Un tsunami anomenat Clara Ponsatí

La creixent importància de l’exili en la política catalana es va tornar a demostrar ahir: cinc-cents subscriptors de VilaWeb van omplir el vestíbul del CCCB per escoltar per videoconferència la consellera Clara Ponsatí i, en directe, el seu advocat Aamer Anwar. Tots dos van tornar a demostrar que els punts de vista, enfocaments i actituds de l’exili no són exactament els mateixos que els de l’interior. El llenguatge (‘Catalunya és la darrera colònia d’Espanya’) i el punt de vista (‘Algunes eines de mobilització que semblaven potents s’han convertit en un forat negre i ara sembla que estiguem desarmats. Potser ens hi hem de tornar a posar’) de l’advocat i la consellera no són pas els que se senten més habitualment entre la classe dirigent independentista en aquests moments. El seu discurs fa de contrapès al discurs temperat i conservador del moviment, i els advocats, de l’interior. El tsunami, que aquí sembla adormit, no ho està nord enllà, on diuen que la gent és més desvetllada. Podeu veure el vídeo de tot l’acte ací:

VilaWeb va començar amb Ponsatí i Anwar un any important per al diari: el dels vint-i-cinc anys. El diari fou fundat el maig de 1995 per Assumpció Maresma i Vicent Partal, que ahir va començar l’acte així: ‘Aquest és el primer acte per als subscriptors de l’any 2020, dels feliços anys vint. Ens emociona profundament ser a punt d’arribar a disset mil socis. Una xifra bestial. I ens comprometem que quan la Clara sigui lliure farem un acte amb ella a Sant Andreu de Barcelona, i no a Sant Andreu d’Escòcia, on és ara.’ Al seu costat, el cap de redacció del diari, Josep Casulleras, va conduir un acte dividit en dues meitats, una entrevista amb l’advocat Anwar, i una segona entrevista amb la consellera Ponsatí, seguit des de primera fila per Anna Arqué, Jordi Graupera i més membres de Primàries convidats per l’advocat.

Clara Ponsatí va anar com sempre al gra, i allò que va dir des de Saint Andrews, Escòcia, via Skype, es podria resumir en tres aspectes: el cas Junqueras, la seva possible entrada al Parlament Europeu i els ritmes de la política catalana.

Poques hores després de saber-se que el Tribunal Suprem no allibera Oriol Junqueras, tot i la sentència del TJUE, va dir: ‘S’ha fet oficial que el sistema judicial no se sotmet a l’estat de dret. Ho sabíem els qui ho patíem, però fora de casa costava d’entendre. Ara no. Ara el TJUE no pot fer veure que no ho veu. Però la capacitat que tinguem que les conseqüències d’això siguin beneficioses dependrà del lideratge polític. Em sembla que molta gent té deures.’

Sobre la seva entrada al Parlament Europeu la va donar bastant per feta (‘Sembla bastant clar que seré membre del Parlament Europeu a primers de febrer’) tot i que no confia que això impliqui la retirada de l’euroordre i encara menys que la immunitat consegüent la faci tornar al país (‘Mentre les forces de l’ordre obeeixin el Tribunal Suprem crec que no és prudent que torni a Catalunya’). Ponsatí també va dir que no es veu ensenyant a Saint Andrews mentre és eurodiputada, però que encara no hi ha res decidit.

Clara i directa com sempre, no descarta noves eleccions catalanes (‘Si és veritat que hi ha molts catalans que s’estimen més rendir-se, ho veuríem en unes eleccions. I si fos així, els irredempts que no volem fer-ho, si més no, hauríem d’entendre que som minoria’), però no creu que un partit entorn de l’ANC, que intenti d’unificar tot l’independentisme, tingui recorregut ara mateix, ‘mentre hi hagi un partit gran i establert que deixi tan clar com deixa que no vol afegir-se a aquesta idea’.

Ponsatí diu sovint davant un micròfon allò que molts diuen sense, i ahir en vam tenir un altre exemple: ‘Crec que sense mobilització contundent no hi haurà canvis a l’establishment espanyol. Hi ha sectors polítics que no ho creuen. Hem de tenir una mica de comprensió. Però la força que teníem, potser l’hem desaprofitada. Hi havia d’haver onades i mars que sembla ser que no hi són. I ara estem bastant desarmats, en el sentit organitzatiu. Potser s’ha de reiniciar perquè algunes eines de mobilització que semblaven potents s’han convertit en un forat negre i ara sembla que estiguem desarmats. Espero que m’hagi de menjar les meves paraules.’

‘Sou la darrera colònia d’Espanya’

L’advocat de Ponsatí, Aamer Anwar, també va tenir una intervenció directa i contundent, força allunyada de la majoria dels advocats de l’interior. L’home parla sense embuts (‘Espanya tracta Catalunya com una colònia’), compara alguns polítics independentistes amb els esclaus que viuen a la casa del senyor que denunciava Malcolm X (els esclaus que es beneficien del sistema, en contraposició amb els esclaus dels camps de cotó) i insisteix a dir que el govern català podria obrir la presó a Junqueras per pressionar Europa. Anwar qualifica Sánchez de llop amb pell d’ovella.

Tot plegat demostra, en fi, que l’independentisme actual té dues cares. Hi ha un independentisme partidari d’un discurs i unes accions molt més contundents que no els de l’altre, el temperat i conservador. Són dues visions que fa temps que existeixen, i que de mica en mica van aprofundint les diferències i punts de vista.