ChatGPT ha decidit els aranzels de Trump?

Dimecres, en un acte al roserar de la Casa Blanca, Donald Trump proclamà la fi del sistema de comerç internacional tal com l’hem conegut fins ara. Que el president té un cert gust pel proteccionisme –ha arribat a referir-se a la paraula “aranzels” com “la més bonica del diccionari”– no és exactament una sorpresa: el magnat ja va imposar aranzels durant el seu primer mandat a la Casa Blanca, i en campanya electoral prometé repetidament d’imposar-ne d’encara més alts si era elegit.

Així i tot, l’abast i magnitud dels aranzels anunciats dimecres desafià fins i tot els pitjors pronòstics de Wall Street: ni tan sols els analistes més pessimistes s’haurien atrevit a predir, per exemple, que la Casa Blanca imposaria aranzels de ni més ni menys que un 54% a la Xina (si sumem el 34% anunciat dimecres al 20% anunciat el mes passat), el tercer soci comercial dels Estats Units, o bé d’un 49% al Vietnam, una de les grans potències exportadores de l’Àsia, i un 32% a Taiwan, el centre neuràlgic de la producció mundial de semiconductors. Les restriccions comercials anunciades dimecres són les més altes en més d’un segle als Estats Units –superen, fins i tot, la llei d’aranzels del 1930, que els historiadors econòmics coincideixen a assenyalar com un dels grans responsables d’haver agreujat i prolongat els efectes de la Gran Depressió.

Les xifres no encaixen

Tanmateix, el xoc inicial del discurs de Trump ràpidament deixà pas a la confusió. El president explicà dimecres que els aranzels addicionals imposats contra una norantena “d’infractors habituals“, que varien cas per cas i substitueixen l’aranzel base d’un 10% aplicat a la resta d’economies del món, eren recíprocs: és a dir, que s’ajusten al volum d’aranzels que la Casa Blanca considera que cadascuna d’aquestes economies imposa a les exportacions que ells hi fan. “Si ells ens la fan, nosaltres els la tornem”, resumí el magnat.

Trump assegurà dimecres que el govern dels EUA, a l’hora de calcular el nivell de cadascun d’aquests aranzels recíprocs, no tan sols havia tingut en compte els imposts aplicats per cada país a les exportacions que fan els EUA, sinó també qüestions no estrictament relacionades amb els aranzels, com ara la propensió a devaluar la divisa per facilitar les exportacions i dificultar les importacions.

Però les xifres no encaixaven, es mirés com es mirés. Posem el cas de la Unió Europea, a qui la Casa Blanca ha imposat aranzels “recíprocs” d’un 20%. Els aranzels recíprocs de Trump, segons que explicà dimecres, equivalen a la meitat del valor de les barreres comercials que Washington considera que cada país imposa a les exportacions que fan els EUA –cosa que voldria dir, segons els càlculs del govern de Trump, que la UE grava amb un estratosfèric 40% els productes provinents dels Estats Units. La xifra és uns quants ordres de magnitud superior als càlculs de Brussel·les o de qualsevol altra organització independent: l’Organització Mundial del Comerç, per exemple, calcula que els productes dels EUA que s’importen al mercat europeu es graven amb un aranzel mitjà d’un 2,7%; la Comissió Europea defensa que aquesta xifra és de tan sols un 1%. Els percentatges són quinze vegades i quaranta inferiors, respectivament, a les estimacions de Washington.

Com s’ho havia fet, la Casa Blanca, per arribar a unes xifres tan implausiblement altes? No havia passat ni una hora del discurs de Trump quan un usuari anònim de X anuncià que n’havia trobat la clau. Seria raonable pensar que el govern de Trump no hauria pres una decisió tan important com la de dimecres sense molta feina prèvia amb experts de primer nivell, tot emprant models sofisticats per a preveure les múltiples repercussions econòmiques que podrien derivar-se’n i mitigar riscs. Però no: la Casa Blanca, per increïble que pugui semblar, senzillament s’havia limitat a fer una divisió simple entre el balanç comercial d’un país amb els Estats Units (és a dir, la diferència entre les exportacions i les importacions) i les exportacions totals d’aquest país als Estats Units.

DID I CRACK IT?

I think I figured out at least a chunk of the math.

It’s trade deficit divided by their exports.

