13.01.2019 - 21:50
Fa temps que els comentaristes vinculen l’auge dels mal anomenats populismes amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Seria interessant d’examinar qui va ser el primer d’invocar el terme ‘populisme’ per referir-se a l’extrema dreta i el perquè d’aquesta tria semàntica. Però això requereix un article a part. No hi ha cap dubte que Trump té un concepte extremament narcisista del govern i porta l’autoritarisme fins als límits del sistema. Però aquí hi ha justament el toc d’atenció: que el sistema americà és garantista i molt més fort que qualsevol aspirant a dictador. Quan n’hi ha hagut cap, l’intent sempre se li ha acabat girant en contra.
Trump és l’excusa idònia per a reciclar l’antiamericanisme de tota la vida. Com que aquesta passió és tan arrelada en els hereus de la mitologia de la guerra freda, la comparació resulta inevitable. Però atribuir a Trump el reviscolament del feixisme és com identificar la revolució amb la roba de feina militar i les boines, sols perquè el Che en portava. Encara que sigui banal, a alguns cal recordar-los que allò que anomenen trumpisme pràcticament no té representació al congrés, i que a la Casa Blanca el president està sol. Malgrat l’isme que algun llest li ha encolomat, el trumpisme no és cap doctrina ni cap moviment, i ni tan sols cap estat d’opinió. A tot estirar, un espectacle no sempre graciós. Un per un, gairebé tots els càrrecs que han desfilat per la Casa Blanca han acabat denunciant-ne l’esperit catatònic i l’ambient irrespirable. El GOP no veu l’hora de desempallegar-se del president i, malgrat el suport que encara rep d’una part de la població, ni és popular ni té cap perspectiva d’esdevenir-ho. Parlant rigorosament, Trump no és ni tan sols populista, però sobretot no és cap reflex d’un feixisme a l’alça, per la senzilla raó que els fenòmens més o menys associats amb aquesta doctrina, l’Alt-right, el Ku-Klux-Klan i més corrents racistes són molt marginals. Ho són i ho continuaran essent, perquè, a diferència del que passa a Espanya i en més indrets d’Europa, no disposen de referents històrics de govern nacional ni possibilitats reals de fusionar-se amb la dreta clàssica.
L’ascens de Trump és més un reflex de la decadència de la política tradicional que no pas l’aparició d’una ideologia capaç d’arrossegar les masses, com ho foren el feixisme i el bolxevisme, i com ho és el neofranquisme ara mateix. El feixisme fou una revolució de dretes, que també n’hi ha, però el trumpisme no ha revolucionat res, almenys de moment. No compleix les condicions mínimes de qualsevol revolució: canviar de manera ràpida i radical les estructures socials i les institucions, o el model de producció, o fins i tot el sistema de valors d’una societat. Si Trump pretenia això, i en dubto, és evident que no ho ha aconseguit. Com tampoc no hi hagué cap revolució Reagan, malgrat que aquell reaccionari se’n vantés.
Una nació és, més que no pas un territori i una població, una idea rectora. Avui, en una Europa que malda per reconstituir-se com a imperi, hi ha una consigna general de malparlar de la identitat, precisament perquè una nació és una identitat ideal i cal atacar-ne la idea. Però així com la identitat és el revers de la diferència, no totes les nacions han nascut iguals ni evolucionen per realitzar la mateixa idea. Posada a prova al Renaixement, la idea catalana s’estancà i retrocedí fins a gairebé desaparèixer. La fragmentació territorial feu metàstasi i destruí les possibilitats de reunificació fins ara mateix, amb una desunió que corca no sols la unitat lingüística (bàsica!), sinó l’acció política al Principat mateix.
