07.11.2020 - 18:00
|
Actualització: 07.11.2020 - 18:15
Els mitjans dels Estats Units ja han proclamat la victòria de Joe Biden a les eleccions i això significa l’expulsió de Donald Trump de la Casa Blanca. Però una de les lliçons del resultat d’aquestes eleccions és que la base social del ‘trumpisme’ no retrocedeix. Amb el recompte encara sense haver-se acabat, Trump té a la butxaca 69.873.504 vots, gairebé set milions més que no va rebre ara fa quatre anys, i ha millorat el seu paper entre certs sectors de la població respecte del 2016, com ara els hispanoamericans. El resultat en vot electoral, a més, és ben ajustat, i el president s’ha imposat en estats que els sondatges preveien per a Biden.
Així mateix, el relat postelectoral que van teixint el president i els seus acòlits, tot acusant els demòcrates de robatori electoral i desplegant un bon grapat de recursos legals per a exigir la repetició dels escrutinis i la impugnació de certes butlletes, dibuixa quatre anys difícils en què es pot normalitzar l’acusació que la presidència de Biden és il·legítima. Enmig de tot això, s’alimenta una incògnita. I si Trump no accepta la derrota, passa quatre anys fent oposició sota l’atenció del focus mediàtic i es presenta novament a les eleccions?
És possible, això? La resposta és que sí. Que no havia passat mai, però amb Trump hi ha moltes coses que no havien passat mai. La constitució dels Estats Units limita a dos els mandats que pot completar un president, i Trump només n’hauria completat un. Diversos mitjans, com The New York Times, han informat que fonts entre els assessors del president asseguren que ha considerat seriosament la possibilitat de presentar-se novament a la reelecció. Llavors tindria 78 anys, la mateixa edat que tindrà Joe Biden el 20 de gener, dia previst per a la investidura.
Precedents i altres casos semblants
L’últim president que va perdre la reelecció va ser George Bush pare el 1992, contra Bill Clinton. Què va passar, aleshores? ‘La gent ha parlat i respectem la grandesa del sistema democràtic. […] Bill Clinton ha emprès una campanya potent, i desitjo que li vagi bé a la Casa Blanca. Vull que el país sàpiga que la nostra administració treballarà braç a braç amb el seu equip.’ Com que tan sols havia estat president durant un mandat, Bush tenia la possibilitat de presentar-se una altra vegada el 1996. En lloc d’això, va retirar-se de la política, i el seu fill va rellevar Clinton a la presidència vuit anys després.
Deu anys abans, un altre president havia perdut la reelecció. Era Jimmy Carter, que es va endur una de les derrotes més contundents de la història nord-americana contra Ronald Reagan. Carter també es va retirar i va tornar al seu negoci de cultiu de cacauets a Geòrgia, però no va deixar de ‘fer política’ en un terreny diferent, amb una fundació de promoció i protecció dels drets humans, el Carter Center, que, entre més aspectes del seu llegat, el duria fins al premi Nobel de la Pau l’any 2002.
Un cas més semblant és el de Richard Nixon. Havia estat vice-president entre el 1953 i el 1961, amb el president Dwight Eisenhower, i es va presentar per rellevar-lo en les eleccions del 1960. Però el fenomen de John Fitzgerald Kennedy el va derrotar amb força. Nixon va encadenar una altra derrota dos anys més tard, quan va aspirar a governador de Califòrnia. I malgrat tot, el 1968 va guanyar les eleccions presidencials, esdevenint així l’únic president de la història recent a assolir el càrrec després d’haver perdut anteriorment. Altres, com Adlai Stevenson o Thomas Dewey, també havien estat candidats després d’haver perdut, però tots dos van perdre per segona vegada.
L’únic cas que pot considerar-se precedent és el de Grover Cleveland, que va ser president entre el 1885 i el 1889, va perdre la reelecció, i quatre anys més tard va ser reelegit per ser president de nou entre el 1893 i el 1897. És l’únic president que ho ha estat en dues legislatures no consecutives.
També és semblant el cas de Theodore Roosevelt, que va passar de vice-president a president per la mort del president William McKinley just quan començava el seu mandat, i va ser elegit el 1904, però el 1908 no es va presentar. Llavors ex-president, va escindir-se del Partit Republicà després d’haver provat d’obtenir sense èxit la nominació per a les eleccions del 1912 i va fundar el Partit Progressista. Va presentar-se amb aquesta fórmula a les presidencials i va perdre notablement contra el demòcrata Woodrow Wilson, tot i que va fer més bon resultat que els republicans.
L’esmena que regula el límit de mandats
Després del president Franklin Delano Roosevelt, que va morir durant el seu quart mandat, el congrés nord-americà va afegir una esmena a la constitució, la vint-i-dosena, que estipula que un ciutadà solament pot ser elegit dues vegades president. En el cas que un vice-president arribi al càrrec per dimissió, incapacitació o defunció del president, només podrà presentar-se en dues futures eleccions i, per tant, pot superar els vuit anys de governança si arriba per primera vegada al càrrec quan resten menys de dos anys de mandat.