EU: exports 531.6, imports 333.4, deficit 198.2. 198.2/531.6 is 37, close to 39.

Israel: exports 22.2, imports 14.8, deficit 7.4. 7.4/22.2 is 33. https://t.co/urAVoCiPLV

— ☉rthonormalist (@orthonormalist) April 2, 2025

Les sorpreses no acabaren ací. Pocs minuts després d’aquesta primera revelació, uns quants usuaris d’X observaren que la fórmula que la Casa Blanca semblava que havia fet servir per calcular els aranzels s’ajustava, pràcticament a la perfecció, al mètode que recomanaven els principals xatbots d’intel·ligència artificial generativa dels EUA (inclosos ChatGPT, Claude, Gemini i Grok) si l’usuari els demanava de calcular quins aranzels s’haurien d’imposar perquè els Estats Units puguin “competir en igualtat de condicions” –un terme típic del glossari trumpista– amb els seus socis comercials: “Podria ser la primera aplicació a gran escala de la tecnologia d’intel·ligència artificial a la geopolítica”, comentà un d’aquests usuaris.

I think they asked ChatGPT to calculate the tariffs from other countries, which is why the tariffs make absolutely no fucking sense.

They’re simply dividing the trade deficit we have with a country with our imports from that country, or using 10%, whichever is greater. https://t.co/Rc45V7qxHl pic.twitter.com/SUu2syKbHS

— Destiny | Steven Bonnell II (@TheOmniLiberal) April 2, 2025

This might be the first large-scale application of AI technology to geopolitics.. 4o, o3 high, Gemini 2.5 pro, Claude 3.7, Grok all give the same answer to the question on how to impose tariffs easily. pic.twitter.com/r1GGubcz8c

— rohit (@krishnanrohit) April 3, 2025

El mico es vesteix de seda

Just quan les especulacions a X semblava que començaven a arribar a punt d’ebullició, el govern de Trump sortí al pas de la polèmica i publicà la fórmula en què s’havia basat per calcular els aranzels. “Hem tingut en compte tant els aranzels com les barreres no aranzelàries”, respongué el vice-secretari de premsa de la Casa Blanca al periodista financer James Surowiecki, que hores abans havia titllat la fórmula de “ximpleria extraordinària“. La fórmula facilitada pel govern és la següent:

Per tècnica i sofisticada que pugui semblar a primer cop d’ull, l’equació funciona exactament igual que la fórmula intuïda hores abans pels usuaris d’X. Els caràcters del numerador, x-m, equivalen a la resta entre exportacions i importacions; és a dir, al balanç comercial entre els Estats Units i el país al qual s’apliquin els aranzels. El denominador conté una multiplicació entre tres paràmetres: ε, φ i m. El paràmetre “m” representa, com en el cas del numerador, les importacions del país de torn als Estats Units. I els paràmetres ε i φ? Segons l’explicació oficial de la Casa Blanca, representen dos conceptes tècnics: l’elasticitat dels preus a la demanda d’importacions (és a dir: com la demanda d’importacions canvia si els preus d’aquestes importacions canvien) i l’elasticitat dels preus de les importacions respecte dels aranzels (és a dir: com els preus de les importacions canvien quan el govern hi imposa aranzels, o bé els modifica).

La fórmula publicada pel govern Trump assigna un valor de 4 a ε i un valor de 0,25 (és a dir, ¼) a φ. Atès que 4 multiplicat per 0,25 equival a 1, ambdós termes es cancel·len mútuament, deixant el caràcter m (importacions als Estats Units) com l’únic paràmetre del denominador: exactament la mateixa fórmula descoberta per l’usuari anònim d’X poc després del discurs de Trump. La imatge següent il·lustra gràficament aquest procés de simplificació:

