Cada vegada que llegeixo, que veig, que recordo que aquest personatge de color carabassa ha estat elegit president dels EUA, em torna al cervell la seva veueta aguda dient they are eating the dogs!, la boqueta de cul de pollastre que s’arronsa i que es manté tant com dura la cançoneta quan fa dooooggs…!

És com una maledicció: they are eating the dooooooggs!

“A Springfield –va dir Donald Trump en aquell debat televisiu–, es mengen els gossos. Els immigrants, ho fan. Es mengen els gats, es mengen… es mengen els animals de companyia de la gent que hi viu. I això és el que passa al nostre país.”

He mirat de traduir-ho més o menys literalment. Que no sembla un discurs gaire elaborat, que algú pot creure que va ser una sortida espontània del guió, però que resulta que el tenia preparat. Com aquelles teatralitzacions de pa sucat amb oli que es gasten als xous de la lluita lliure americana (i en les quals el mateix Trump ha participat, per cert, amb idèntica gesticulació superlativa de la que després li hem vist als mítings). Un discurs, val a dir, que després no rectifica. Perquè Trump no rectifica mai. Així es vol i així es representa i se’n vanta. I essent així, i perquè és així, l’han votat. De Milei, el personatge que ha arribat a la presidència de l’Argentina cridant i insultant i amenaçant, també en diuen una cosa similar: que resulta que ell és així.

Individus autèntics, sense filtres, rupturistes, que diuen el que pensen i pensen el que fan. No? Aquesta és, si més no, la projecció que d’ells mateixos transmeten, i la que arriba, i la que arrela en un humus d’inquietud i d’afartament generalitzat.

Passat un mes si fa no fa de la catàstrofe de la gota freda, i de la pèssima gestió que en van fer i fan Carlos Mazón i tota la seva camarilla del PP (pèssima i, deixem-ho clar, sí, criminal), amb les vides que la nefasta suma d’inutilitat i desinterès va costar (dues-centes vint-i-dues persones mortes i quatre de desaparegudes), s’han començat a publicar enquestes d’intenció de vot al País Valencià. I ja sabem que les enquestes ehem i que falta tantíssim per a les properes eleccions i que etcètera, però, si més no, bé sembla que mostren un dibuix i una tendència: que el PP perd aquella autopista cap a la majoria absoluta que tenia, i que baixa, i que baixa molt; que el PSOE (associat clarament amb Madrid-Sánchez, perquè la sucursal d’aquí no ha pintat fava) també baixa, però no tant; i que pugen (molt) Compromís i… Vox.

El creixement de vot de Compromís sembla lògic, atesa la feina que han fet durant el desastre, i que ofereixen la veu per a la denúncia i la indignació, i que tenen la legitimitat d’haver alertat sobre les conseqüències del canvi climàtic o de l’especulació urbanística, per exemple. El cas del partit de l’extrema dreta espanyolista (i de l’altra excrescència que li ha sortit en competència d’extrem ultra i populista i que també arreplega vots, encara que de moment sembla que sense representació), ja es fa més complicat d’explicar, potser: al capdavall, va ser Vox qui va reclamar que s’eliminés la Unitat Valenciana d’Emergències creada pel Botànic, i qui ha fet i fa bandera del negacionisme del canvi climàtic, i qui ha desaparegut també a l’hora de la crítica o les propostes.

Així doncs, per què puja? Des d’una anàlisi racional, des d’un esquema elaborat amb les dades fredes posades sobra la taula d’un despatx, la cosa no té gaire sentit. Per no dir gens. Ben mirat, va en direcció contrària dels interessos o les necessitats objectives de la gent (de la gent que els vota, sí). I pot ser que ens preguntem que com pot ser. Aquesta redundància. Jo també m’ho pregunto. Sé que la resposta són respostes, i que tenen arestes, i més interrogants encara, variacions, de tot. L’única que no serveix és aquella que alça la bandera de la superioritat (moral, intel·lectual, sempre autoatorgada) i determina que la gent (la resta de la gent, és clar, la gent que no ets tu mateix) és ruca.

Un dia d’aquests (dilluns!) vindrà a València, convidat per la Fundació Nexe i la llibreria Fan Set, Miguel Urbán. Ha publicat un llibre molt interessant, Trumpismos (Verso), on, precisament, radiografia l’onada de reaccionarisme autoritari que s’escampa pel món, i com el malestar social que pasten la crisi del capitalisme i l’emergència climàtica es manifesta en una “rebel·lió reaccionària”. Ho radiografia per mirar d’entendre’n claus i mecanismes. Per trobar la manera de combatre-ho. Perquè resulta que no és inevitable ni, tampoc, irreversible.

I ja sabem que no és qüestió de translacions automàtiques ni de fórmules màgiques, però el fet és que no me’l trec del cap, aquest Trumpismos. A l’hora de mirar què ens passa, aquí, també. Perquè el cas és que en un moment en el qual les institucions, els mecanismes polítics, havien de respondre a les necessitats urgents de les persones que se suposa que governaven (alertar del perill, organitzar l’auxili peremptori, informar, estructurar la resposta), i donar-los la seguretat i la protecció que aquestes estructures implícitament o explícitament prometen, no ho van fer. Ans al contrari: van desaparèixer. I van generar, amb aquesta desaparició, encara més mals, més dolor, desemparança. Morts.

És cert i constatable, a més a més, que la crisi de credibilitat del sistema polític ve de lluny i ha estat pastada a consciència. Fa cosa d’una dècada enrere es va manifestar en la Primavera Valenciana i el “no ens representen” del 15-M, per exemple, i mostrava, entre més elements, aquest allunyament de la realitat que transpira l’anomenada classe política, aïllada de la gent, preocupada tan sols de les seves batalletes i fent ostentació de la falta de sinceritat. Davant d’aquesta situació, personatges com ara Trump es presenten (ells, els multimilionaris, sí) i es veuen com a disruptius, propers al poble, forts, sense dissimulacions.

En un temps en què es cullen els fruits del foment de l’individualisme que ja predicava (i practicava) Margaret Thatcher i, per tant, el trencament dels lligams de solidaritat comunitària, si el món que t’envolta et fastigueja i penses la manera de fotre una coça al sistema, que veus podrit i inútil i en contra teu, què fas? El votant d’esquerres, deixa de votar; el votant de dretes, vota per trencar-ho tot.

I que es fotin.

No?

…