09.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 10.10.2021 - 08:58
És una de les obsessions de la dreta espanyola d’aquests darrers anys, i de les que ha passat més per alt: la voluntat de suprimir el magistrat autonòmic en els Tribunals Superiors de Justícia. Les traves legals per a poder executar aquest pla, les han començades a esquivar per la via dels fets consumats, i amb un control decisiu de la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol. I s’han concentrat en Catalunya, amb la supressió de facto d’un dels dos magistrats de designació autonòmica que històricament i per llei, d’ençà del 1989, tenia la sala civil i penal del TSJC. És un afer cabdal, perquè si els TSJ restessin sense magistrats autonòmics, el marge de discrepància interna seria pràcticament nul, tenint en compte el control total progressiu del poder judicial espanyol que va aconseguint el PP, sobretot d’ençà del mandat –mil quaranta dies caducat– de Carlos Lesmes al capdavant del Consell General del Poder Judicial.
Aquesta voluntat respon a la recentralització a l’estat espanyol en l’àmbit judicial mitjançant l’anul·lació d’una singularitat pensada per a impedir que aquests tribunals fossin integrats tan sols per magistrats de carrera judicial, triats directament per un CGPJ com més va més polititzat, uniforme i qüestionat internacionalment. L’actual cúpula del poder judicial espanyol, amb majoria afí al PP, voldria que la capacitat que té el parlament de designar magistrats fos eliminada. De moment, no se n’han sortit amb els intents de modificació de la llei orgànica del poder judicial, però en el cas de Catalunya ja ho han començat a fer per la via dels fets consumats, i preparen el terreny per a culminar una operació que va començar l’any abans del Primer d’Octubre, que encara ara continua i en què entren en joc els contactes i la influència de Lesmes i el paper obedient del president actual del TSJC, Jesús María Barrientos. Barrientos, justament, va arribar al càrrec el 2016, amb el judici contra el 9-N a l’horitzó i dues setmanes després de la investidura del president Carles Puigdemont. El CGPJ de Lesmes anava adobant el terreny.
L’amortització del magistrat Abril
La llei espanyola és clara sobre la presència dels magistrats autonòmics. Tanmateix, el CGPJ l’ha anada vulnerant, pas a pas, cas a cas, sense que pràcticament ningú no alcés la veu. L’ha infringida a Catalunya, a les Illes i a Galícia, on aquests darrers anys ha anat designant magistrats de carrera judicial per a cobrir vacants quan, segons la proporció establerta per la llei, els haurien haguts de triar els parlaments respectius. Perquè la llei diu que en una sala formada per un president i dos magistrats, un d’aquests l’ha d’escollir el CGPJ d’una terna –una llista de tres noms– proposada pel parlament autonòmic. Així ho estableix la llei de demarcació i de planta judicial, que remet a l’article 330 de la llei orgànica del poder judicial perquè concreti la manera de fer-ho. Doncs aquest article deixa clar que una de cada tres places en la sala civil i penal d’un TSJ s’ha de cobrir amb magistrats designats pels parlaments autonòmics.
Això no es va respectar en les darreres renovacions de magistrats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el CGPJ va passar per alt el torn de designació que corresponia al Parlament de Catalunya. I ara mateix, de cinc magistrats, solament n’hi ha un, Carlos Ramos, designat a proposta del parlament, el 2004, quan governava el primer tripartit. Tots els altres són de carrera judicial. I n’hi ha un que s’ha perdut pel camí. Perquè la primera argúcia del CGPJ per a guanyar control directe sobre la sala civil i penal del TSJ a Catalunya fou el 2016, quan es va haver de substituir Joan Manel Abril, que ocupava plaça autonòmica d’ençà del 2012, a proposta del parlament. El 2016, doncs, just quan Barrientos va arribar a la presidència, Abril va agafar una excedència voluntària per a dedicar-se a la tasca investigadora com a catedràtic a la UAB i que compaginava amb la presidència del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra. Fins aquell moment, havia dut la instrucció de la causa contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega pel 9-N, que va acabar d’enllestir José Francisco Valls, de l’Associació Professional de la Magistratura, amb un perfil molt més conservador.
