La bala ungeix Trump com la divinitat del ressentiment contra Washington

Mentre els aliats històrics del president Joe Biden comencen a abandonar el vaixell –Barack Obama i Nancy Pelosi, dos pesos pesants, li han demanat que reconsideri la seva candidatura–, Donald Trump ha entrat en una fase de santificació que gairebé l’erigeix en la divinitat d’una nova religió. Mentre els demòcrates es barallen, espantats pel declivi de la salut d’un candidat de vuitanta-un anys que ja sembla incapaç de confegir oracions llargues, Trump, ara més legitimat que mai després d’un intent d’assassinat, controla amb tranquil·litat el vell Partit Republicà, ja en té domesticat l’establishment conservador que el 2016 no el volia de candidat i que ara li fa festes, i ha començat a marcar el rumb del seu espai quan ell no hi sigui –bé al novembre, si perd, bé al 2028, si guanya. Les coses poden canviar si Biden deixa pas a un altre candidat, però, ara com ara, les enquestes indiquen una folgada victòria de Donald Trump, que els demòcrates diuen que amenaça la democràcia i que vol esdevenir un dictador.

Aquesta setmana, a la convenció republicana a Milwaukee, Wisconsin, un dels estats decisius, Donald Trump ha estat nomenat candidat per tercera vegada consecutiva. Els assistents alçaven el puny al crit de “lluita, lluita, lluita”, imitant l’expressió de l’ex-president just després de rebre el tret que li va perforar l’orella. En el seu primer discurs d’ençà d’aleshores, Trump va declamar amb dramatisme el moment en què gairebé el van matar –“ho explicaré una vegada i prou, perquè és massa dolorós”– i va demanar unitat. “Cal guarir la discòrdia i la divisió que hi ha a la nostra societat. Com a americans, estem units per un destí únic i compartit. O ens alcem junts o ens enfonsem. Em presento per ser president de tots els americans, no pas de la meitat, perquè guanyar per a la meitat no és cap victòria”, va dir. Amb aquesta invitació a la comunió patriòtica, com si fos un deure sagrat, els republicans han dotat d’un nou significat la paraula “unitat”: criticar Trump, descriure el perill que significa per als Estats Units, és desitjar-li el mal.

L’atzar del cap torçat de Trump que li va salvar la vida per un centímetre és vist per molts del seus seguidors com un miracle que el confirma com una mena de profeta.  “Déu ha protegit el president Trump”, va piular aquell vespre mateix el senador Marco Rubio, un dels seus antics rivals més ferotges. Steve Bannon, l’ideòleg més influent de l’extrema dreta nord-americana, va dir que l’havia protegit “l’armadura de Déu”. La congressista Marjorie Taylor Greene, una de les figures republicanes més extremistes, va dir que la bandera dels Estats Units que onejava damunt de l’ex-president va ser “com veure baixar un àngel”. Trump mateix va dir en un comunicat que “va ser Déu qui va evitar que passés allò impensable”, i en el discurs a la convenció hi va tornar: “Regalimava sang pertot arreu i, així i tot, en certa manera em sentia molt segur, perquè tenia Déu amb mi. Jo no hauria de ser aquí, avui, si sóc en aquest escenari és gràcies a la gràcia de Déu totpoderós. Molta gent diu que va ser un moment providencial.”

Trump es blinda amb la litúrgia espiritual, però no salva Biden ni els demòcrates de crítiques tan apocalíptiques com les que els demòcrates proclamen sobre ell. “No podem criminalitzar la dissidència ni demonitzar els desacords polítics –va dir–. El Partit Demòcrata hauria de deixar de fer servir el sistema judicial com una arma llancívola i deixar d’etiquetar els seus rivals polítics com a enemics de la democràcia, especialment tenint en compte que no és veritat. De fet, sóc jo qui salvo la democràcia per a la gent del nostre país.” El flamant candidat a vice-president designat per Trump, el senador d’Ohio J. D. Vance, va escriure que l’atemptat no era cap incident aïllat, sinó que la retòrica de la campanya de Biden, que diu que s’ha d’aturar Trump sigui com sigui, “ha conduït directament a l’intent d’assassinat”. Trump demana als demòcrates que moderin el to mentre els seus aliats vociferen. L’ex-batlle de Nova York Rudy Giuliani, el seu antic advocat, va dir abans-d’ahir en una entrevista que Biden havia subvertit l’estat de dret.

