’oncle i tu feu “com si l’oficial no existís; com si fos un fantasma”, tot i que ell afegeix també: “No puc ofendre un home sense patir, encara que sigui l’enemic”. Callar aquí no és obeir, és resistir, però també és protegir-se. L’enemic ha entrat en la teva intimitat, dorm al pis de dalt cada nit. Li sents les passes, te n’aprens els sons i saps traduir-los en gestos encara que no el vegis. “Estic content d’haver trobat aquí un vell digne. I una noia silenciosa.”

Tu ets la noia silenciosa. La nouvelle de Vercors és plena de silencis, sons, olors, i una sola veu, la de l’oficial alemany. Tu només diràs una paraula i algú t’hauria de donar la veu. L’alemany us parla cada vespre i se us acomiada sempre amb un “que passeu una bona nit”. I no sé si tu la passes bé, la nit, amb aquell intrús a casa. El silenci es pot tocar, és de pedra, és de fusta, és de fil, és tot el que t’envolta, dins la novel·la i fora, ets la noia silenciosa, no sabrem mai què penses ni què hauries dit si haguessis pogut parlar. Ho podem endevinar, intuir, imaginar, perquè El silenci del mar Vercors l’escriu per fer participar el lector. Un lector que el llegeix gairebé immediatament.

El llibre passa al 1940, Jean Bruller, sota pseudònim, l’escriu l’estiu de 1941, i es publica el 1942 en una edició artesanal, els exemplars circulen per la França lliure i fins i tot per l’ocupada, inclús se’n llencen uns quants en paracaigudes per encoratjar la resistència del territori ocupat. Bruller després fundarà les Éditions de Minuit i el primer llibre que publicaran serà el seu Silence. També és el primer llibre que escriu, abans només n’havia il·lustrat, com a dibuixant.

El silenci del mar recull el que no ens arriba en les grans novel·les sobre la Segona Guerra Mundial, és el que en diuen microhistòria, la història petita, la del dia a dia de la guerra, sense trets, sense herois, sense proeses ni grans gestes, només un dia rere l’altre de silenci, de resistència, d’ocupació. Just després de la guerra, la novel·la es va retransmetre radiada per la BBC en una versió en anglès de Cyril Connolly, i el 1949 Jean-Pierre Melville en va fer una pel·lícula amb Howard Vernon, Nicole Stéphane i Jean-Marie Robain. Però en català no l’hem pogut llegir fins ara, vuitanta anys després.

I vuitanta anys després, encara no hem sentit dir més que “adeu” a la noia silenciosa. Imagino una escriptora francesa que torna a aquell silenci del mar de Vercors per fer-la parlar a ella, a la noia que teixeix callada. Què pensa, què espera, què creu que viurà, imagina cap futur? Compta punts per no pensar-hi? Imagino que aquesta escriptora francesa escriu un altre silenci del mar, el de la neboda silenciosa que a banda de veure l’enemic a casa, de veure un oficial alemany a casa, també hi veu un home fort i culte, un home amable si no fos que és… l’enemic. O que escriu com arriba a odiar viure amb l’oncle des que els pares van morir (a la guerra?), perquè ella abans vivia a París i tenia tot un futur al davant, fins i tot potser festejava. I el seu silenci? És un silenci silenciat.

Un silenci silenciat i ella la més callada de tots. L’oficial i l’oncle tenen veu, el primer perquè parla en veu alta, el segon perquè narra, ens narra el silenci de l’estança. Ella no té veu. Només una paraula, que segur que la diu amb un fil de veu, la gola seca, les cordes vocals poc entrenades. Ella hi és, hi veu, hi sent, escolta, mira, teixeix i tota la resta és en mans de qui llegeix, del que vulguem imaginar per a ella. I les ganes que t’empenyen a fer-li una vida a mida, una vida que l’allunyi aviat d’aquell silenci carregat de por, d’aquella actitud digna però passiva, d’aquella resistència quieta que és l’únic que li queda. Potser acaba la guerra, l’oncle es mor poc després, de vell, ella hereta aquella casa, austera, escarransida, però se la malvèn per poder tornar a París i començar de zero enmig d’aquella Europa devastada i trista, i passarà gana, i potser fregarà escales o farà el carrer, però serà lliure, podrà parlar, fer soroll, no sentirà al pis de dalt les passes de l’enemic que s’ajaça.

I un dia, potser li arriba a les mans un exemplar rebregat de Le silence de la mer de Vercors, i se’l llegirà a estones, amb dificultats, i no crec que s’hi reconegui, en la noia silenciosa que resisteix amb resignació amb els dits distrets entre fils. Si ella fos aquella noia, quatre crits li endinyaria a l’oficial que es desfà en elogis a la cultura francesa de nit i de dia mata els seus veïns. Ella cridaria, ja ho creu que sí, i a crits el faria fora, i que la matin, si volen, que abans morir que viure callada, pensaria amb el llibre entre els dits que ja no filarien.

El silenci del mar no és una novel·la, és un ambient. És breu, petit com la casa on passa tot. Hi ha només tres personatges. Ho vivim tot des del pis de baix. Hi ha sorolls, olors, mirades, poc diàleg. Hi ha un ambient que és tot ell com un personatge, un silenci que és un paisatge, l’ambient parla, el silenci es veu.

No sé si s’ha dut mai al teatre, però jo l’hi duria en una sala petita, fora butaques!, tot l’espai ocupat pel menjador i la cuina de la casa, i el públic assegut enmig de l’ambient, i que l’obra duri dues o tres hores, i que et puguis bellugar per la sala-escenari, però callat, tothom callat, i al damunt, una plataforma de fusta amb l’alemany que puja i baixa i xerra, i sentir clarament el cruixit dels seus passos quan se’n va a dormir. I l’“adeu” final que el diguéssim tots amb ella, amb la noia silenciosa, la noia silenciosa seríem tots, seria el públic, la noia espectadora, la noia lectora, la noia que llegeix en un París de postguerra la història d’una jove que teixeix callada, que teixeix un ambient que es pot tocar, el teixeix amb Vercors, que l’escriu gairebé alhora que passa, i basteix un espai i un temps amb quatre parets i tres personatges que llegint, només llegint, rebem amb els cinc sentits, el silenci es toca, es veu, s’ensuma, es tasta i se sent.

Quan acabés l’obra, no hauríem d’aplaudir, només assentir amb el cap, asseguts tots encara, i deixar-nos uns minuts de quietud abans de començar a abandonar la sala sense pressa, en petits grups, els actors i l’actriu els últims, que apagarien els llums i el clic dels interruptors ressonarien en la buidor de la sala, clic, clic, trencant un moment aquell silenci sòlid que hauríem modelat entre tots allà dins.