Truman Capote i els llibres perduts

Els llibres perduts tenen bona fama. Han fet somniar, especular, llançar-se a l’aventura com si hom fos un egiptòleg vuitcentista… Han produït malsons i han creat monstres. Que ho preguntin a fra Guillem de Baskerville i el seu ajudant, Adso de Melk, que descobriren els perills que implicava intentar de llegir el segon volum de la Poètica aristotèlica, fins avui dia perduda. No és pas l’únic volum de la saviesa de l’antigor perduda per les malvestats de la història, tan procliu al foc i la destrucció purificant. Qui sabrà mai què es va perdre a la biblioteca d’Alexandria? Quantes novel·les genials, memòries escandaloses, poesies sublims no es van extraviar en els moments de tragèdia que vam viure al segle XX? No em puc afigurar quant de paper va desaparèixer pel camí d’exilis i fugides i puc percebre el dolor dels mecanoscrits oblidats en un taxi, deixats en un cafè, desapareguts en un accident. Algunes altres vegades ha estat l’autor mateix qui les ha cremades personalment, o ha deixat escrit que ho facin els seus hereus. El tema ha fet córrer tinta i cadascú deu tenir les seves obres desaparegudes favorites, simbolitzades en la tràgica maleta de Walter Benjamin, amb què va arribar a la seva destinació final de Portbou. En el nostre món casolà, personalment, m’abelliria localitzar el Francis de Cer, novel·la amb què Noel Clarasó, avui oblidat, va guanyar el premi Crexells de 1938, quan tot ja era perdut. I, per què no, m’agradaria saber què se n’ha fet de la novel·la que Xavier Bru de Sala anunciava que escrivia quan va publicar el suggeridor i sempre vigent assaig El descrèdit de la literatura, ara fa vint-i-cinc anys. O, qui sap, poder llegir la tesi que el personatge de Sílvia Ribalta, interpretat per Muntsa Alcañiz a Nissaga de poder, havia escrit sobre la poesia eròtica de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany celebrem el centenari. El fet és que, més enllà de les circumstàncies, sovint són els escriptors mateix que han ajudat a engrandir el mite de la seva futura obra mestra.

“Més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses…”

Hi pensava amb motiu de la reedició de Pregàries ateses, la novel·la pòstuma de Truman Capote per Anagrama, dins la col·lecció Compactes, en la traducció de Jordi Ainaud que ja havia publicat anteriorment Quaderns Crema. També Proa acaba de recuperar Esmorzar a Tiffany’s, amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols d’aquesta narració icònica, associada per sempre a l’elegància d’Audrey Hepburn. Una recuperació que sembla coincidir amb la digestió de la segona part de la sèrie Feud, que si en la primera temporada se centrava en l’èpica baralla entre dues dives del cinema, Bette Davis i Joan Crawford, en aquesta nova tongada l’acció gira entorn de l’ascens i caiguda de l’autor d’A sang freda entre l’aristocràcia de Nova York, i que té aquesta novel·la inconclusa com a McGuffin. Nascut a Nova Orleans l’any 1924, i amb una infantesa marcada per l’abandonament i els somnis frustrats de la seva mare, Capote va fer una entrada de cavall sicilià a la literatura nord-americana, amb Altres veus, altres àmbits. La llengua esmolada, l’amanerament notori, l’ambigua liquidació dels esquemes morals, la vocació de beure’s fins a l’última gota del moment present van convertir-lo en alguna cosa més que un periodista i narrador, foguejat en les revistes literàries de Manhattan. El seu gran moment de glòria arribà l’any 1966, amb la publicació del títol que el consagrà… i que, d’alguna manera, l’acabà matant en diferit. D’aquella glòria mai més no se’n va recuperar.

És agombolat per l’èxit d’A sang freda, que va arribar a tres-cents mil exemplars venuts en un any, que el 5 de gener de 1966 Capote signa un contracte amb Random House per a la publicació d’un llibre amb un títol que feia referència a la frase de Santa Teresa de Jesús, segons la qual es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que no per les desateses. Tot un presagi de la fortuna del llibre i l’autor. Encimbellat per l’èxit de crítica i públic amb què s’havia rebut aquella primera obra mestra d’un gènere en plenes contraccions de naixença, la novel·la de no-ficció, i que fou considerada com el volum seminal del nou periodisme, Capote havia esdevingut a l’ensems un personatge imprescindible en el Who is who de la ciutat de Nova York. Segur de si mateix, la decisió en aquest cas ja no era mirar d’explicar l’horrible crim d’una família de grangers de Kansas, per part d’un parell de perdularis engalipats per una informació inexacta. Amb Pregàries ateses, Truman Capote volia rivalitzar directament amb Marcel Proust. N’hi ha tants, de miralls, entre l’un i l’altre que pot semblar redundant assenyalar-los, però el fet és que si Proust havia conegut i freqüentat els salons aristocràtics i burgesos de la Belle Époque parisenca, abans de retirar-se a escriure A la recerca del temps perdut evocant-hi tot aquell món, Capote no feia pas curt pel que fa als anys daurats de l’Amèrica de postguerra. “Durant quatre anys, aproximadament del 1968 al 1972, vaig passar la major part del temps llegint i seleccionant, reescrivint i fent l’índex de les meves pròpies cartes, les d’altra gent, els meus dietaris i diaris (que contenen relacions precises de centenars d’escenes i converses) de l’any 1943 al 1965. Tenia la intenció de fer servir gran part d’aquest material en una novel·la que feia temps que planejava: una variant de la novel·la de no-ficció”, va dir –qui sap si amb més pa que formatge– Capote mateix al pròleg de Música per a camaleons.

