08.11.2020 - 21:50
Les eleccions dels Estats Units, fins i tot amb la victòria de Biden, han demostrat la capacitat de Donald Trump per a mobilitzar l’electorat al voltant del ‘trumpisme’, un estil, una noció política i un contingut que analitzem amb el professor de civilització nord-americana de la Universitat de París, François Vergniolle de Chantal.
—Ningú no s’esperava uns resultats tan ajustats, i encara menys que el president en funcions, Donald Trump, augmentés la seva popularitat sumant algunes parts de l’electorat. Com s’explica això? Ens trobem davant d’un objecte polític, el ‘Trumpisme’, que desafia les previsions?
—La veritat és que els resultats d’aquestes eleccions haurien de posar fi a una línia d’anàlisi que des de fa quatre anys afirma que l’elecció de Donald Trump el 2016 va ser un accident, que va ser escollit per poc i de forma que ningú no podia preveure. Hom afirmava que la seva victòria es devia només a l’arcaisme representat pel Col·legi Electoral i el format de les eleccions. Però els resultats del 2020 expliquen que el ‘Trumpisme’ en realitat es correspon a tendències importants subjacents a la societat nord-americana i, en particular, dins la comunitat blanca. Les enquestes de sortida dels col·legis electorals mostren, per exemple, que el 57% dels blancs van votar per Donald Trump en aquestes eleccions –dada que de totes maneres cal tenir en compte que és incompleta, a causa de l’elevat nombre de vots per correu.
—I això com ho hauríem d’explicar?
—Donald Trump juga amb les pors de la majoria blanca i intenta portar-los així cap a la seva causa. I funciona. Ha funcionat als suburbis, Trump hi insistia que els demòcrates els volien arruïnar, i també entre les persones majors de seixanta-cinc anys que, fins ara, els observadors pensaven que eren electorat que s’allunyaria del president a causa del seu extremisme i la seva gestió de la crisi per la covid-19.
—També ha passat en el cas del vot llatinoamericà…
—Pel que fa al vot llatinoamericà no cal equivocar-se. Els llatinoamericans són un electorat molt divers; a priori, només els de Florida –és a dir, cubans nadius, generalment conservadors– han seguit el candidat republicà. Tot i això, hem de tenir cura de no generalitzar les categories, sobretot amb un candidat molt polaritzador com Trump, que personalitza el poder excessivament.
—Fa quatre anys que analitzem el ‘Trumpisme’. Com ho definim concretament? És un conjunt de polítiques, un estil, una ideologia? Pot continuar i amplificar-se amb Donald Trump o sense ell?
—El ‘Trumpisme’ és abans que res un estil: un rebuig a intermediaris i compromisos, una retòrica molt senzilla i directa, un rebuig a les ideologies i la seva sofisticació, un entusiasme pel líder. Però el ‘Trumpisme’ no és només estil, també és contingut. Després de quatre anys de presidència, el ‘Trumpisme’ ha pres forma. Es basa en el que es va anomenar ‘paleo-conservadorisme’ als anys noranta, una mena de conservadorisme reprimit, una barreja de nacionalisme ultra, orgull blanc i recerca d’un boc expiatori. Trump ha convertit aquest discurs, fins ara ocult, en corrent principal de la política americana. Va aprofitar la ‘política d’identitat‘ per a mobilitzar la comunitat blanca, especialment –però no tan sols– la més modesta. Per tant, com diu la historiadora Sylvie Laurent, ‘va polititzar una subjectivitat’, que és la de la por dels blancs més pobres, en el context més general d’una societat diversa i multicultural. Aquest patrimoni és aquí i hi és per quedar-se. Fins i tot si Trump perd finalment les eleccions del 2020, si no funciona l’atac judicial que prepara, el seu resultat, que gairebé no és una derrota, demostra que aquest moviment és aquí per quedar-se.
—Hi ha algun punt cec, realitats sobre el terreny que s’escapen de l’anàlisi dels mitjans convencionals i fins i tot dels cercles acadèmics, que ens pugui permetre de comprendre millor aquest èxit de Trump i les seves idees?
—Generalment tendim a subestimar dues coses. En primer lloc, l’entusiasme dels votants de Donald Trump per l’heroi, malgrat tots els escàndols que l’envolten. Sovint parlem d’un club de fans i és cert. Aquí hi ha una connexió simbiòtica que eludeix els enquestadors. I a més, hi ha el fet que Trump gaudeix, especialment entre els votants minoritaris, llatinoamericans per exemple, d’una aura d’èxit. Ell encarna ‘el somni americà’, una forma de conquerir la virilitat també, i això atrau alguns votants.
—Qui encarna el ‘Trumpisme’ ara, més enllà del president en funcions? Hi haurà un procés de successió de la seva figura?
—Hi haurà un problema evident de lideratge dins el Partit Republicà. Sembla que Donald Trump ha aixafat tota la competència interna i ha convertit el Partit Republicà en un partit irracional on es podria escollir, per exemple, un candidat amb simpaties per la teoria de la conspiració de QAnon. És el que acabem de veure a Geòrgia amb l’elecció de Marjorie Taylor Greene, a la Cambra de Representants. Hi ha diversos electes al Congrés que han adoptat una línia i un estil ‘trumpià’: Tom Cotton, senador d’Arkansas, i Josh Hawley, senador de Missouri. Però cap d’ells té la visibilitat que necessita ara mateix. A més, Trump representa un foraster de la política: és així com va construir la seva personalitat política, apareixent des de fora i trencant sistemàticament totes les normes del debat públic. Per això, sembla que la successió de Trump més aviat arribarà amb algú que segueixi una línia similar i que no tingui una llarga carrera a la vida pública. A priori aquest no pot ser Mike Pence, sinó més aviat figures mediàtiques o personalitats de la societat civil que ara mateix no sabem identificar.
Aquesta entrevista fou publicada originalment a The Conversation amb el títol ‘Le trumpisme, un courant qui est là pour durer dans le paysage politique américain‘.
