09.04.2018 - 22:00
Fa temps que m’ho demano, des del desconeixement total: els estudiants de dret i de periodisme, aquests últims mesos, què deuen pensar? L’ensenyament que reben a les aules, els sembla que es correspon amb les pràctiques que observen a fora? Els qüestionen res, als seus docents, sobre l’actualitat mediàtica, política i judicial (valgui, segons com, la redundància)? I els docents, respecte de les tesis mediàtico-político-judicials del règim, en fomenten l’esperit crític, o n’alimenten l’adhesió a favor d’un bé superior?
Continuo les preguntes: les pròximes fornades de periodistes, per exemple, ja consideraran optatiu el principi de veracitat de la informació? Veurem promocions de juristes que, jo què sé, normalitzaran la pràctica que un jutge s’inventi els delictes d’un adversari per jutjar-lo en conseqüència? Només són algunes qüestions que em vénen al cap, i més me n’hi vindrien si tingués el vocabulari específic que em falta.
D’acord, servidora no sap re de periodisme ni de dret. Però ja tenim una edat i alguns diccionaris a les prestatgeries. Això que ve ara m’ho demano com a ciutadana a nivell d’usuari: com pot funcionar una societat que, per exemple, d’una llei parlamentària per a fer un referèndum (que sigui il·legal per a Espanya és irrellevant), una part en diu ‘llei del referèndum’ i l’altra l’anomena ‘cop d’estat’? De quina manera pot entendre’s una societat que, d’una protesta contra l’abús de poder, una part en diu ‘dret de llibertat d’expressió’ i l’altra la defineix com a ‘delicte d’odi’? Quin futur pot tenir des del moment que, del fet que un policia deixi borni un ciutadà amb munició prohibida, uns contribuents en diuen ‘violència policial amb munició prohibida’ i els altres ‘violència contra la policia que ha d’actuar en defensa pròpia’?
Sense un diccionari en comú, ja no cal ni que discutim sobre la normalització lingüística ni sobre –trec la pols de la memòria– l’estat de les autonomies, que aquesta societat no funcionarà mai. Tampoc no funcionarà si només hi planten cara les víctimes directes de les noves i creatives accepcions, inèdites als diccionaris amb què havíem crescut i ens havíem format com a –ehem– ciutadans lliures. Principalment per una qüestió de proporció demogràfica: els partidaris dels qui reescriuen els diccionaris, i els conceptes, i les lleis, i de passada tot el món que alguns havíem conegut fins ara, compten amb una força mínima de 40 a 7, o, il·lustrada en escons, de 312 a 70, que també s’acosta a l’estructural 5 a 1. Contra aquesta acadèmia imaginària de la llengua, aquest 1 ho té magre per a tornar a fer valdre les ‘velles’ definicions.
Per això, i no surto del tema, és tan important l’alliberament de Puigdemont a Alemanya, més enllà del clatellot al règim judicial espanyol. Amb la decisió del jutge alemany, tot un altre estat –no en sé les proporcions ni els escons– ha posat de nou el diccionari sobre la taula, el de tota la vida, per saber de què coi parlem. En aquest cas, de què parlem quan parlem de violència. M’hi jugo un pèsol que, al país del jutge, els diccionaris deuen definir la violència si fa no fa com al català-valencià-balear que tinc aquí a mà: 1: Força impetuosa i 2: Acció excessiva, amb abús de força. Oi que no calia anar-ho a consultar, que tothom ho sabíem, això de la força? Oi que, en aquesta contesa de 5 contra 1, tothom sap qui la té, qui l’exerceix, qui en disposa del monopoli i qui n’abusa? Doncs apa.
Per als republicans que hem de viure cada dia amb el llum de gas a sobre, que hem de suportar que els mitjans del règim deformin sistemàticament la realitat que hem vist amb aquests ulls, que hem viscut en aquesta pell, que hem dut a terme amb aquestes mans, el fet que ens vingui algú de fora a dir-nos que no ho vam somiar, que no estem tarats, que no som uns malalts, és d’agrair. Perquè saber-ho un mateix –que ho has vist, que ho has sentit, que ho has fet– no serveix de gaire sense el reconeixement de l’altre. I, en un procés d’autodeterminació, de reconeixements en necessites uns quants. Mentrestant, en aquests moments desgraciats que ens toca viure, congratulem-nos que algú parli el mateix idioma que naltros, ja sigui alemany o finès o danès o anglès o vagin passant. Deixem-nos agombolar, ni que sigui per variar una mica, pel caliu de sentir-nos escoltats, que de vegades ja vol dir respectats.
