14.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 14.07.2024 - 21:45
Han intentat d’assassinar Donald Trump i segurament amb això l’han fet, novament, president dels Estats Units. La trajectòria de la bala, l’impacte que fa a l’orella dreta, el punt des d’on és disparada i la velocitat fan impossible de pensar en un atac de falsa bandera. Si avui Trump és viu és purament de miracle. El tret anava ben dirigit i segurament va ser un moviment instintiu seu que li va salvar la vida. Ningú no s’arriscaria a atacar amb tan poc marge de seguretat solament per aconseguir un efecte publicitari.
Ara com ara, no sabem res de la motivació del tirador, pràcticament no sabem ni qui era, però l’efecte que ha aconseguit és el contrari del que sembla que cercava. Si la victòria de Biden ja era molt difícil per culpa dels problemes que té, ara ja és impossible, a parer meu. Les eleccions són per a Trump i que Déu ens agafe confessats a tots. Perquè les conseqüències terribles, horroroses, de la seua reelecció es faran sentir arreu del món, molt especialment a la nostra vella i esgotada Europa.
L’atac contra Trump no és cosa excepcional als Estats Units: Reagan va sobreviure també a un atac el 1981, Roosevelt el 1912. Però els presidents Lincoln, Garfield, McKinley i Kennedy van ser morts. Com també van ser morts Bob Kennedy, Martin Luther King i Malcolm X, per exemple. La violència política als Estats Units té una llarga tradició, si em permeteu de dir-ho així, que inclou l’assalt del Capitoli, precisament a les mans de la gent de Trump. Però que un atemptat com aquest no siga excepcional no vol dir que no siga greu.
I és especialment greu perquè vivim en una època, a tot el món però cada dia més a prop de casa, terrible. Les morts són incomptables, indigeribles, a Gaza. Hi ha les morts quotidianes i brutals a Ucraïna, un hospital infantil a Kíiv l’altre dia arrasat fins als fonaments. Hi ha les morts callades dels armenis a l’Artsakh. Les morts amagades al Sàhara Occidental i per tot el Sahel. Les morts, encara tants anys després, al Tibet. Les morts en les barcasses que vénen de l’Àfrica o en les caravanes de la fam que pugen de l’Amèrica central cap al Rio Grande. Hi ha les morts en tota mena d’incidents armats ací mateix. Kalàixnikovs a Girona. Hi ha una violència quotidiana que s’estén com més va més, sense que ningú l’ature i que ens anem acostumant a pensar que és normal.
Fa uns quants dies vaig tenir l’ocasió de dinar i parlar moltes hores amb uns amics israelians, jueus, gent mobilitzada per la pau, l’autodeterminació dels palestins i la pau. Un d’aquests amics em va impressionar quan em va dir que no veu cap més eixida al seu país que una guerra civil –jueus contra jueus a trets pels carrers. Ahir la premsa americana parlava espantada del mateix espectre. Els catalans vivim del 2017 ençà sota la violència quotidiana i cada dia més desacomplexada no solament del poder espanyol, sinó ara també dels nostres envalentits veïns espanyolistes. Fins i tot entre nosaltres creix la violència –el to d’una part minoritària però molt cridanera de l’independentisme és cada dia més encrespat, més ple d’odi, menys lúcid i democràtic. A França reben musulmans i jueus. A Itàlia o Alemanya renaixen els esquadrons feixistes proclamant que la violència és el camí. A l’Índia i a l’Argentina triomfen autòcrates que neguen la democràcia i fan befa del vot popular.
Al final, la pregunta, la que em faig jo, és de quina manera les nostres societats podrem frenar això si vivim tots plegats en una era brutal de desil·lusió col·lectiva? Com podem haver passat en tan poc de temps de la il·lusió per projectes concrets i tangibles –la república catalana, en el nostre cas–, cridats a millorar-nos la vida, a aquesta espècie de depressió col·lectiva generalitzada que ens afecta personalment, ens fa posar de mal humor, ens torna esquerps i desconfiats, violents amb el que hauria d’estar al nostre costat, desesperadament agressius?
Per a mi, la resposta està en la desfeta de la democràcia, en aquest retrocés generalitzat de la democràcia que es viu al món i que vivim molt clarament als Països Catalans i a Europa. Durant aquest segle, de l’atac a les Torres Bessones i de la crisi bancària del 2008 ençà, hem anat perdent, de mica en mica, aquell espai preciós, col·lectiu, que ens permet de respirar socialment, dialogar, créixer en el debat i construir alternatives que milloren la nostra vida.
I l’exemple català torna sobre la taula. Nosaltres hem omplert milers i milers de pàgines explicant el nostre projecte, l’hem transmès del dret i del revés, amb tota mena de detalls, esprement la intel·ligència col·lectiva, però també la personal de les nostres ments més brillants. Hem bastit majories de tota classe, electorals, socials, parlamentàries. Hem presentat a l’altre tot de propostes de negociació, d’acord, de debat. I no hem trobat per resposta res més que violència. I encara és hora, avui, que l’esquerra espanyola –de la dreta, ni en parle– ens diga quin pla té per a Catalunya. Si és que té cap pla que no siga el d’ara: aprofitar-se de les conseqüències de la repressió fent veure, alhora, que no és cosa seua.
Norbert Elias, el gran sociòleg fugit de l’Alemanya nazi, va descriure allò que anomenava “procés de civilització”. I va avisar que una societat violenta no es podia arreglar simplement eliminant els factors que l’havien deteriorada. Perquè la violència i les forces que la creen tenen el potencial de portar-nos una vegada i una altra a la condició de “descivilització“, tal com l’anomenava ell. La descivilització és aquell moment en què la “gent corrent” –per fer servir l’expressió de Christophe Guilluy– ja no troba punts en comú en la societat i perd completament la fe en les institucions i en la política. El coneixement compartit, aleshores, s’erosiona i els llaços comunitaris es desfan fins al punt que algunes persones, inevitablement, decideixen d’actuar desesperadament amb la violència, amb una violència que augmenta al seu torn la desconfiança en les institucions i els líders, i així successivament.
El procés que descriu Elias no és inevitable, però s’ha comprovat que si es prolonga molt cada vegada fa més difícil de tornar a la normalitat. En aquest moment, doncs, en què es poden veure clars signes de descivilització al nostre voltant, crec fermament que tan sols podrem salvar-nos si fem un gran esforç de tornar a la confiança col·lectiva i de reprendre els projectes il·lusionadors. Cadascú en el seu, cadascú, en cada país, des del seu.
I nosaltres tenim molts avantatges, en això. Perquè sabem com es fa. Hem acumulat una quantitat immensa de coneixement –allò que hem fet bé i allò que hem fet malament. Ho vam saber fer el 2017, abans de deixar-nos caure pel pendent que ens ha portat ací, tan avall, on som. Sabem que hem de posar-nos d’acord sobre com rematar-ho tot, i no tornar a quedar-nos a la porta. Sabem que no tenir projecte i continuar barallats i irritables així no ens mena enlloc. I, en definitiva, crec que som conscients que és de les poques accions que, al final, únicament depenen de nosaltres i que si tenen èxit o fracassen no en podem culpar ningú. Les excuses, doncs, a un altre lloc, o la descivilització ens matarà a tots plegats.