El custodi del secret i vicis privats

Fos real o no, durant anys va afirmar que l’escrivia. De material no li’n faltava. Amic i confident de les dames que dictaven la moda de la ciutat –i el món–, era el custodi dels seus secrets i vicis privats i el propagandista de les seves virtuts públiques. Ell les anomenava cignes i, amb la confiança guanyada gràcies a l’aparent caràcter inofensiu de les seves intencions –el fet que fos gai ocultava el perill real de la seva ploma, el perill mortal de l’escriptor–, va aconseguir un lloc a l’Olimp. Fos als seus sopars d’etiqueta, a les seves cambres amb el llit desfet, navegant als seus iots, estiuejant a les seves cases dels Hamptons o de Palm Beach, o bé a la taula favorita de la Côte Basque, el restaurant on hom pot veure i ser vist, i que va donar títol a un dels capítols de Pregàries ateses, publicat a la revista Esquire l’any 1975. I allà va esclatar tot. En aquell text hi desfilaven, sota pseudònims no gaire discrets, socialités com Babe Paley, antiga editora de moda de Vogue i un autèntic àrbitre de l’elegància, interpretada a la sèrie per Naomi Watts, i els seus secrets matrimonials més vergonyosos. Aquella confiança trencada, aquella traïció va significar la condemna a l’ostracisme social d’un Capote –Tom Hollander es posa literalment sota la seva pell– que havia assaborit l’hora de la resplendor a l’herba, de la glòria en les flors la nit del ball en blanc i negre, reflectit a la ficció en forma de fals documentari. El refugi davant les portes tancades i les trucades desateses van ser l’alcohol i les drogues. Alhora, el blocatge va impedir que de totes aquelles experiències Capote en tragués una obra colossal, de la qual avui només tenim els fragments que brillen com raigs de sol en un estany on neden elegants els cignes. Qui sap si hauria estat, com pronostica un oníric James Baldwin en un dels capítols del serial, una arma de destrucció social tan letal com la guillotina havia estat per a l’elit contrarevolucionària en les jornades del Terror.

L’autodestrucció d’aquella joguina trencada antany tan brillant, l’ambició colossal d’emular la recerca proustiana, més gran que el propi talent o la pròpia disciplina de treball, el dolor per haver perdut l’antic estatus –encara que aquest fos tan sols el d’entranyable bufó, que freudianament havia aconseguit de venjar les humiliacions que l’alta societat havia propinat a la seva mare, una dona del sud amb aspiracions d’ascens social que s’havia acabat suïcidant–, la desesperació per aquella acumulació de promeses incomplertes i autoenganys d’un aneguet lleig a qui deixaven xipollejar a l’estany privat… tot plegat va fer descarrilar un projecte literari que es va esllanguir fins a la mort de Capote, l’any 1984. Tal com explica l’editor Joseph M. Fox al pròleg del llibre, quan l’escriptor va passar avall no es va trobar ni la documentació que deia que li servia de base, ni els capítols que ell mateix deia que havia enllestit. Tampoc, evidentment, el manuscrit acabat que, en alguna ocasió i en petit comitè, havia confiat que tenia acabat. “Hi ha tres teories sobre els capítols que falten de Pregàries ateses. La primera manté que el manuscrit va ser acabat i que bé van ficar-lo en alguna caixa forta en algun lloc, o va robar-lo un examant amb mala idea o per treure’n algun benefici, o bé –aquest és l’últim rumor– que Truman va dipositar-lo en una consigna de l’Estació d’Autobusos Greyhound de Los Angeles. La segona teoria és que, després de la publicació de ‘Kate McCloud’ [un dels tres capítols del projecte que formen el volum editat pòstumament] el 1976, Truman ja no va tornar a escriure mai més ni una línia del llibre. […] Una tercera teoria, que jo subscriuria amb reticències, és que Truman realment va escriure si més no alguns dels capítols esmentats més amunt […], però en un moment donat, a principis dels vuitanta, deliberadament va destruir-los.” Després de llegir el llibre i veure Feud: Capote vs The Swans, cadascú és lliure d’extreure’n les pròpies conclusions i d’optar per la teoria que li plagui. Els capítols perduts de Pregàries ateses ja són per sempre part de la fabulació.