Amb l’excedència d’Abril, el CGPJ no es va adreçar pas al Parlament de Catalunya perquè fes una proposta de tres noms per a designar el seu substitut a la sala civil i penal, com hauria estat preceptiu. En canvi, va amortitzar la plaça vacant. Però no ho podien fer així, havien de cobrir-la, tal com estableix la llei orgànica del poder judicial en l’article 358: “L’excedència voluntària no origina una reserva de plaça.” És a dir, s’ha de cobrir. Però no ho van fer, no van avisar el parlament i van restar a l’espera.
La supressió de facto del segon magistrat autonòmic
Un any més tard, el juny del 2017, hi va haver una altra vacant amb la jubilació d’Enric Anglada. I, en aquell cas, la magistrada Maria Eugènia Alegret fou qui va cobrir aquesta vacant, tot consolidant la seva plaça com a magistrada que fins aleshores tenia com a adscrita pel fet de ser ex-presidenta del TSJC –va presidir el tribunal entre el 2004 i el 2010. Per tant, a la pràctica, Abril se’n va anar i ningú no el va substituir; Anglada també se’n va anar, i Alegret va cobrir la seva plaça. És a dir, un jurista, docent, investigador i catedràtic, designat a proposta d’un parlament amb una majoria de CiU i ERC se’n va anar; i també un magistrat com Anglada, que tenia una certa sensibilitat per la llengua catalana. I, en canvi, una magistrada de carrera com Alegret, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, hi va consolidar plaça.
El parlament, en el moment de més tensió política d’aquestes darreres dècades, no va moure fitxa i no va exigir la plaça que li corresponia d’ençà de la jubilació d’Abril. I tampoc no va protestar per la manera com es va cobrir la vacant d’Anglada. Se’n va aprofitar el Consell General del Poder Judicial governat per Carlos Lesmes, que tampoc no va dir res al parlament i va maniobrar perquè el TSJC acabés definitivament sense el segon magistrat autonòmic que havia tingut històricament.
I tot plegat amb un seguit de moviments ordits entre magistrats en sintonia, amb Lesmes al capdamunt de tots. El magistrat Miguel Ángel Gimeno, que havia presidit el tribunal fins el 2015, en fou apartat, i el CGPJ va col·locar-hi Jesús María Barrientos, en sintonia plena amb la línia hostil i bel·ligerant contra l’independentisme de Carlos Lesmes. Barrientos és qui va condemnar el president Torra i la mesa del parlament, provant, sense èxit, de fer mèrits per a optar a una plaça a la sala segona del Suprem. Gimeno, una vegada apartat, fou nomenat director de l’Oficina Antifrau, el 2016, en substitució de Daniel de Alfonso, després de l’escàndol per les converses amb Jorge Fernández Díaz. Gimeno, que com a ex-president també tenia la plaça com a magistrat adscrit, la va consolidar. Però d’ençà del nomenament a Antifrau, resta en serveis especials, com una excedència. I ara que falta poc temps per a la seva jubilació, que serà l’any vinent, el CGPJ ha preparat el terreny per a substituir-lo, aquesta vegada també per un magistrat de carrera. I ha triat Fernando Lacaba, president de l’Audiència de Girona els darrers vint anys, que va dimitir del càrrec l’any passat i fou nomenat magistrat de la sala civil i penal del TSJC.
Tot plegat s’esdevenia pràcticament alhora que es jubilava, abans d’arribar a l’edat límit de setanta-dos anys, el magistrat José Francisco Valls. Era el maig del 2020. En plena pandèmia, la jubilació va passar pràcticament desapercebuda, i ni Barrientos ni ningú del TSJC no va informar-ne directament el Parlament de Catalunya per a proposar la terna de noms de què hauria de sortir el nom del magistrat autonòmic que li correspondria. En compte d’això, la sala civil i penal va restar amb un magistrat menys dels que hi havia. A més de Barrientos, Maria Eugènia Alegret, Carlos Ramos –l’únic de designació del parlament–, Jordi Seguí –que és en comissió de servei, temporalment, substituint la baixa de Núria Bassols, ara adscrita a la sala contenciosa del tribunal– i Fernando Lacaba. Dos magistrats van plegar, Abril i Anglada; la plaça del primer, el CGPJ la va amortitzar en lloc d’avisar el parlament que proposés un nou magistrat. I la del segon fou coberta per la consolidació de la plaça d’un magistrat de carrera judicial.
