Les hòsties acusadores del tsunami Cuixart

Jordi Cuixart ja havia avisat que aprofitaria el judici per acusar l’estat espanyol i a fe de Déu que ho va fer. Jo acuso, tu acuses, ell acusa molt. També havia dit que tenia ganes de declarar i vam poder comprovar que sí, que en tenia. Vam poder-ho comprovar nosaltres i, sobretot, ho van poder comprovar jutges i fiscals. L’extrema dreta no, es va perdre la primera part de la seva defensa extrema de drets fonamentals perquè els representants de Vox van arribar tard. N’hi ha que sempre van tard, quaranta anys o més.

La declaració de Cuixart va retrunyir amb força a la sala del Suprem. Davant les greus acusacions de la fiscalia de ‘llançar twitters‘ (sic), convocar manifestacions fora de termini, registrar pàgines web a Irlanda i participar en reunions, les respostes de Cuixart eren una lliçó de democràcia en tota regla, un al·legat polític d’alta volada, ferm i valent, que la història situarà al lloc que li correspongui. Acusat també de voler organitzar un tsunami amb la campanya Crida per la Democràcia, Cuixart va dir que sí, que tant de bo hi hagués un tsunami democràtic a Catalunya, a Espanya i a la resta del món. L’alta judicatura espanyola no el resistiria, això és evident.

Conec Jordi Cuixart de fa uns quants anys, quan el fiscal Jaime Moreno era assessor de Mariano Rajoy i l’actual president d’Òmnium es dedicava principalment a fer d’empresari. A banda de la bonhomia i la mirada franca, sempre m’ha agradat aquest estil planer i directe que gasta. Pensa què diu i diu allò que pensa. De tant en tant, deixa anar algun ‘hosti’, més quan s’anima que no pas quan s’enfada. Ahir, el jutge el va renyar dos cops i li va dir que aquestes ‘interjeccions col·loquials’ no eren apropiades. Es veu que tenir algú tancat cinc-cents dies en presó preventiva és apropiat, però dir segons quines paraules no ho és, hosti tu.

Cuixart és un gran admirador de la cultura asiàtica i ahir va aplicar de manera precisa les lliçons del filòsof xinès Sun Tzu, autor de L’art de la guerra. ‘Un mestre expert en les arts marcials desfà els plans dels enemics, desmunta les seves relacions i aliances, li talla els subministraments o li bloca el camí, i venç amb aquestes tàctiques sense necessitat de combatre.’ Això va fer Cuixart, com el judoka que aprofita la força de l’adversari per tombar-lo, ell agafava les febles preguntes del fiscal per donar-los la volta i explicar el que ell volia.

El fiscal es va haver d’empassar explicacions exhaustives dels premis literaris i les campanyes d’Òmnium, botifarrades contra la Hispanitat, crítiques al rei espanyol i al Tribunal Constitucional, i referències al franquisme, no democràtic però legal, i a Turquia pel tancament de pàgines web sense ordre judicial. I que per violència, la de la policia espanyola. I si m’ho torna a preguntar, ho torno a repetir. Cuixart es va definir insubmís i pacifista, independentista i mig espanyol, de mare murciana, i va dir que els desperfectes als jeeps de la Guàrdia Civil li sabien greu, entre més coses, perquè aquests vehicles també eren dels catalans, com les escoles públiques malmeses per la policia espanyola el primer d’octubre.

Enmig de proclames a favor de la desobediència civil i lloances a Rosa Parks i les sufragistes, el president del tribunal i el fiscal es desesperaven. Estem perdent el temps, es queixava Marchena al fiscal, i aquest rondinava perquè l’acusat no responia a les seves preguntes i se n’anava per on volia. Cuixart, rebel i trapella, es lamentava a Marchena que al fiscal no li agradaven les seves respostes. Alhora, no s’arronsava i protestava cada vegada que el fiscal no el deixava acabar una frase. I encara li quedava humor per sorprendre’s que no li hagués preguntat si era soci de l’ANC, que sí que n’és.

Aguantant-se el cap amb la mà, preciós gest de llenguatge no verbal, el fiscal va acabar l’interrogatori amb to de resignació i de derrota. Si no fos tan indecent el paper que han acceptat de fer, vindria de gust compadir-se’n i tot. Però no, la fiscalia demana disset anys de presó per a Jordi Cuixart, no ho oblidem. Ahir vam poder tornar a comprovar que no hi ha ni una miserable prova que aguanti el relat de la rebel·lió violenta i tumultuosa. Tweets i retweets, fum. Cuixart mateix se’n queixava: ‘Això que em dieu és una qüestió tècnica, no pas política, que és de què tracta aquest judici.’

Quatre hores i mitja més tard i amb 1.500 nous socis d’Òmnium Cultural, que al final del dia serien 4.000, Cuixart va acabar recitant uns versos del poema No passareu d’Apel·les Mestres: «No passareu! I si passeu, / serà damunt d’un clap de cendra: / les nostres vides les prendreu, / nostre esperit no l’heu de prendre. / Mes no serà! Per més que feu, / no passareu!». Digne i valent, Cuixart va demostrar que el poden empresonar, però que ell serà sempre un home lliure.