Espanya no ha arribat mai a esdevenir una nació ni va pel camí de ser-ho, perquè la idea formativa del seu estat hi milita en contra. El seu nacionalisme és agressiu en la mesura que és eixorc. Separada d’Europa per la barrera dels Pirineus, la península Ibèrica fou durant segles el territori més divers d’Europa, amb diversitat de regnes, d’ètnies, de llengües, de costums, de monedes i de religions. D’ençà del segle XV, el de la reunió de tots els regnes peninsulars sota un mateix patrimoni, la idea que travessa la història d’Espanya és la unitat com a finalitat única. Segons el filòsof de l’altiplà José Ortega y Gasset, sols els caps castellans són dotats dels òrgans necessaris per a comprendre el gran problema de la integritat territorial espanyola. Efectivament, gran problema, fet i fet el problema dels castellans. Amb el pas dels segles, s’ha demostrat que aquesta mena d’unitat era l’única idea política que aquests caps són capaços d’abastar, i en tenim les conseqüències a la vista. Ni democràcia, ni justícia, ni veritat, i ni tan sols europeisme; la integritat territorial entesa com a unitat imposada per Castella i a benefici de Castella passa davant de tot i, com al Minotaure al centre del laberint, se li sacrifica el futur. Decència, solidaritat, benestar, llibertat i, si cal, la constitució, que branden com un santcrist de l’època dels actes de fe, malgrat que acabarà com totes les precedents, perquè a Espanya no hi cap una constitució en el sentit original del terme, és a dir, un Bill of Rights, sinó l’absolutisme que sempre reneix de les cendres i s’emporta les constitucions història avall.
No és pas cap fenomen nou. Culpar l’independentisme del rebrot d’intolerància és desconèixer el mecanisme intern de la societat hispana. En el seu breu període d’hegemonia, al segle XVI, no va produir una consciència nacional moderna. Ben al contrari, l’esperit medieval de croada, exportat al Nou Món, generalitzà l’aspiració nobiliària, multiplicant els hidalgos (una forma com qualsevol altra d’evasió fiscal) i els membres de comunitats religioses, que arribaren a sumar la quarta part de la població peninsular al segle XVII, en versió pre-moderna de l’Espanya subvencionada. Alhora, l’expulsió de les minories intel·lectualment i manualment qualificades (jueus, moriscs), la introducció dels estatuts de puresa de sang com a mesura de monopoli dels càrrecs per la casta dominant i la persecució d’erasmistes, humanistes i protestants, originà a l’època gloriosa de l’imperi una pobresa extrema, el servilisme més indigne i una corrupció generalitzada, que Cervantes saludà amb el consell que la Gitanilla dóna a un oficial: ‘Coheche vuessa merced, señor tiniente, coheche, y tendrá dineros, y no haga usos nuevos, que morirá de hambre.’
‘No haga usos nuevos.’ Espanya no en fa i per això no ha estat capaç de fondre l’estat i la població en una sola entitat nacional, com sí que ho van fer els Estats Units, malgrat diferències enormes i rivalitats extremes entre les tretze colònies. I així com Espanya, a diferència del seu principal competidor, el Regne Unit, es girava d’esquena a les revolucions religiosa, científica i industrial, també s’absentà de la revolució democràtica que arreu d’Europa sacsejà les estructures feudals amb una onada de republicanisme. Per això a Espanya, malgrat el pseudo-nacionalisme cridaner, no hi ha patriotes sinó Guàrdia Civil i Inquisició, avui anomenada Tribunal Suprem.
Res d’això no té cap arrel als Estats Units, que per a poder crear la nació portà a terme la primera revolució moderna. Al marge de la deformació i fins i tot, si ho voleu, de la desrealització de la idea fundacional, el fet és que a partir de la constitució, que no és cap document continuista sinó originador d’una realitat nova, s’emmotllà una societat en la idea radical de llibertat i drets humans. Així es fundà la primera democràcia, concepte que no és de dretes ni d’esquerres, sinó la condició de possibilitat de les dretes i les esquerres. Trump és una aberració de la consciència nacional americana, i com tota aberració dóna testimoni d’allò que desvirtua. El seu menyspreu a les regles i les formes és un llambreig de l’individualisme possible dins un sistema de llibertats, i la seva vulgaritat, fins i tot cultivada, una deformació en pendent regressiva de l’igualitarisme americà. A la democràcia, hom li pot exigir moltes coses, però no que tingui bon gust. On Trump realment fa figura de decadència és en el contrast entre la seva ignorància i la il·lustració dels pares de la constitució, entre l’apel·lació als baixos instints i l’amplària de mires d’aquest document, que no sols és la constitució més antiga sinó també la que ha resistit millor el pas dels segles. Res no indica que un passavolant com Trump la pugui esbudellar, perquè, a diferència d’unes altres constitucions que s’imposen a la força, aquesta és popular i fins i tot populista, i sobretot resulta acceptable a qualsevol qui arriba al país. Per la senzilla raó que fonamenta la nació en valors vertaderament universals.