Amb Lacaba, el CGPJ va blocar la plaça de magistrat autonòmic; situava al TSJC un magistrat de carrera preveient la jubilació de Gimeno. Perquè, segons les fonts del TSJC consultades per VilaWeb, si Gimeno ja no torna al TSJC i es jubila, Lacaba tindrà la plaça consolidada. Això contravé la proporció que estableix la llei per a la designació de magistrats autonòmics. I el CGPJ ho ha fet d’una manera silenciosa i calculada, perquè pràcticament al mateix temps que es jubilava Valls Gumbau i que es nomenava Fernando Lacaba, el Tribunal Suprem publicava una sentència que avalava aquesta peculiar maniobra.
La imposició d’una nova doctrina
És una sentència recent de la sala tercera –la contenciosa administrativa– del Tribunal Suprem sobre un recanvi polèmic de magistrats en el TSJ de Navarra i que té una ressonància evident a Catalunya. Perquè vol crear un precedent. Carlos Lesmes fou magistrat de la sala tercera del Suprem, després d’haver estat vuit anys com a alt càrrec en els governs d’Aznar; el seu ascens a magistrat del Suprem en aquesta sala fou polèmic, perquè no complia tots els requisits exigits per la llei, però la sala li va donar suport i el va encimbellar, tal com explicava Eldiario.es en aquest article. Era el 2010. Tres anys més tard, era nomenat president del Consell General del Poder Judicial, en ple poder absolut del PP, i amb una reforma de la llei del poder judicial que li permetia de controlar molt més bé l’organisme, fent més difícil el vot discrepant, fent possible que amb la majoria absoluta de vocals del PP en el CGPJ n’hi hagués prou per a designar magistrats. La sala tercera és la que dicta aquesta sentència sobre la renovació de plaça al TSJ de Navarra a final del 2020 i canvia el criteri que històricament s’havia aplicat.
La sentència resolia que en una vacant a la sala penal i civil del TSJ de Navarra tenia preferència per a ocupar-la un magistrat adscrit a la sala, per tal que consolidés la plaça, abans que no el nomenament d’un magistrat autonòmic. La sala tercera deia que la pràctica habitual en la renovació de magistrats autonòmics ja no era la vàlida perquè s’havia anat aplicant darrerament una pràctica diferent, la de relegar els magistrats de designació autonòmica. I sense que hi hagi cap precepte legal que ho avali, perquè les reformes legals que hi havia hagut no alteraven aquest aspecte, el Suprem canvia les normes i prova de fer-ne doctrina amb aquesta sentència.
Aquesta nova interpretació era important per al CGPJ, perquè de retruc li servia per a justificar, si calgués, la manera de cobrir la pròxima vacant de Miguel Àngel Gimeno, en serveis especials com a director de l’Oficina Antifrau, i que la pugui consolidar Fernando Lacaba. El resultat d’aquests darrers cinc anys és prou revelador: en la presidència anterior a la de Barrientos, amb Miguel Ángel Gimeno, el TSJC tenia Carlos Ramos i Joan Manel Abril, designats pel parlament; Núria Bassols, Enric Anglada –defensor de l’ús del català als tribunals– i José Francisco Valls. És a dir, cinc magistrats –dos dels quals a proposta del parlament– més el president Gimeno. Amb Barrientos, ara han romàs Maria Eugènia Alegret, Jordi Seguí –en comissió de serveis–, Fernando Lacaba i Carlos Ramos. Són, doncs, quatre magistrats –solament un d’autonòmic– més el president. Davant aquesta alteració anòmala de la composició de la sala, el Parlament de Catalunya encara té un cert marge de maniobra: adreçar-se, tal com preveu la llei, al Consell General del Poder Judicial per a fer valer la plaça i el pes que li correspon.