L’ex-president se sent víctima d’una “cacera de bruixes” i pinta un país tètric, al caire de l’abisme, que tan sols ell pot rescatar. “Són les eleccions més importants de la història del nostre país”, va dir ahir. Trump presumeix d’haver contingut la inflació –ara disparada– i d’haver evitat les guerres durant el seu mandat, mentre que amb el govern de Biden, la resta del món es mofa dels Estats Units. Com a símbol de la decadència, torna la retòrica més agressiva contra els immigrants i la vella proposta d’acabar el mur a la frontera amb Mèxic. “Al nostre país hi té lloc la invasió més gran de la història –va dir ahir–: vénen de cada racó de la terra i la nostra administració no fa res per aturar-los. Vénen de garjoles i presons, d’asils per a malalts mentals, i hi ha una quantitat de terroristes que no s’havia vist mai.” Tercers països, diu, “porten els seus assassins, camells, terroristes i criminals de tota mena i condició als Estats Units”. Per això ell promet “la deportació més nombrosa” de la història dels EUA.

Quan Trump va arribar al poder, molts van creure que seria flor d’un dia: té una retòrica eficaç i populista però desordenada, de vegades farcida d’imprecisions i contradiccions. Encara ara sembla que enumeri dards provocatius i prou, però si la seva victòria va ser una sorpresa l’any 2016 va ser perquè havia aconseguit de canalitzar el ressentiment contra Washington de molts nord-americans, sobretot blancs, de classe mitjana i obrera que se sentien abandonats pel poder. No fou aïllat. Vuit anys després, Trump hauria pogut triar de número 2 una figura més moderada que en compensés les mancances electorals. La tria de Vance és una declaració d’intencions ideològica: l’època del “Tornem a fer gran Amèrica” no haurà estat un parèntesi, sinó que hi haurà continuïtat. Vance és l’autor de les memòries Una família americana (Ara Llibres), el llibre de capçalera per a entendre la victòria de Trump, que traduïa la ràbia i la desorientació dels treballadors desposseïts per la globalització i la desindustrialització.

Vance, gran orador, declama amb vocació literària tot allò que en Trump és desendreçat. Amb el sentimentalisme de l’escriptor i l’ex-soldat, construeix una narrativa ideològica poderosa allà on Trump tan sols fa comentaris esperpèntics de barbacoa. Al seu discurs a la convenció, Vance va explicar que els polítics de carrera com Biden, “sense contacte amb la realitat”, van signar tractats amb Mèxic i la Xina que han destruït els llocs de feina de qualitat i han omplert els Estats Units de productes barats, mentre les fàbriques tancaven i els problemes d’addicció delmaven ciutats com la seva, a Ohio. “La classe dirigent americana va escriure els xecs i comunitats com la meva en van pagar el preu. Durant anys, la divisió entre uns pocs, que tenien el poder i el confort de Washington, i la resta de nosaltres tan sols es va eixamplar. De l’Irac a l’Afganistan, de la crisi financera a la gran recessió, de les fronteres obertes als salaris estancats, els qui governen aquest país han fracassat una vegada i una altra”, explicava.

Això, és clar, “fins que va arribar un home anomenat Donald J. Trump”. Només amb l’adveniment del senyor ric i generós a qui ara ha tocat el Senyor, segons Vance, s’explica que un home com ell, un noi empobrit d’una família desestructurada i d’un poble trinxat, pugui ser candidat a vice-president dels Estats Units. Vance, és clar, va ometre detalls importants, com l’ajut financer que li ha proporcionat Peter Thiel, un multimilionari de Silicon Valley que el va apadrinar fa molts anys, o com el fet que Trump, durant dècades, va donar diners i va jugar a golf amb aquests mateixos destructors de l’ànima nord-americana. Tant se val: Trump en surt exempt perquè ja ho tenia tot fet, a la vida, i tenia la fortuna i els anys de vida per a retirar-se, però, en lloc d’això, “per amor al seu país i a la seva gent, va decidir posar-hi el cos”, i per això ara l’ataquen per terra, mar i aire, amb trets a l’orella i causes judicials. I el relat és difícil de combatre per uns demòcrates al llindar del col·lapse i que, en efecte, s’han girat d’esquena a bona part del seu país.

Vance creu que només l’exèrcit, la fe, les armes protectores, la feina i la família et poden salvar de la decadència deshumanitzadora en què l’elit de Washington, alienada en la seva opulència, han empès la classe treballadora del seu país al ressentiment que ell mateix, de bracet amb Trump, està disposat a canalitzar. La bala contra Trump, en lloc d’arrabassar-li la vida, li n’ha donat una de més llarga, per a ell i per a les seves idees, que ja han germinat de cap a cap dels Estats Units. Floriran peti qui peti, i tant si aconsegueixen de tornar-se del tot hegemòniques com si no, els Estats Units es continuen encaminant cap a una crisi de règim. Al capdavall, com va dir Steve Bannon, que ara ha de complir una pena de presó per no haver declarat per l’intent d’assalt al Capitoli, el 6 de gener de 2020, Trump és tan sols un moderat dins el moviment que representa.