M’ha trucat el CIS

Vicent, escric aquestes línies just després d’haver rebut una trucada del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) per fer-me una enquesta per al pròxim baròmetre. Ha estat la meva primera vegada i m’ha sorprès que amb prou feines puguis rumiar les respostes a preguntes d’una certa complexitat. He optat per escriure sobre aquesta qüestió perquè segur que hi ha molts lectors que, igual que jo, no han tingut mai l’oportunitat de participar en una d’aquestes enquestes i tenen una certa curiositat sobre com es fan.

He rebut la trucada d’un número de mòbil, el meu telèfon no indicava que fos contingut brossa ni el lloc d’on em telefonaven. La interlocutora s’ha identificat de seguida i m’ha indicat de què es tractava. També m’ha llegit una clàusula relativa a la llei de protecció de dades i m’ha avisat que l’enquesta ocuparia entre dotze minuts i quinze. Evidentment, quan m’han trucat, he cercat a l’ordinador el número de telèfon i he ratificat que era el CIS.

No m’han demanat si estava a favor de la reforma de la constitució espanyola. No hi comptava, perquè després de desembre del 2020, el CIS va deixar de preguntar-ho. En aquella enquesta, el resultat parlava per si sol: el 69,3% dels gallecs optava per modificar-la profundament. Res fora de la tònica d’aquesta dècada, atès que els sondatges publicats al respecte evidencien la caiguda del suport social a la constitució, i, de fet, on hi ha una pèrdua d’adhesió més gran és a Catalunya, el País Basc i Galícia.

Tampoc no m’han demanat res sobre la monarquia. I tampoc no m’ha estranyat, atès que el CIS fa gairebé una dècada que no pregunta res relatiu a la Casa Reial espanyola malgrat els escàndols que la sacsegen. La darrera vegada que l’organisme sociològic va preguntar sobre la monarquia va ser l’abril del 2015, quan ja era rei Felipe VI. Per cert, va suspendre, amb un 4,34 sobre 10, cosa que va fer esborrar la pregunta. El CIS justifica l’absència de preguntes sobre la forma política de l’estat espanyol amb l’argument que “ja hi ha informació” sobre monarquia/república i la Casa Reial espanyola resta “fora” de l’organisme.

La justícia i l’exèrcit han estat dues de les absències més clamoroses de l’enquesta. M’han demanat sobre la invasió de Rússia a Ucraïna, sobre quant em preocupava, però no sobre què em semblava l’enviament d’armes a Kíiv. El genocidi del poble palestí ha ocupat tres preguntes de l’enquesta, però no era tractat com un extermini, sinó com una “guerra” al Llevant, com si Palestina tingués les mateixes condicions que Israel per a defensar-se.

I, com és obvi, no m’han demanat res sobre les nacions sense estat. Jo he al·ludit al centralisme i a la manca de reconeixement de les nacions com a problema estructural, quan volien saber quines eren les meves preocupacions com a ciutadana i quins eren els problemes d’Espanya. Sí que m’han demanat per l’amnistia, si sabia el contingut de la llei i si considerava justificades les manifestacions en contra.

Una cosa que m’has sorprès és que m’han demanat quants diners entraven a casa, però no quanta gent hi vivia. També m’han preguntat pel coneixement i valoració de Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo, Santiago Abascal i Yolanda Díaz; si havia votat en les darreres eleccions espanyoles i a qui; si votaria, i a qui, si es fessin eleccions demà; a qui votaria si no pogués votar la primera opció que he dit; com valoro la situació econòmica; a quina classe social considero que pertanyo; si sóc d’esquerres o de dretes i en quin grau; si sóc creient, agnòstica, atea… I més preguntes generals, però, insisteixo, cap de relativa als nostres problemes nacionals.