Tros de quòniam, l’art d’insultar

Al llarg de la història, nombrosos polítics han dominat l’art d’insultar amb enginy i elegància. Churchill explicava que fins i tot per a insultar calia tenir talent i descrivia el seu rival Clement Attlee com ‘un home modest amb bones raons per a ser-ho’.

El president Torra ha fet gala d’aquest enginy convertint-se en el capità Haddock, un dels personatges més malcarats de Tintín, i ha dit ‘tros de quòniam’ a Pedro Sánchez, que l’havia acusat de judicialitzar la política. En la meva modesta opinió, crec que ha estat bastant educat i que ha fet curt.

Hauríem pogut assistir a un intercanvi d’insults entre presidents, una mena de batalla de galls. Sánchez li hauria pogut respondre en la llengua de Quevedo, una llengua rica en improperis, tant com el nostre català. Però el president espanyol no ha estat a l’altura, tampoc no ho esperava ningú. Fa tota la pinta que aquest home és més d’esmentar la mare o tenir tot el dia el cony a la boca. Una llàstima, hauria estat un bon espectacle.

‘Tros de quòniam’ és una expressió de la versió catalana de Tintín, obra del traductor Joaquim Ventalló. Si el president Torra fos més jove, potser hauria enviat Sánchez a prendre un got de llet calentona, o li hauria dit cap de suro, baliga-balaga, bola de ferralla, xitxarel·lo, gamarús, brètol, setciències, esquifit, manefles o microbi. Tal com va ensenyar a insultar Vegeta a unes quantes generacions de joves seguidors de Bola de Drac.

L’insult i la sàtira són les úniques veritats i unes de les poques armes que tenim els ciutadans per a enfrontar-nos a l’assetjament constant de polítics mediocres com Pedro Sánchez. El president espanyol no és Churchill, no guanyarà cap premi Nobel, és un polític mentider, cagabandúrries, llondro, afaitapagesos, galifardeu, vulgar, insignificant, babau, capsigrany, gamarús i sòmines. I si s’ha de dir, es diu.