Si l’objectiu era donar un aire de sofisticació tècnica a una fórmula alarmantment simple i repudiada de manera unànime pels experts –per exemple, per evitar que s’assemblés excessivament a les recomanacions d’un xatbot– el resultat no podria haver estat més diferent. Però els problemes dels càlculs de la Casa Blanca no acaben ací. La nota de premsa del govern cita un article acadèmic del 2021 per justificar la decisió d’assignar un valor de 0,25 al caràcter φ, que correspon a l’elasticitat dels preus de les importacions envers els aranzels. Però l’estudi, tal com ha explicat un dels autors a X, situa el valor d’elasticitat en 0,943, no pas 0,25 –gairebé quatre voltes més. Si la fórmula de la Casa Blanca incorporés el valor correcte d’aquest paràmetre, el resultat final de la multiplicació del denominador seria gairebé quatre voltes més alt i, per tant, el resultat final de la fórmula –el grau final de l’aranzel recíproc– es reduiria a gairebé una quarta part dels càlculs del govern Trump. Corregint tan sols aquest valor, la magnitud dels aranzels recíprocs calculats per Washington es reduiria dràsticament: l’aranzel més alt anunciat per Trump dimecres, imposat al petit país africà de Lesotho, es reduiria d’un 50% a un 13,2%; la llista de països que superen l’aranzel base d’un 10% passaria d’una norantena a tan sols dotze.

Víctimes improbables

Més detalls sobre els aranzels de Trump també fan sospitar la involucració de tercers agents, no necessàriament humans, en el procés de decisió. La llista d’aranzels recíprocs de la Casa Blanca inclou les grans economies del món, però també territoris i dependències menors i extremadament remotes. Alguns d’aquests territoris, com ara les illes Heard i McDonald (Austràlia) i l’illa de Jan Mayen (Noruega) ni tan sols tenen població permanent, més enllà de pingüins o ossos polars, com tampoc una relació comercial amb els Estats Units (ni, de fet, economia pròpia). Més territoris inclosos en la llista sí que comercien amb els Estats Units, però resulta difícil d’entendre per què la Casa Blanca ha optat per a diferenciar-los, a l’hora de calcular els aranzels, del país del qual formen part: l’illa francesa de la Reunió, a l’oceà Índic, és part de la UE i l’eurozona, per la qual cosa seria d’esperar que el govern de Trump hi hagués imposat el mateix aranzel del 20% que ha imposat a la resta del bloc, i no pas el 37% que li ha acabat aplicant.

Què explica aquesta fixació amb territoris aïllats i desconeguts per l’àmplia majoria del món, molts dels quals sense cap mena de pes econòmic? Una possible explicació, certament no menys plausible que la possibilitat que Trump estigui al cas de l’existència d’illes deshabitades de l’Àrtic o l’Antàrtida, és que tots aquests territoris disposen de dominis web propis associats a un codi de país ISO –el sistema amb què es representen els països i dependències territorials en les comunicacions– determinat: si la Casa Blanca hagués elaborat la llista d’aranzels amb l’ajuda d’una intel·ligència artificial, no sembla inconcebible que el xatbot podria haver confós els codis d’aquests territoris amb els de països independents.

Tampoc no sembla inconcebible que l’error, enmig del frenesí aranzelari, hagi passat per alt al gabinet de Trump, i més encara si és certa la informació, avançada per The Washington Post, que el president no decidí quin mètode faria servir per calcular els aranzels fins poques hores abans de l’anunci de dimecres, tot ignorant les recomanacions dels economistes del seu govern. Aquesta hipòtesi també semblaria explicar per què alguns territoris insulars geogràficament aïllats dels països de què formen part, com ara les illes Canàries i les illes Açores (dos arxipèlags que també formen part de la UE i l’eurozona), no han estat inclosos en la llista d’aranzels de Trump, però uns altres, com ara l’illa de la Reunió, sí: ni les Canàries ni les Açores disposen d’un domini web propi associat a un codi de país ISO; la Reunió, en canvi, sí.

Qüestió de casualitat?

És possible, evidentment, que tots aquests indicis siguin pura casualitat –que les fórmules de ChatGPT i de la Casa Blanca coincideixin per accident, que la inclusió de múltiples illes deshabitades a la llista d’aranzels es degui a un excés de zel per part del gabinet de Trump o bé a un simple error humà. També existeix la possibilitat que els xatbots simplement es limitin a repetir l’equació de la Casa Blanca, tot i que les primeres piulades que assenyalaven la coincidència entre l’una i l’altra es publicaren abans –no pas després– que el govern de Trump facilités la seva fórmula.

Però amb el sol fet que l’economia més important del planeta estigui en mans d’un president erràtic i imprudent, disposat a dinamitar els fonaments del comerç internacional amb una fórmula inversemblant que perfectament podria haver sortit de les recomanacions d’un xatbot, n’hi hauria d’haver prou per a fer saltar les alarmes –tant a Washington com a la resta de capitals del món.