28.03.2025 - 11:12
|
Actualització: 28.03.2025 - 11:59
La secció d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha absolt Dani Alves del delicte d’agressió sexual. El futbolista va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per l’Audiència de Barcelona per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona el desembre del 2022. El ple de la secció d’apel·lacions, format per Maria Àngels Vivas (ponent), Roser Bach, María Jesús Manzano i el magistrat Manuel Álvarez, considera que la versió de la víctima no s’ha contrastat prou amb més proves per sostenir la condemna. Contra la decisió del TSJC, encara s’hi pot presentar recurs al Tribunal Suprem espanyol.
Aquesta nova sentència critica durament la resolució de l’Audiència de Barcelona i diu que té una “sèrie de buits, imprecisions, inconsistències i contradiccions sobre els fets”. Els jutges assenyalen una manca de fiabilitat en el testimoni de la denunciant quant a la part del relat que es pot comprovar amb el vídeo enregistrat a la discoteca i també sobre la negació d’una pràctica sexual corroborada “amb molt alta probabilitat” per proves d’ADN. El tribunal afegeix que, en canvi, en la sentència objecte de recurs s’acceptava la resta de la declaració –el que es refereix a la penetració vaginal no consentida al bany de la discoteca– i s’eludia el contrast d’aquesta declaració amb unes altres proves, com ara la pericial dactiloscòpica i la biològica d’ADN.
“Ha resultat ser un testimoni no fiable perquè unes altres de les seves moltes afirmacions no s’han verificat”, diu la sentència, i afegeix que l’Audiència de Barcelona va eludir el contrast d’aquesta declaració amb les altres proves. El tribunal afegeix que l’única hipòtesi remarcable que se sotmet a judici és l’acusatòria i que, per tant, el fet de no donar-la per acreditada no implica afirmar que la hipòtesi veritable sigui la que manté la defensa de l’acusat.
La secció d’apel·lacions aclareix en la resolució la diferència entre credibilitat i fiabilitat: “La sentència d’instància utilitza, en la seva anàlisi, el terme credibilitat com a sinònim de fiabilitat, i no ho és. La credibilitat respon a una creença subjectiva, que no es pot contrastar, associada a qui presta la declaració; la fiabilitat, en canvi, afecta la declaració mateixa.” I afegeix que allò que cal avaluar respecte del testimoni en si per a determinar-ne la fiabilitat és la veracitat, és a dir, la correspondència entre allò que el testimoniatge conté i allò que ha ocorregut, i això només és possible si es compta amb elements objectius que permetin de determinar-ho. Afegeixen que la sentència anterior “no explica per què es pot acceptar un relat no verificable amb prova perifèrica, però amb origen en un testimoni que ha resultat no fiable en la part del relat que es pot contrastar”.
En relació amb la noció de consentiment, aquest tribunal comparteix amb l’anterior que allò que fes abans la denunciant no pot tenir cap efecte sobre l’existència o no de consentiment. És a dir, que el consentiment ha de ser present en els diversos actes d’una relació i que haver tingut un comportament concret abans dels fets no implica donar carta blanca per a tot allò que vingui després. Ara, diuen que la conducta de la denunciant que es pot observar a l’enregistrament de les càmeres de seguretat difereix de l’exposada en la seva declaració. Diuen que, una vegada constatat que “allò que va explicar la denunciant difereix notablement d’allò que es va esdevenir segons l’examen de l’episodi gravat, l’examen del que no és registrat ha de ser particularment rigorós i estricte d’acord amb les exigències de la presumpció d’innocència”.
“Les insuficiències probatòries que s’han expressat condueixen a la conclusió que no s’ha superat l’estàndard que exigeix la presumpció d’innocència, el qual ha de desplegar els seus efectes conduint a la revocació de la sentència d’instància i al dictat d’una resolució absolutòria, deixant sense efecte les mesures cautelars adoptades i acordant en conseqüència la devolució de les quantitats dipositades”, acaben dient.